A cada nou muntatge, cada cop resulta més una evidència que Llàtzer Garcia s’està convertint en una de les veus més rellevants de la dramatúrgia catalana actual. Amb Els nens desagraïts, l’autor i director tanca la seva trilogia sobre la família amb una proposta d’una rotunditat dramàtica especialment colpidora. L’obra, en aquest cas, està més orientada a radiografiar la idea del fanatisme i la manipulació vinculada a la religió; però també tornen a estar presents el dolor i les seqüeles psicològiques que provoca la disfuncionalitat dels llaços familiars. L’espectacle fa un pas endavant en la trajectòria artística del seu creador, aconseguint una atmosfera que, amb recursos i gust cinematogràfic, genera una pertorbadora barreja entre terror i fascinació. La peça juga amb idees molt suggerents, obre interrogants incòmodes i camina sobre el realisme d’uns diàlegs entre els quals la poesia es filtra com per art de màgia. També el grup d’intèrprets assoleixen una línia interpretativa tan versemblant com intensa. Especialment, el treball de l’actriu Teresa Vallicrosa, com a mare fundadora, transmet una energia que impregna tot el conjunt d’una visceralitat controlada difícil d’oblidar. Des de la il·luminació o l’elecció de la música fins al disseny d’escenografia, es transmet un bon gust i atenció pels detalls encomiable. Però, més enllà d’un magnífic embolcall, el més valuós de tot és la seva capacitat de remoure consciències, ficar el dit a les ferides i interpel·lar a l’espectador sobre necessitats humanes com la fe o l’acceptació social. Un exercici, en definitiva, tremendament profund i reflexiu acompanyat d’una posada en escena hipnòtica.
Enllaç copiat!