Tot el que necessites per anar al teatre

Cándida: Càndidament real

Cándida
25/09/2018

Primera obra del cicle Dóna’m veu (Dona amb veu) del què ja tenia apuntades un parell de propostes. Cándida l’havia anat deixant de banda, fins que una espectadora de luxe me la va recomanar vivament. Una obra que, creia, versava sobre els fongs vaginals que pateixen moltes dones; em feia por que no em interessés gens ni mica (ho confesso) o que fos un monòleg cutrecòmic però la Sala Fènix no es presta a això, així que era tot un misteri. Som-hi doncs cap a la Fènix.

Cándida és més del que esperava, lògicament. Sí, es parla de la candidiasi i resulta que en algun moment de les seves vides la pateix un 75% de dones i jo pràcticament no n’havia sentit a parlar mai! Un d’aquells patiments silenciats.

Anna Tamayo s’obre i ens explica-transmet-viu els picors, l’angoixa, anys de patir, la vergonya sense motiu, els mil remeis casolans, buscar segones i terceres opinions, la incomprensió de metges, els xarlatans que tot ho curen… També l’altra candidesa, la Anna nena, històries de filles, mares i àvies, records d’una època feliç i ingènua … Aquesta part de autoficció (el meu gènere literari favorit últimament) em va encantar. Hi ha tendresa (l’avi!), humor, personatges molt ben perfilats amb només un traç, sinceritat, dolor… També es toquen altres disciplines i diversos registres amb els què em va costar més connectar, cert, sobretot a l’inici.

I un pensa, si el que es volia és donar veu al patiment callat, objectiu aconseguit. Si, a més, com és el cas, es fa amb tendresa, somriures, i ens fa reflexionar / conscienciar sobre rols tradicionals, doncs millor encara. ..

← Tornar a Cándida