Recomanacions

M’encanten els musicals de petit format que es poden veure a casa nostra. Per això intento no perdre-me’n cap. Pot ser diré una bajanada, però… fins hi tot m’agrada molt més anar a veure els musicals que es presenten a les sales petites, que els que ens ofereixen sales mes grans, perquè tot i que compten amb més pressupost, no acaben de tenir el nivell dels grans musicals que es poden veure fora de Barcelona. Dit això, no em podia pas perdre “Tick, tick… Boom!”, primer perquè es un musical de petit format on tens els actors a tocar i la música és en directe, i perquè tots tres actors que hi surten m’encanten!!! “Tick,tick…Boom!” és un musical on llibret, […]

Jonathan Larson va escriure Tick, tick… Boom! com a monòleg musical i autobiogràfic, però després de la seva prematura mort -just abans d’estrenar Rent a l’Off Broadway- la productora Victoria Leacock li encarrega a l’escriptor David Auburn que reconverteixi l’obra en una peça per a tres personatges. I així és com ha arribat fins a nosaltres… Una peça que ens parla de l’èxit i del fracàs, de l’Amèrica dels noranta, de la Sida, de les relacions personals i laborals… i en definitiva, de l’amor per la música. Ferran Guiu ha tingut en compte aquesta última idea i ha ideat un muntatge simple i efectiu, en el que les cançons esdevenen protagonistes. Unes cançons, per cert, que passen del rock a […]

Cada vegada, afortunadament, veiem més propostes de creadors joves a la recerca de noves dramatúrgies i formes d’expressió que plasmin l’essència de la seva generació. En aquest cas, Eric Balbàs i Roger Torns presenten una peça teatral inspirada en els videojocs i la realitat virtual que arrisca valentament tot i obtenir un resultat una mica irregular. Elefant terrible té el valor d’haver estat gestat com un experiment amb la implicació, durant el procés artístic, d’un grup d’adolescents. Malauradament, la primera part del muntatge és confusa i difícil de seguir. Sembla jugar amb elements del thriller ciberpunk però el seu excés de misteri amaga, en realitat, una debilitat narrativa que impedeix que el relat arranqui. Per sort, l’obra té l’habilitat de […]

Hi ha molts estils de comèdia i molts recursos diferents per fer riure al públic, però sempre he pensat que quan els actors (els actors, no els personatges) es posen a riure en escena per buscar la complicitat dels espectadors vol dir que alguna cosa no funciona… Sobretot si el recurs és postís i buscat, com sembla que passa en aquest muntatge de Prefiero que seamos amigos, obra de l’humorista francès Laurent Ruquier. Una obra que no dissimula el seu feble punt de partida ni la seva erràtica evolució, però que segurament funcionaria si s’hagués pres més seriosament i no com una antiga revista de Lina Morgan, on sí estaven permesos i acceptats determinats recursos que aquí grinyolen. No es […]

94 minuts és una història d’amor que no s’assembla a cap que hagueu vist abans. Sílvia Navarro signa un text que, sense renunciar a l’humor ni a les emocions, fuig de llocs comuns, tòpics i estereotips per explicar una història d’amor que intenta ser perfecta fent servir el mètode científic. Dos personatges ben confegits i amb molta ànima, interpretats per uns magnífics, Anna Carreño i Adrià Diaz, són els protagonistes d’una dramatúrgia que juga amb el temps, l’espai, la narrativitat i els referents en un exercici tan intel·ligent com divertit. Un d’aquells espectacles que et deixa amb un somriure als llavis i amb ganes de més. No us el perdeu! Més informació a Somnis de teatre

Sóc de les que, quan parlem de musicals, tinc la tendència a fugir dels grans muntatges per submergir-me en el petit format, on és més difícil enganyar el públic i l’espectacularitat queda supeditada a l’emoció. Tick, tick… boom! torna a demostrar que és així, que al pot petit hi ha la bona confitura i que quan tens un repartiment tan bo com el que formen Xavi Duch (Sugar), Lu Fabrés i Marc Pociello, acompanyats de música en directe i amb un llibret signat per l’autor de Rent, Jonathan Larson, no cal gaire més per encertar-la. Més informació a Somnis de teatre

My low cost revolution utilitza un llenguatge original, transgressor, divertit i excèntric per dur a escena les contradiccions a què s’enfronta qualsevol de nosaltres a l’hora de ser conseqüent amb les nostres idees. Fer la revolució és complicat i portar les nostres idees polítiques fins les darreres conseqüències quelcom pràcticament impossible en un món on el sistema és més fort que l’individu. Amb una dramatúrgia carregada de compromís, missatge i sentit de l’humor, imatges potents i unes actrius que s’hi deixen la pell, My low cost revolution és una magnífica mostra de teatre alternatiu, rebel i contemporani. Tot un encert. Més informació a Somnis de teatre

La relectura que de El rei Lear fa aquests dies Felipe Cabezas a la Sala Fènix és un muntatge ple d’encerts, el primer de tots, el punt de vista: la història d’aquest rei i les seves tres filles ens l’explica el bufó del rei. El bufó no deixa de ser un actor, un còmic, la qual cosa permet l’autor i protagonista del monòleg prendre distància i riure’s una mica de tothom, inclòs ell mateix. Com dèiem, és un actor, i això li dona l’oportunitat de reflexionar al voltant del seu ofici, del del bufó, però també del d’en Cabezas, mitjançant escenes que interrompen breument la història, en les que l’actor se surt del personatge i deixa espai a l’home que […]

