Recomanacions

La primera vegada que nosaltres ens enfrontàvem a un espectacle de mentalisme. L’estreta línia que separa la genialitat de la bogeria. La línia que cal creuar per intentar creure en el que estàs veient. Anàvem encuriosits per un tipus d’espectacle que mai havíem tingut oportunitat de veure. I el resultat va ser una estona entretinguda però que no ens va convèncer. Malgrat tot, hem de dir que Luis Pardo ha dedicat gran part de la seva vida al món del mentalisme i l’any 2004 va guanyar el primer premi nacional de mentalisme. És considerat un dels millors mentalistes del món. Pensem que ha de ser un espectacle difícil de tirar endavant, per tal de mantenir l’atenció de l’espectador durant pràcticament […]

Al principi de temporada en adquirir el nostre abonament de dansa al Mercat de les Flors, ens vam fixar especialment en els espectacles que integraven l’itinerari “Partitures” i en revisar els vídeos, un dels espectacles que ens van atreure més, va ser aquest AUGURI. Sembla que alguns crítics conservadors han titllat aquesta proposta coreogràfica de poc menys que d’una presa de pèl, al no considerar-la dansa i en tot cas “teatre en moviment”, pel sol fet que durant la meitat de la proposta els 22 ballarins que la interpreten ho fan corrent en una carrera que a primera vista sembla caòtica. A nosaltres literalment ens ha fascinat, malgrat que inicialment el primer quart d’hora ens va descol·locar per la seva […]

El muntatge és una autèntica delícia, divertit, desenfadat, emotiu i amb un humor brillant. L’evolució dels personatges a través dels anys es desenvolupa amb total naturalitat. Podem veure com el pas del temps els canvia a tots dos, allunyant-los i apropant-los a les persones que eren quan es van conèixer. Viuen moments durs, fàcils, divertits, tristos… com qualsevol parella, però concentrat en un cap de setmana intens. Verdaguer assumeix el rol d’home indecís, acomodat i honest de manera total i absoluta. Ell és en Josep, no hi ha cap dubte, des del primer moment que surt a escena. Com en treballs anteriors, veure aquest actor donar vida a qualsevol personatge és un autèntic plaer. Ulldemolins, per la seva banda, interpreta […]

A cada nou muntatge, cada cop resulta més una evidència que Llàtzer Garcia s’està convertint en una de les veus més rellevants de la dramatúrgia catalana actual. Amb Els nens desagraïts, l’autor i director tanca la seva trilogia sobre la família amb una proposta d’una rotunditat dramàtica especialment colpidora. L’obra, en aquest cas, està més orientada a radiografiar la idea del fanatisme i la manipulació vinculada a la religió; però també tornen a estar presents el dolor i les seqüeles psicològiques que provoca la disfuncionalitat dels llaços familiars. L’espectacle fa un pas endavant en la trajectòria artística del seu creador, aconseguint una atmosfera que, amb recursos i gust cinematogràfic, genera una pertorbadora barreja entre terror i fascinació. La peça juga […]

Un personatge que en els llibres d’història de la nostra infantesa asseguraven que era boixa, que de tan enamorada s’havia trastocat fent impossible la convivència. I que per això la van tancar, amb 30 anys i que, per això va estar 46 anys aïllada del món. Ernesto Caballero ha escrit un text on planteja totes les grans preguntes d’una època marcada per la intolerància religiosa, la corrupció política i l’ambició desmesurada d’una monarquia absolutista. Ens presenta una dona que sap que viu els últims anys de la seva vida, sola, reclosa i apartada de la vida pública, i rememora els episodis més importants que ha viscut, davant del públic que adopta el paper de confessor. La tragèdia d’una dona, filla […]

Una de les experiències més estimulants i esperançadores que ens pot oferir la cartellera teatral és veure propostes valentes i compromeses nascudes d’iniciatives dels creadors més joves. En aquest cas, My Lowcost Revolution és una arriscada reflexió sobre la idea de revolució en els temps actuals i la frustració generacional que genera el fet de voler canviar el món i mai aconseguir-ho. L’espectacle reflecteix molt bé la sensació de repetició històrica, d’haver de tornar a començar des de zero amb cada nova iniciativa o el desgast d’una lluita sense un rumb fix. Francesc Cuéllar, autor i director d’aquesta obra, ja ens havia mostrat la seva faceta d’artista compromès participant com a actor en muntatges d’esperit similar com la notable Los […]

Dijous era nit d’estrena a La Vilella, amb una proposta de la Fundación Agrupación Colectiva (FAC) que s’autodefineixen com uns “radicals de merda”, que han intentat canviar el món amb moviments radicals, i no han pogut. En els seus projectes exploren la contemporaneïtat de les arts escèniques en totes les seves vessants, dansa, música, text, moviment, projeccions, i qualsevol altre element que pugui ser dut a un escenari. MY LOW COST REVOLUTION no és una apologia del conformisme, ni un atac a “el radical”, és un intent de descansar de tanta misèria, un homenatge a no estar sempre a tope. Una proposta amb dramatúrgia, direcció i text d’en Francesc Cuéllar, al que seguim, de fa temps, en la seva faceta […]

Cireres & Lentejuelas té tots els ingredients per gaudir d’un vespre de diumenge immillorable. Riuràs, t’emocionaràs i perdràs la noció del temps embolcallat per la màgia del Llantiol i el talent dels seus magnífics protagonistes. Un retorn al cabaret més autèntic, aquell cabaret canalla de vedettes i plomes que malgrat la nostàlgia no vam arribar a viure, amb moments d’una tendresa infinita i on la sorpresa és una constant: passaràs de la llagrimeta a la rialla en qüestió de segons!

