Recomanacions

Josep Maria Miró escriu sempre obres que tenen com a eix central la perplexitat dels personatges cap el món que els envolta. Un món convuls i desesperançat que actua fora de camp i que s’assembla molt, massa, al món que coneixem. Aquesta amenaça constant, que de fet ve de nosaltres mateixos, és la que mou l’acció, la que precipita quasi sempre els esdeveniments. A Temps salvatge hi ha un ventall ben ampli dels mals que té la societat actual, ajudant a construir així un mosaic que a voltes ens resulta molt realista i a voltes un pèl inversemblant. És cert que les obres de Miró tenen sempre quelcom de conceptual, i en aquest sentit les metàfores del bosc, de la […]

Ser emprenedor/a no és fàcil, només li heu de preguntar als integrants de l’empresa Fairfly com els hi anat tot plegat. Aquesta és la premissa de l’obra de la companyia La Calòrica que dirigeix Israel Solà. Ens trobem a quatre treballadors d’una empresa d’alimentació per a nadons que estan a punt de ser acomiadats a través d’un ERO, i aquesta situació els hi presenta una oportunitat: crear la seva pròpia empresa. Amb certa peculiaritat en el producte, però amb moltes ganes, emprenen un camí que no serà gens fàcil. El text de Joan Yago és amè i molt divertit, ens enganxa i connecta amb els personatges des del primer minut i vivim amb intensitat tot allò que ens expliquen. Els […]

La nostra opinió sobre aquest MASTICAR HIELO, la basem en creure que aquesta exageració en els gestos, en els “colors” i en les formes, no intenta fer una fotografia veraç i “híper realista” de la societat en què vivim, sinó que les exagera fins a límits gairebé insuportables i de forma expressa, per fer una caricatura explosiva de les actituds que sovint tenim amb la gent que ens envolta i potser encara més accentuades amb les persones que més ens estimem. Curiosament la seva estrena ha estat precedida per l’escàndol de la censura de la pàgina del teatre Tantarantana a Facebook, conseqüència del cul del seu cartell anunciant. MASTICAR HIELO és una proposta desfermada des del primer moment, on els […]

Hi ha projectes teatrals que encara que no hagis vist una versió o llegit el text de l’obra, en un moment o altre, o fins hi tot al final, entens que és el que està passant; a “Masticar hielo”, lluny de ser una adaptació de Quí té por de Virginia Wolf? d’Edward Albee, això no passa. L’espectador es troba que l’obra avança i no acaba d’entendre que tot el que està passant és un joc macabra que va més enllà de les conseqüències d’una borratxera descomunal. En aquest muntatge no queda clar el problema que s’amaga rere la Martha i en George. Els que hem vist l’obra d’Edward Albee en prou feines reconeixem en els personatges de “Masticar hielo”, el […]

Posar en escena Qui té por de Virginia Woolf? no resulta gens fàcil. El perill amb aquest obra és que, fàcilment, es pot caure en un histrionisme granguinyolesc que tapi la veritable profunditat psicològica i emocional de la història. La companyia El Eje, més que fer una adaptació, s’ha inspirat en el text d’Edward Albee per construir un muntatge amb l’energia, el to i la personalitat amb la qual se senten identificats, en certa manera, apostant per la forma per sobre del contingut. La decisió és valenta i coherent amb la seva trajectòria però el resultat arrisca tant que perd el control sobre sí mateix. Augmentar l’agressivitat, els crits i el ritme d’aquest univers narratiu ha acabat obtenint un producte […]

Aquests dies a La Badabadoc podem assistir en directe a la constatació que la mirada de l’actor és capaç de crear personatges: la mirada i el gest, una miniatura, el dibuix que forma a terra la llum d’una llanterna… poden ser personatges o decorats. Qui els crea és la mirada de l’actor. De cop i volta, ens adonem que no necessitem res més, en tenim prou que Albert Requena hagi decidit que els personatges hi són per a decidir-ho també nosaltres. L’assassí imprevist és una feina acuradíssima del gest i de la mirada, del cos com a eina per a comunicar i explicar-se un mateix amb certa profunditat. La posada en escena de Montse Bonet sap allunyar-se de la mera […]

Els grans muntatges de Qui té por de Virginia Woolf? han tingut sovint en comú que han entès que la desmesura del text havia de ser mitigada (no domesticada) per un bon ús del tempo en la posada en escena. La batalla campal que va escriure Edward Albee no pot convertir-se en una proposta sobrepassada també a l’escenari. A Masticar hielo, el que ens trobem és una direcció d’actors bruta, que ho deixa tot a la intensitat del desaforament dels diàlegs. Acaba assemblant-se més a una tertúlia televisiva que a una història explicada amb el rigor suficient per a entendre que la profunditat del que està passant va més enllà de les conseqüències d’una simple borratxera. La versió lliure que […]

La companyia El Eje presenta a la sala Tantarantana una adaptació de Qui te por de Virginia Woolf? d’Edward Albee que no deixa indiferent a ningú del públic. Es tracta d’una adaptació lliure i trencadora, concebuda des d’una voluntat d’incomodar els seus personatges i el públic. Mar Pawlowskt, Eric Balbàs, Jordi Samper i Maria Hernández representen a dues parelles que, després d’una exposició d’art, van a casa d’una d’elles a prendre una copa. Amb una interpretació destacable i enèrgica, els actors omplen el teatre de crits i situacions violentes que porten al públic a una posterior reflexió sobre les relacions amoroses contemporànies basades a l’amor romàntic. L’obra tracta, principalment, de mostrar els problemes que presenta el model d’amor romàntic, que […]

