Tot el que necessites per anar al teatre

Les roses de la vida: La vie en rose

Les roses de la vida
14/09/2018

El propi Sergi Belbel va apressar-se abans de l’estrena a advertir-nos que Les roses de la vida és un divertimento sense cap altra pretensió que la de passar una bona estona mentre xarrupem un gelat de maduixa. Penso que aquest tipus d’advertències amaguen alguna mena de complexe d’inferioritat que no fan massa bé a la recepció de l’obra. En qualsevol cas, el text de Belbel neix condicionat, com sempre ho fa el teatre quan accepta el desafiament d’arribar a públic que espera ni més ni menys que un divertimento.

L’obra es nodreix de l’enfilament d’un acudit rere l’altre, alguns més afortunats que els altres, i amb poca consistència dramàtica, probablement, ja no era aquest l’objectiu del projecte. Les interpretacions més que solvents dels quatre intèrprets es veuen llastrades, en alguns moments, per un ús poc hàbil de les pauses i de les rèpliques que, amb més rodatge, segur que pot ser rectificat.

L’interès del text recau en un curiós joc amb el llenguatge, amb la precisió semàntica i gramatical, amb el “punyeterisme” lingüístic que acaba essent el motor que fa avançar la història i que suscita la majoria dels girs argumentals. No ha de quedar en segon pla aquesta dimeensió interpretativa, ja que, conscientment o no, remet a un estat de la reflexió sobre la llengua catalana correcta, el correctisme vs la llengua informal, que els darrers anys ha esdevingut un conflicte ric a les escoles, les xarxes socials…

 

← Tornar a Les roses de la vida