Què és el teatre necessari? Existeix? I per què ho és de necessari? El món no se’n surt. Cada vegada més, el títol del clàssic de Tony Judt és més una certesa que una elucubració. El poder, faci la cara que faci, tendeix a foragitar els intents de penetrar a la recerca d’alguna cosa més enllà de la part cosmètica i inofensiva de la realitat. Al poder li cal mantenir-ho tot embolcallat en aquest paper de cel·lofana que és el convencional. El teatre, com a mitjà d’expressió, té la capacitat de desvelar, de donar llum quan entén que el fet teatral es dóna en l’ull de l’espectador més que a l’escenari o al text. Llàtzer Garcia (La pols) escriu Els […]

Aquesta reposició de Maria Estuard sembla haver estat més oportuna del que els mateixos programadors imaginaven. Quan a escena sentim parlar de les responsabilitats de l’Estat i del poder judicial no podem desconnectar del tot de la realitat… Hi ha un ressò llunyà que acompanya durant tota l’estona a les dues reines protagonistes, i quan al final -en els aplaudiments- les dues actrius que les interpreten deixen dos grans llaços grocs damunt d’unes cadires, tot sembla encaixar d’alguna manera. De fet, Schiller va aprofitar el text per reflexionar sobre la política, la justícia, la religió i altres elements que trasbalsaven l’Europa del seu moment, traslladant els principis del romanticisme a un argument històric que li importava relativament. Però deixant de […]

Leni Riefenstahl és una de les artistes més controvertides del segle XX. Les seves pel·lícules de propaganda per al règim nazi (El triomf de la voluntat i Olympia) i la seva suposada amistat amb Hitler van marcar la seva vida fins al final. Durant anys va estar litigant amb tots aquells que insinuaven la seva col·laboració amb crims de guerra, cosa que ella sempre va negar. L’obra de Valeria Schulzova i Roman Oleksak ens planteja una entrevista fictícia entre la cineasta i un dels presentadors estrella de la televisió americana, Johnny Carson, i a partir d’aquí obre interrogants molt interessants. On comença i on acaba la responsabilitat de l’artista? Fins a quin punt els artistes són víctimes o col·laboradors de […]

L’any 1984, el periodista Xavier Febrés iniciava la col·lecció de Diàlegs a Barcelona convidant Maria Aurèlia Capmany i Pasqual Maragall a passejar per la ciutat comtal, mentre reflexionaven sobre els seus lligams afectius amb Barcelona i sobre el model de ciutat que els agradaria desenvolupar-hi. Jordi Coca va rebre l’encàrrec d’escriure i dirigir una versió lliure d’aquesta conversa i va pensar, tal com ens va comentar a la roda de premsa, que no es tractava únicament de reproduir un moment del passat, sinó que calia aprofitar aquestes reflexions de fa més de trenta anys, per parlar dels temes que encara avui són de rabiosa actualitat: el paper de Barcelona en el nostre país, la corrupció en els mitjans polítics i […]

Els nens desagraïts és la tercera peça de la trilogia sobre la família de la Companyia Arcàdia (les altres dues són La terra oblidada i La pols). En aquesta ocasió, Llàtzer Garcia ambienta la història en una secta cristiana radical per mostrar-nos el pes que té la família en les nostres creences i per explorar quines conseqüències tenen aquestes creences sobre les nostres vides. Amb un repartiment en estat de gràcia i una posada en escena d’una gran bellesa, Els nens desagraïts és una obra intel·ligent, emotiva, dura i molt interessant que ens manté enganxats a la cadira i provoca interessants converses postfunció. Totalment imprescindible. Més informació a Somnis de teatre

Hi ha textos que sobreviuen al pas del temps o que, amb adaptació, poden seguir sent vigents durant anys i segles. Però n’hi ha d’altres que no. Per mi, Calígula forma part del segon grup. La seva reflexió sobre la tirania, la llibertat i la corrupció política sona tan llunyana avui dia que resulta gairebé impossible no desconnectar-se del que passa sobre l’escenari. Si, a més, com és el cas, la posada en escena és estàtica i declamativa, i l’escenografia juga en contra dels actors, acabes en un muntatge on el repartiment fa el que pot liderat per un Pablo Derqui que es deixa la pell per intentar-nos fer empatitzar amb un personatge que, malgrat els esforços, resulta, per moments, […]

Tres joves actors, un pianista, un cafè-teatre mític al vell mig del Raval Barcelonés i moltes coses a dir són els ingredients de Cireres & lentejuelas, la proposta teatral en format Cabaret de la companyia La Melancòmica. És divertit, dinàmic i fresc. Un espectacle que cal visitar on el format no para de donar sorpreses a l’espectador tot revivint l’essència del Cabaret. Tot plegat amb la pàtina de l’ambient únic del Llantiol on pots fer una cervesa mentre l’obra segueix, on els actors –a un escenari on pràcticament no hi caben– ens fan viure un Paral·lel que no vam tenir la oportunitat de viure amb l’energia pròpia dels grans inicis. Un Cabaret reflexiu, agredolç i emocionant. Llarga vida a La […]