És tremendament admirable que una companya busqui, i trobi com és el cas, el seu llenguatge escènic propi, una manera d’expressar-se, de crear i transmetre amb el seu caràcter, identitat i personalitat. El preu pot ser deixar fora alguns espectadors,com és el meu cas, però en guanyen d’altres amb qui la connexió és altíssima. Projecte Ingenu em va guanyar amb Top Girls que em va semblar una de les propostes de l’any, Yerma, era una adaptació ben necessària, Romeu i Julieta la vaig trobar més interessant que no rodona amb certa falta, buscada, d’emoció (allò de no mirar-se als ulls…), amb Pròsper vaig tenir la sensació de quedar-me fora i a inFaust, que no era per a mi. I no és per ànsies trencadores per se, per fer-se notar amb la disfressa d’intel·lectualitat; en absolut. Es nota l’aposta honesta i coral de la companyia.
A veure, no és que no s’entengu, és que no hi vaig entrar, cosa meva. No em va ajudar un inici lent i repetitiu, a mode de mantres si bé va anar captant el meu interès a mesura que avança l’obra fins un final tirant a delirantment pop, immersos ja en la banalitat de les xarxes, televisió, videojocs i hiperconnectivitat.
Projecte ingenu no ha abandonat ni una mica el mite de Faust de Goethe: vendre’s l’ànima a canvi del plaer, de tenir, sense esforç, el que desitgem aquí i ara. L’infern és el món virtual , on passem hores i hores, on el “chute” d’un nou follower tot s’ho val. Ara que ja poc creiem en l’ànima, venem la nostra privacitat a qualsevol app o xarxa, on ens exposem i passem a ser mercaderia.
Una posada en escena freda, fosca, tèrbola, com toca, amb projeccions i ambient de malson tecnològic, absolutament aconseguit mitjançant la il·luminació, vestuari i escenografia, amb el terra ple d’aigua que proporciona reflexes distorsionats de la realitat.
En resum: una proposta amb personalitat, que sense trair l’original, cobra vida al sXXI i on el text no ho és tot, una adaptació més visual i conceptual que literària.
La frase. La set només te l’apagarà l’aigua que brolla de dins teu