24 hores de la vida d’una dona és una proposta musical basada en el llibre de Stefan Zweig que després d’una exitosa temporada a Madrid arriba a Barcelona, traduïda al català. Sílvia Marsó va ser molt valenta quan va decidir no només que volia protagonitzar-la sinó també produir-la. A primera vista, podria semblar que és una proposta demodé, massa lluny dels nostres temps, però els clàssics ho són per alguna cosa, no es tracta de vigència de les situacions concretes sinó de la naturalesa humana, els sentiments, les conseqüències dels nostres actes. Valenta també perquè no és un musical fàcil, dels “lluminosos”, sinó intimista i delicat.
Una dona encara de dol, a l’època d’entreguerres, es lliura durant 24 hores a la passió per un jove bala perduda, consumit pel vici del joc. Les conseqüències de la passió, l’entrega, l’estigma social per haver-ho fet… són una llossa a la seva consciència i a l’etiqueta social que li imposen. Compensen 24 hores d’entrega absoluta si el preu el paguem tota la vida?
Cert que costa una mica entrar-hi pel to fosc, de penombres, l’intimista ambient, una diferent manera d’interpretar a la que estem acostumats, sembla que costa arrencar… Tanmateix, l’obra avança i la història s’obre pas amb l’ajuda d’una música ben delicada interpretada en directe, la il·luminació i unes llargues cortines amb que recreen un casino, la costa francesa o una església, en moments intensos, lluny de la societat opressiva i les temptacions del joc, llocs per gaudir l’un de l’altre, ja no només físicament.
Sílvia Marsó suporta el pes de l’obra i també va de menys a més, una mica insegura al principi –potser per ser una obra en una llengua diferent a la que es representava fins ara- per desembocar en una del tot creïble dona entregada de forma absoluta i alhora madura.
La seva capacitat per establir connexió amb el públic és innegable i seria una llàstima que tornés a desaparèixer dels escenaris barcelonins.