Dolça bajanada

Les roses de la vida

Les roses de la vida
14/09/2018

És evident que un dramaturg i director amb la trajectòria de Sergi Belbel es pot permetre el luxe, a aquestes alçades, de dur a terme qualsevol projecte que li vingui de gust. Sigui l’ambiciosa direcció d’un clàssic (Beckett, Pinter, Racine), d’autors de noves generacions (Claudia Cedó, Roc Esquius) o muntar un lleuger entreteniment (com és el cas). La qüestió és no deixar d’arriscar-se, experimentar i mantenir-se fresc. Les roses de la vida és una bogeria simpàtica que, bàsicament, busca la diversió sense massa més pretensions que l’entreteniment a través d’humor absurd basat en la paraula. En aquest sentit, l’escena inicial és la més efectiva, la que genera més riures i la que aconsegueix mantenir millor l’interès. A partir d’aquí, sembla com si el muntatge es dediqués a intentar trobar un fil conductor sobre la marxa o construir una història que sostingui el conjunt d’ocurrències sense mai trobar-ne cap de consistent. D’aquesta manera, la gràcia inicial es va diluint en un seguit de bromes lingüístiques i malentesos cada vegada menys enginyosos que acaben per esgotar. Aquest defecte, resulta més evident encara amb un final descaradament hortera, gratuït i sense massa sentit que, no obstant això, per exagerat, torna a recuperar l’atenció de l’espectador. Afortunadament, la proposta compta amb Enric Cambrany i Gemma Martínez, dos mestres de la sobreactuació còmica que saben com fer funcionar cada situació i cada rèplica de forma hilarant. A més, Belbel té un olfacte precís com a director i, per tant, la peça té el to adequat i un bon ritme. Això sumat al deliciós gelat de maduixa que reparteixen fa que l’experiència sigui suficientment delectable.

← Tornar a Les roses de la vida

Enllaç copiat!