Tot el que necessites per anar al teatre

Temps Salvatge: La perplexitat davant del món

Temps Salvatge
27/05/2018

Josep Maria Miró escriu sempre obres que tenen com a eix central la perplexitat dels personatges cap el món que els envolta. Un món convuls i desesperançat que actua fora de camp i que s’assembla molt, massa, al món que coneixem. Aquesta amenaça constant, que de fet ve de nosaltres mateixos, és la que mou l’acció, la que precipita quasi sempre els esdeveniments. A Temps salvatge hi ha un ventall ben ampli dels mals que té la societat actual, ajudant a construir així un mosaic que a voltes ens resulta molt realista i a voltes un pèl inversemblant. És cert que les obres de Miró tenen sempre quelcom de conceptual, i en aquest sentit les metàfores del bosc, de la piscina, i fins i tot de la comunitat de veïns ajuden a situar-nos.

Temps salvatge ha estat un encàrrec del TNC per a la Sala Gran, i es nota. La llarga durada, una escenografia monumental, diverses subtrames dins d’un argument complex i ple de misteris… Tot justifica la desfilada dels recursos amb els que compta el teatre, però la pregunta és si realment calia treure tot l’arsenal per a una obra de caràcter intimista, a l’estil d’El principi d’Arquímedes o Nerium Park. M’ha passat una mica com a la Victòria de Pau Miró, que també es perdia enmig d’uns efectes tant grandiloqüents com innecessaris. Sigui com sigui, l’obra convenç en la seva globalitat i especialment en la seva declaració d’intencions, però m’ha semblat que alguns personatges no eren massa creïbles, que algunes trames sobraven, que algun actor semblava perdut en la immensitat de l’escenari i que algun monòleg, com el del final, resultava excessivament didàctic. Un bon intent, al que potser li ha faltat alguna revisió per acabar de ser rodó i més efectiu.

← Tornar a Temps Salvatge