Tot el que necessites per anar al teatre

A cada rey su merecido: A crits i a bufetades

A cada rey su merecido
28/01/2017

És curiós, però totes les obres que li he vist dirigir darrerament a Òscar Molina (Cloaca, La peixera) responen a un patró molt similar: repartiment masculí, temàtiques dures, molta testosterona a flor de pell, violència física, molts crits i un final amb cançó. L’obra que ara ens ocupa no s’aparta del camí, tot i que en aquest cas incorpora un rerefons bèl·lic i un missatge pretesament pacifista. El text, en aquest cas, està escrit per un actor de 23 anys, Fèlix Herzog, que també interpreta un dels tres personatges. És una obra ambiciosa, potser imperfecta o un pèl repetitiva, però meritòria per la seva gosadia i per no tenir cap mena de por a l’hora d’entrar en el drama, o fins i tot en la tragèdia.

La direcció, malauradament, aposta per tibar la corda a un text que no requeria tants excessos. Crec que el drama dels dos germans enfrontats enmig d’una guerra civil (en aquest cas, imaginària) no calia forçar tant. No calien tants crits, tants cops a la taula, ni tants objectes volant pels aires. Tampoc feia falta impostar un text que de per si ja ens mostra el dolor i l’horror de les guerres. Potser també sobrava el final simbòlic… d’altra banda, molt explícit. Sigui com sigui, sabem que és una obra que té el seu públic, a l’igual que el van tenir les anteriorment mencionades. A més, cal destacar el treball escenogràfic, i sobretot l’espai sonor, que en moltes ocasions ens fica dins de l’obra més que les pròpies paraules.

← Tornar a A cada rey su merecido