La comèdia romàntica és un gènere molt influït pel món cinematogràfic però, no obstant això, pot tenir molt bons resultats si se sap jugar bé amb els seus mecanismes. No és el cas, malauradament, de Prefiero que seamos amigos que neix d’un punt de partida tòpic (però funcional) per, després, no saber què fer-ne amb ell. La idea d’una dona enamorada del seu millor amic està molt gastada tot i que pot ser efectiva si es fa servir per generar gags originals, frescos o amb personalitat pròpia. Per desgràcia, el text del francès Laurent Ruquier porta la història cap a un lloc estrany i totalment irrellevant pel conflicte central per, finalment, resoldre-ho tot de forma precipitada i gratuïta. Potser per […]

Bernard Slade va escriure “Sametime, next year” l’any 1975 i va ser estrenada el mateix any a Broadway; Hèctor Claramunt ha fet la traducció i adaptació del text resituant l’acció entre els anys 1975 i 2000, referenciant-la a la nostra realitat i traslladant l’acció de Califòrnia a La Rioja. Un hotel de la Rioja és el lloc on es troben casualment en Josep (David Verdaguer) i la Pilar (Mar Ulldemolins) una nit de l’any 1975, i, esdevenen amants. Tots dos són casats. Ella viu a Santiago de Compostel·la i ell a Barcelona. Tots dos tenen fills. Parlen, qüestionen, i troben una fórmula per mantenir viva la seva relació clandestina. Decideixen trobar-se un cop l’any al mateix hotel i en les […]

L’òpera és un gènere preciós que, malauradament, es considera sovint elitista, potser pels preus, en general, poc assequibles de la major part dels seus grans muntatges per a alguns espectadors . Per sort, de tant en tant, trobem propostes a la cartellera que ens apropen un tastet de lírica en petit format i que serveixen per introduir als profans i divertir als experts. Àries de reservat és, en realitat, un concert de repertori teatralitzat on la dramatúrgia de Marc Rosich troba un grapat de bones excuses per regalar-nos un recital de clàssics de l’opereta alemanya. Amb un magnífic sentit de l’humor, Rosich dirigeix a Elena Martinell i Glòria Garcés en un estripat conjunt de moments hilarants, on les cançons no […]

Andreu Casanova continua el seu camí pels escenaris amb l’arribada del seu nou monòleg Tinder Sorpresa. En aquest show, Andreu plantejarà els canvis més notables a la manera de lligar des dels últims anys fins ara, condicionats de manera important per l’aparició d’apps per a lligar. Amb un gran talent per animar al públic i treure’l d’una timidesa inicial, Andreu Casanova fa ús de la improvisació per dividir el seu públic en els dos típics grans grups: solters i emparellats. Mitjançant la recreació de la seva cita ideal, dels problemes que suposa haver de buscar parella amb una app mòbil, l’ús d’anècdotes i notícies, etc., Andreu Casanova aconsegueix posar el públic dins d’una espiral de riures sobtats i no deixar […]

La companyia El Retrete de Dorian Grey està formada pel gallec Marcos Pett i el madrileny Ezra Moreno, i és una de les formacions de teatre d’objectes amb més prestigi internacional que ha participat en festivals i escenaris d’arreu del món. Un duet d’actors que enamora per la virtuositat, l’humor i la poesia de les seves propostes. És un espectacle on es recullen alguns números de la seva primera obra “Rúa Aire“, de “Ne Me Quitte pas” gran clàssic de la companyia amb la manipulació de globus, i del seu últim espectacle “In Memoriam” que efectuen amb imatges retallades i manipulades amb les mans i dits. Un treball, aquest últim, sobre la pèrdua de la memòria. Inclouen també un exercici […]

Juan Mayorga, autor de Himmelweg, reconeix tenir dubtes encara, anys després de l’escriptura de l’obra, en algun dels seus articles, de fins a quin punt tenim dret a recuperar una història, la de l’Holocaust, que hauria de ser irrepetible. Hi ha més preguntes, és clar: com es pot comunicar allò que sembla incomprensible? Què hi té a veure amb el teatre la “representació” que perpetra el comandant nazi del camp de concentració? Una delegada de la Creu Roja (delegat en el text) visita un poble que feien servir els nazis com a sala d’espera de camí a Auswitch. El Comandant del camp organitza una representació guionitzada per a donar la impressió de normalitat. La delegada haurà de redactar un informe […]

La companyia Arcàdia és una de les companyies residents de la Sala Beckett aquesta temporada 2017/2018. Amb ELS NENS DESAGRAÏTS la companyia tanca la seva trilogia sobre la família iniciada amb La terra oblidada i La pols dues propostes que vam poder veure a la Sala Flyhard. En elles parlen de les nostres arrels o de la impossibilitat de tallar amb elles per molt que ens hi esforcem. El text de Llàtzer Garcia parla bàsicament d’uns personatges atrapats per les creences dels seus progenitors, uns nens que sense criteri propi van viure dins d’aquesta comunitat tancada. Uns nens, que ja d’adults ens expliquen el que van sentir i viure i el que senten i viuen ara, un cop han passat […]