Si no has vist mai una obra de la companyia El Eje potser et sorprèn veure aquesta adaptació lliure, del Marc Ribera, basada en el clàssic ‘Qui té por de Virgia Woolf?’. Però el mateix cartell de l’obra et dóna moltes pistes: “una versió canyera“. I això vaig trobar. ‘Masticar hielo‘ ens proposa entrar en una estranya espiral autodestructiva d’una parella benestant i uns curiosos convidats abocats a viure en el seu malson. La història comença ben amunt amb força intensitat, potser un pèl massa, però es va alternant amb altres escenes més relaxades que us permetrà anar respirant. Em vaig trobar a un grup d’actors entregats: al meu gust en destaco, per una banda, la Mar Pawlowsky que encara […]

No és la primera vegada que Jordi Prat i Coll ens parla d’Evita. Aquí ho fa a través de tres personatges que com a mínim estan un pèl sonats per la devoció a la dona de Perón. L’obra podria ser divertida, però pel meu gust li falta gruix i la trama s’ha anat lligant espicossant una mica d’aquí i una mica d’allà. Fins i tot una copla ens hi han posat. Els intèrprets ho fan molt bé, però… Com em va dir una néta meva de 21 anys que em va acompanyar “però, la història d’aquesta pava, avui a qui l’interessa?” Crítica completa » https://bit.ly/2KV9poz

“No m’oblideu mai” és la segona entrega d’un cicle de teatre documental, que forma part de l’anomenat Teatre Verbatim , una forma de teatre que va néixer al Regne Unit durant els anys 60-70, que es basa en construir una dramatúrgia a partir del testimoni oral de la gent que s’ha vist implicada en els fets reals que s’esmenen en la representació. Teatre fidel a la realitat, on el text és cent per cent literal. En aquesta ocasió , es tracta del resultat d’un treball de recerca i investigació d’un grup de professionals, entre els que destaquen en Ferran Joanmiquel i en Llàtzer Garcia (dramatúrgia i direcció), l’Elies Barberà i la Marta Montiel (interpretació), i la col·laboració de l’Edu Vásquez. […]

A vegades es compleix fil per randa aquella dita coneguda que diu “en el pot petit està la bona confitura“…. i aquesta és una d’aquelles ocasions que una proposta de petit format d’un teatre no massa conegut pel gran públic, provoca el nostre entusiasme, especialment per una M E M O R A B L E interpretació. No coneixíem en Montgomery Clift (1920-1966), millor dit, el coneixíem per pel·lícules com “De aqui a la eternidad” o “El baile de los malditos”, per esmentar alguna, però sabíem poc o molt poc de la seva vida i és que en la data de la seva mort, nosaltres no érem encara ni tan sols adolescents. El juliol de 2016 es van complir cinquanta […]

Dos dels actors (Elena Santiago i Adrià Ardila) ens vénen a rebre i ens fan passar a la sala, a escena Mireia Casado canta acompanyada al piano per Marc Sumsi. Segons ens comenta la Mireia en començar l’espectacle, aquest és el seu treball de tesina de l’Institut del Teatre (ESAD), on a través de l’humor i la música fan una crítica de la societat actual. El fil conductor de l’espectacle és la història d’una noia de poble que somnia a ser actriu, decideix fer el pas i anar a la gran ciutat buscant la seva oportunitat. La seva maleta plena d’il·lusions i de cireres, la fruita de l’arbre al qual ella es va enfilar un dia on tot ho veia […]

Una proposta escrita i dirigida per l’Ivan Morales, “cuinada a foc lent” , perquè s’ha pogut treballar d’una forma pausada en els locals de la Beckett, experimentant sense presses, amb la implicació i les aportacions dels actors. Es tracta d’una història de personatges com nosaltres, o com els nostres amics o els nostres coneguts, que posa el focus en com podem tornar a creure en l’amor. Quatre personatges que estan en un moment vital de la seva vida i tenen un dilema que els hi cal resoldre per tirar endavant. Quatre vides que s’entrecreuen. Quatre persones que lluiten per tornar a creure en l’amor. Quatre persones que necessiten creure que l’amor és possible. ESMORZA AMB MI és una mirada amarga […]

Feia anys (més de 5) que esperava poder veure aquest musical de Jason Robert Brown del què em fascinava la seva estructura: una relació de parella explicada a dues veus, un ens ho explica a mesura que tot passa – l’enamorament, la passió, el distanciament, les ambicions personals no sempre compartides, el trencament …- i l’altre va cap enrere, en un viatge emocional molt, molt difícil d’interpretar. M’intrigava com seria el moment on coincidien les dues perspectives temporals i realment aquell moment és molt bonic. Ara – el problema de les expectatives- em va faltar certa emoció. No és pas que les interpretacions d’Anna Herebia (Rent) i Marc Flynn (El despertar de la primavera) no siguin de molta qualitat sinó […]