Recomanacions

Divendres 13 de setembre, dia de l’apertura de temporada a la Sala Beckett, expectació i alegria continguda al mateix temps, retrobaments, curtes xerrades i un esdeveniment especial, un concert de Clara Peya proposat per a l’ocasió. Clara Peya, nascuda a Palafrugell en 1986 és pianista i compositora. Cofundadora de la companyia de teatre, dansa i música en directe Les Impuxibles, de la qual nosaltres hem pogut gaudir dels espectacles “Aüc: el so de les esquerdes” i “Limbo”. Al mes de març presentaran a la sala de dalt la peça “Suite Toc núm 6” amb Judit Pujol i María Velasco. Ha presentat set discos sota el seu nom on han col·laborat músics com Silvia Perez Cruz, Judit Neddermann, Pau Figueras, Ferran […]

L’adaptació que Güell, Barba i Dueso fan de la novel·la de Maria Aurèlia Capmany no toca ni una coma del text de la barcelonina per a preservar tota la força de la història de Carola Milà, la personalitat de la qual és construïda per Capmany a partir del fet de ser dona i no d’una reconstrucció minuciosa del passat. Feliçment… és un llibre de memòries d’una dona escrit per una altra dona, i l’autora aprofita les aventatges que atorga el gènere per a servir-se de l’oblit, de la desmemòria, precisament. La manca d’aquesta bastida és ben resolta en la posada en escena de Francesca Piñón que posa l’èmfasi, d’una banda, en l’opacitat de la protagonista i de la seva vida, […]

Aquest dijous ens vam apropar al Teatre Club Capitol per veure el primer “solo” teatral de Bruno Oro en una comèdia creada per Marc Angelet i Alejo Levis. IMMORTAL és una comèdia dramàtica futurista on Bruno Oro interpreta diferents personatges abocats a la immortalitat. Personatges molt reconeixibles als quals el fet de saber-se immortal els fa viure la vida d’una altra manera. Personatges que gaudeixen, pateixen o s’enfronten a la immortalitat. Bruno Oro, al que hem vist treballar en 2013 a “La Rosa Tatuada” al TNC, i en 2015 a “Polònia, El Musical” al Teatre Poliorama, a banda de les incomptables ocasions en què l’hem vist a la televisió, a “Polònia”, interpretant a l’Artur Mas o l’Angel Acebes, ens ha […]

Té una qualitat la comèdia realista molt valuosa: a través de la seva aparent lleugeresa aconsegueix fer transcendir la vida mateixa sense que, gairebé, ni ens adonem. Ovelles és un bon exemple d’aquest fenomen tan interessant de cert teatre contemporani. Un argument singular com el de tres germans urbanites rondant la trentena que hereten inesperadament 452 ovelles d’un home de camp (el seu oncle) és el punt de partida d’un viatge fascinant que mai aixeca el to ni els peus de terra. La inusual circumstància d’aquests personatges els porta a debatre sobre les avantatges i inconvenients del camp i ciutat, fent un retrat ben àcid de tres tipus de joves barcelonins. La gran perícia dels seus autors i directors, Carmen […]

El propi Sergi Belbel va apressar-se abans de l’estrena a advertir-nos que Les roses de la vida és un divertimento sense cap altra pretensió que la de passar una bona estona mentre xarrupem un gelat de maduixa. Penso que aquest tipus d’advertències amaguen alguna mena de complexe d’inferioritat que no fan massa bé a la recepció de l’obra. En qualsevol cas, el text de Belbel neix condicionat, com sempre ho fa el teatre quan accepta el desafiament d’arribar a públic que espera ni més ni menys que un divertimento. L’obra es nodreix de l’enfilament d’un acudit rere l’altre, alguns més afortunats que els altres, i amb poca consistència dramàtica, probablement, ja no era aquest l’objectiu del projecte. Les interpretacions més […]

És evident que un dramaturg i director amb la trajectòria de Sergi Belbel es pot permetre el luxe, a aquestes alçades, de dur a terme qualsevol projecte que li vingui de gust. Sigui l’ambiciosa direcció d’un clàssic (Beckett, Pinter, Racine), d’autors de noves generacions (Claudia Cedó, Roc Esquius) o muntar un lleuger entreteniment (com és el cas). La qüestió és no deixar d’arriscar-se, experimentar i mantenir-se fresc. Les roses de la vida és una bogeria simpàtica que, bàsicament, busca la diversió sense massa més pretensions que l’entreteniment a través d’humor absurd basat en la paraula. En aquest sentit, l’escena inicial és la més efectiva, la que genera més riures i la que aconsegueix mantenir millor l’interès. A partir d’aquí, sembla […]

No sabia ben bé què anava a veure. M’agraden les sorpreses. En aquest cas tenia una pista que em feia pensar que no perdria la tarda: Sergi Belbel com a dramaturg i director. He de dir que no acostumo a veure comèdies. Quan la gent esclata en un riure irritant pel que jo crec que són poca-soltades o embolics sense sentit, el moment se’m fa insuportable i veig que no tinc sentit de l‘humor o que el meu humor és molt diferent a la resta de mortals. En aquest cas, el ritme trepidant, el diàleg brillant, l’abundant informació sobre altres obres de teatre, cinema, autors i llibres, obliguen a l’espectador a estar molt atent durant tota l’hora que dura l’espectacle. […]

