Hebert Parodi

24 hores de la vida d’una dona és una proposta musical basada en el llibre de Stefan Zweig que després d’una exitosa temporada a Madrid arriba a Barcelona, traduïda al català. Sílvia Marsó va ser molt valenta quan va decidir no només que volia protagonitzar-la sinó també produir-la. A primera vista, podria semblar que és una proposta demodé, massa lluny dels nostres temps, però els clàssics ho són per alguna cosa, no es tracta de vigència de les situacions concretes sinó de la naturalesa humana, els sentiments, les conseqüències dels nostres actes. Valenta també perquè no és un musical fàcil, dels “lluminosos”, sinó intimista i delicat. Una dona encara de dol, a l’època d’entreguerres, es lliura durant 24 hores a […]

Aquí un que va escollir el dia que actuava el cover. L’excés al que de vegades es lliura Llàcer, perfecte per al paper, em pot saturar (a mi m’agrada sobri com a Retrato de un náufrago), i em venia de gust veure ja a l’Oriol Burés com a protagonista: una bèstia. Interpreta a Zaza com exagerada que no estrambòtica, humana, amb lleugera por a deixar de ser una vedette per qui tots sospiren i al mateix temps, una força arrasadora, que ens contagia el seu optimisme, divisme i seguretat. Atès que la direcció és del propi Llàcer, mèrit compartit i segur que la seva Zaza és també deliciosa. Ni tan sols em va sobrar la interacció amb el públic on […]

És tremendament admirable que una companya busqui, i trobi com és el cas, el seu llenguatge escènic propi, una manera d’expressar-se, de crear i transmetre amb el seu caràcter, identitat i personalitat. El preu pot ser deixar fora alguns espectadors,com és el meu cas, però en guanyen d’altres amb qui la connexió és altíssima. Projecte Ingenu em va guanyar amb Top Girls que em va semblar una de les propostes de l’any, Yerma, era una adaptació ben necessària, Romeu i Julieta la vaig trobar més interessant que no rodona amb certa falta, buscada, d’emoció (allò de no mirar-se als ulls…), amb Pròsper vaig tenir la sensació de quedar-me fora i a inFaust, que no era per a mi. I no […]

Aquest text d’Albert Tola dirigit per Andrea Segura parla, per mi, d’una casuística peculiar: la repetició de patrons de pares/mares a fills/filles. Una mena d’herència genètica que comporta un cicle conductual del que costa escapar tot i saber pels precedents que no és garantia d’èxit, ans al contrari, i és que no pots esperar un resultat diferent si no canvies el que fas. Tres generacions, àvia, mare i filla, cadascuna amb personalitat pròpia i definida, amb un patró vital marcat per la seva manera apassionada de viure l’amor i els conseqüents desencisos, vides de fugir i cercar, vides diferents en els detalls i context social però molt similars en el fons i conseqüències. Els mateixos encerts i ensopegades. Les mateixes […]

Primera obra del cicle Dóna’m veu (Dona amb veu) del què ja tenia apuntades un parell de propostes. Cándida l’havia anat deixant de banda, fins que una espectadora de luxe me la va recomanar vivament. Una obra que, creia, versava sobre els fongs vaginals que pateixen moltes dones; em feia por que no em interessés gens ni mica (ho confesso) o que fos un monòleg cutrecòmic però la Sala Fènix no es presta a això, així que era tot un misteri. Som-hi doncs cap a la Fènix. Cándida és més del que esperava, lògicament. Sí, es parla de la candidiasi i resulta que en algun moment de les seves vides la pateix un 75% de dones i jo pràcticament no […]