Quan va saltar als mitjans que Ángel Pavlovsky (qui portava completament desaparegut els darrers cinc anys) tornava a fer cinc funcions a La Gleva, només per enregistrar-les per un documental, vaig córrer per aconseguir ser-hi. Afortunadament ho vaig aconseguir, i és que la llista d’espera que es va generar superava, en tan sols un dia, les 1.000 persones.
Abans de començar la funció em va envair una sensació amarga d’alegria i tristesa. Alegria profunda per poder veure de nou un personatge que és història viva del nostre teatre recent. El mateix geni carismàtic, polièdric, brillant i irreverent que em fascinava quan el veia de petit al programa de l’Àngel Casas, i el mateix que em va fascinar d’adolescent al teatre i va fer que m’apassionés per les arts escèniques.
La tristesa xocava amb aquesta excitació al ser conscient que les seves opinions profundes i mordaces, deixarien de tenir l’altaveu dels escenaris de manera irrevocable. Lady Pavlovsky, pujada a un taló baix i vestida amb faldilla transparent, americana i tocat, ha decidit jubilar-se per sempre. Diu que ja ha treballat prou 52 anys de la seva vida…
Me n’alegro profundament que pugui no li calgui tornar a treballar mai més (molts ho voldríem). Sé que és egoista pensar que és completament injust que hagi de seguir treballant, a la seva edat. Però costa no desitjar-ho. Ara que és gran, les paraules experimentades de Pavlovsky arriben com banys de saviesa. Cada pensament que comparteix amb el públic és un moment de màgia i una lliçó de vida amb l’únic objectiu de fer-nos viure una vida més feliç. En Pavlosky, com en Rubianes i tots els grans artistes amb veus singulars, haurien de ser immortals. D’alguna manera ho són dins nostre.
Gràcies, Ángel. Gràcies de tot cor!