CROADES és una obra escrita el 1989 per Michel Azama nascut a Vilallonga de la Salanca (Rosselló) en 1947, fill de mare espanyola parla perfectament el castellà i el català. Aquesta peça està dirigida per Jordi Vilà, del que nosaltres recordem “BOMBER(S)” una magnífica proposta que vam poder veure a la Mostra d’Igualada i que s’estrenarà al mes d’abril al Teatre Akàdemia. CROADES és un text que parla de molts conflictes vigents avui en dia i parla en genèric d’una guerra que posa davant de nosaltres la pregunta de si realment els conflictes armats tenen algun sentit. Un cant bellíssim a l’estupidesa de la guerra i un qüestionament a l’èpica bèl·lica, l’heroisme i el patriotisme. Ens endinsa en una realitat […]

Dia d’estrena a la Sala Atrium, sortim amb temps i ens trobem amb una tormenta que ens deixa xops. Però val la pena, tant la proposta com per anar al teatre. Amb un petit retard en l’hora d’inici per esperar a tots aquells “malalts de teatre” i que no ens volem perdre anar al teatre per molt que la climatologia vulgui el contrari. Ens trobem amb un monòleg escrit i dirigit per Queralt Riera. A més interpretat a tres veus per Annabel Castan, Patrícia Mendoza i Núria Tomás. Una obra amb veu de dona que ens explica la resistència i duresa de 3 episodis que molt bé podrien ser 3 monòlegs independents. Primer veiem com una dona apareix vestida de […]

Obra de petit format en un sol acte. No és comèdia encara que hi hagi moments d’autèntica hilaritat, no és drama tot i que cada personatge deixa entreveure el seu petit drama personal. Tres germans es troben per parlar d’una herència que han de rebre la qual és en si mateixa especial i és utilitzada pels autors i directors per donar-nos a conèixer els tres personatges de l’obra, descobrir el comportament de cada un d’ells davant d’una situació que no saben resoldre, els sentiments de cada un d’ells sobre la família, els pares, el passat, la infància, les relacions entre ells. Es van descobrint uns als altres a mida que avança l’obra en un intent per arreglar les dificultats que […]

Quan va saltar als mitjans que Ángel Pavlovsky (qui portava completament desaparegut els darrers cinc anys) tornava a fer cinc funcions a La Gleva, només per enregistrar-les per un documental, vaig córrer per aconseguir ser-hi. Afortunadament ho vaig aconseguir, i és que la llista d’espera que es va generar superava, en tan sols un dia, les 1.000 persones. Abans de començar la funció em va envair una sensació amarga d’alegria i tristesa. Alegria profunda per poder veure de nou un personatge que és història viva del nostre teatre recent. El mateix geni carismàtic, polièdric, brillant i irreverent que em fascinava quan el veia de petit al programa de l’Àngel Casas, i el mateix que em va fascinar d’adolescent al teatre […]

Hi ha obres en les quals cap tota la sociologia d’un període. En cinc hores pot arribar a cabre tota una vida, màximament si es tracta de la vida d’una dona casada, en províncies, en els anys seixanta del segle passat. Aquesta dona, Carmen, narra amb criteri episòdic i reduccionista el que li ha esdevingut fins al seu imprevist trànsit a la viduïtat. Tot s’ha escrit ja sobre aquesta icona de la literatura espanyola, la seva adaptació des de la novel·la als escenaris, la seva identificació amb l’actriu per la qual el temps sembla no passar, el reflex de la vida femenina després de les cortinetes de les llars benpensants, que dissimulen amb silencis el que a crits els seus […]

És el primer espectacle que vaig veure a la Fira de Tàrrega “Likes” neix a partir d’un treball de recerca des d’una perspectiva socioantropològica, de l’anàlisi de dos fenòmens molt populars al YouTube: el cover dance, i els tutorials i vídeos sobre les diferents tècniques de ioga, les quals han sorgit i s’han difós massivament a través de les xarxes socials durant els últims anys. “Likes” a format part del Festival Escena Poblenou 2017, i ha estat una peça sel·leccionada a Aerowaves 2018. A “Likes” Núria Guiu indaga en la consciència de corporalitat i la nova relació cos-ment en l’era digital a través de la coreografia i la música electrònica, i construeix aquest espectacle en cinc fases: -En un primer […]

Potser ja estan acostumats a tractar amb clàssics universals, però sempre els agafen amb el seu mereixement necessari. La companyia La Perla 29 ens porta de nou a l’escenari Bodas de Sangre, respectant en gran mesura la poètica dels versos originals de Lorca. Oriol Broggi no en té suficient amb la lírica del text que busca encisar el públic amb la posada en escena, un joc entre el moviment i la música, el ritme. Com també és freqüent d’aquesta companyia la música té un paper molt important al transcurs de l’obra, aquest cop a càrrec del Joan Garriga, que aconsegueix un encaix perfecte a través de la seva veu trencada. Un factor sorpresa per l’espectador, a causa del protagonisme que […]

No ho dic jo, ho diu el propi Sergi Belbel al programa de mà: “Les roses de la vida” és una ximpleria, una bretolada, una poca-soltada… A mi, personalment, aquesta descripció em convida a relaxar-me, a deixar-me portar, però també m’obre expectatives, pel simple fet que sigui el propi autor qui la defineixi així. Tot apunta a que serà una comèdia romàntica esbojarrada, i et predisposes a les corredisses, als malentesos, als dobles sentits, als actors entrant i sortint i llençant rèpliques que aixequen “ohs” i riures constants de la sala. I el que et trobes és, ben bé, una altra cosa. És una comèdia perquè rius, és romàntica perquè parla (entre d’altres coses) de l’amor, i és esbojarrada perquè […]