Hi ha molts estils de comèdia i molts recursos diferents per fer riure al públic, però sempre he pensat que quan els actors (els actors, no els personatges) es posen a riure en escena per buscar la complicitat dels espectadors vol dir que alguna cosa no funciona… Sobretot si el recurs és postís i buscat, com sembla que passa en aquest muntatge de Prefiero que seamos amigos, obra de l’humorista francès Laurent Ruquier. Una obra que no dissimula el seu feble punt de partida ni la seva erràtica evolució, però que segurament funcionaria si s’hagués pres més seriosament i no com una antiga revista de Lina Morgan, on sí estaven permesos i acceptats determinats recursos que aquí grinyolen.
No es pot negar que Lolita té un carisma a proba de bombes i que la química amb Luis Mottola funciona a estones, però la direcció de Tamzin Townsend sembla inexistent. Els actors van donant tombs per culpa d’un text que no ajuda i també per unes indicacions que obeeixen més a potenciar la fama de l’actriu que a construir una història. Només així es poden entendre les incursions musicals, que s’agraeixen però que no aporten res en absolut. En definitiva, una obra que satisfarà als fans incondicionals de l’artista però que decebrà a aquells que van gaudir amb la Colometa que l’actriu va defensar tant bé en el mateix escenari del Teatre Goya.