La comèdia romàntica és un gènere molt influït pel món cinematogràfic però, no obstant això, pot tenir molt bons resultats si se sap jugar bé amb els seus mecanismes. No és el cas, malauradament, de Prefiero que seamos amigos que neix d’un punt de partida tòpic (però funcional) per, després, no saber què fer-ne amb ell. La idea d’una dona enamorada del seu millor amic està molt gastada tot i que pot ser efectiva si es fa servir per generar gags originals, frescos o amb personalitat pròpia. Per desgràcia, el text del francès Laurent Ruquier porta la història cap a un lloc estrany i totalment irrellevant pel conflicte central per, finalment, resoldre-ho tot de forma precipitada i gratuïta. Potser per aquest motiu, la directora Tamzin Townsend exagera les situacions per crear comicitats una mica forçades. I és que Lolita és molt bona actriu, com ha demostrat altres vegades, però no és Lina Morgan… i, encara que ho fos, tampoc el públic actual reacciona igual als recursos humorístics de fa unes dècades. L’únic realment ressenyable de tot plegat és la química dels seus intèrprets. Veure com els dos gaudeixen de la funció i es diverteixen es contagia, en part, a l’espectador i, gràcies a això, resisteix una mica millor un conjunt fallit, desaprofitat i excessivament llarg.
Enllaç copiat!