Tot el que necessites per anar al teatre

La Jaula de las Locas: El musical perfecte per a qui no sovinteja el gènere

La Jaula de las Locas
20/11/2018

Aquí un que va escollir el dia que actuava el cover. L’excés al que de vegades es lliura Llàcer, perfecte per al paper, em pot saturar (a mi m’agrada sobri com a Retrato de un náufrago), i em venia de gust veure ja a  l’Oriol Burés com a protagonista: una bèstia. Interpreta a Zaza com exagerada que no estrambòtica, humana, amb lleugera por a deixar de ser una vedette per qui tots sospiren i al mateix temps, una força arrasadora, que ens contagia el seu optimisme, divisme i seguretat. Atès que la direcció és del propi Llàcer, mèrit compartit i segur que la seva Zaza és també deliciosa. Ni tan sols em va sobrar la interacció amb el públic on Burés, ràpid i enginyós, demostra, encara que ja ho portava de sèrie, el seu pas per La Cubana. Al seu costat, Iván Labanda, lliurat afectuosament al divisme de Zaza, Ricky Mata que amb la seva serventa hilarant (el caminar sense tacons!) es fica el públic a la butxaca i vaig tenir la sort de veure a Víctor Gómez i Anna Lagares.

La primera part se’m va fer una mica llarga, potser per argument conegut o perquè en realitat no hi ha molt camí entre la premissa inicial i el final: una parella d’homosexuals davant el tràngol de fer-se passar per parella heterosexual donada la visita dels consogres, homòfob ell. ¿Cal, i pot, Zaza passar pel que no és? Equívocs i embolics assegurats.

Quan la Jaula va néixer com a musical, als ’80, era una aposta arriscada, per sort ja no. Ara, com llavors, és una festa que ha d’entrar pels ulls. I la veritat és que jo esperava més espectacle grandiós, lluentons, més festa.

El millor: el “Sóy lo que soy” ( “I am what I am”), himne reivindicatiu, que ens estimin i acceptin tal com som I l’arma infal·lible del somriure, a dojo a “La vida empieza hoy” que el públic surt taral·lejant, després d’ovació a peu dret. També la música de Jerry Herman (Hello, Dolly) sota la direcció musical de Manu Guix i Andreu Gallén, acompanyada de magnífic so (no és tan habitual) i cuidades lletres.

El menys millor: Coreografies a les que falta força i algun ajust i l’escenografia llueix “petita” per l’enorme escenari del Tívoli.

En resum; una comèdia “divina” amb menys brilli brilli del que jo esperava però que fa les delícies de tothom.

← Tornar a La Jaula de las Locas