Hebert Parodi

The Feliuettes s’han caracteritzat per l’humor una mica gamberro, espontani, de picades d’ullet i complicitat, amb la música com a element característic. També per unes veus meravelloses, desparpajo a dojo i no prendre’s massa seriosament, el que és tot un senyal d’intel•ligència. Després de la delirant i nostàlgica Curro, Cobi i Naranjito, a Akelarre es posen serioses i llancen aquest crit feminista radikal. Una visió feminista tremendament intel·ligent, que no busca enemics sinó sotragar idees instal·lades, cregudes perquè sempre ha estat així i tot és més fàcil. No amaguen, i en fan broma, de els contradiccions intrínseques a qualsevol ideologia/moviment. En surten guanyadores: missatge transmès i amb molt d’humor. En aquesta ocasió, Laia Alsina Riera, Maria Cirici i Laura Pau […]

Recital/concert d’un gran Toni Viñals, amb un magnífic Marc Garcia-Rami al piano, on fa exhibició de forma ininterrompuda dels seus registres vocals i com de bé els fa servir interpretant (que no només cantant) peces de musicals de totes les èpoques, potser, en algun moment, fins i tot amb massa energía, però clar, es diu Balla amb mi, no Mira’m com canto. Al principi m’ha costat entrar donat que les cançons es succeixen sense pausa i suposo que jo necessito una mica de context (sóc massa de lletres) però al cap d’una estona, i sense adonar-me’n, participava del joc de deixar-me sorprendre per cada nova cançó. He vibrat molt amb,“I got life” de Hair, “I’m alive” de Next to normal […]

Els mashups són cançons creades a partir de la barreja d’altres que ja han funcionat; aporten un toc nou a l’essència dels originals i la creativitat rau en com combinar-les. Les més conegudes estan orientades a les pistes de ball (Can not Get Blue Monday Out of My Head a partir de New Order i Kylie Minogue) però hi ha de tot (Folstom prison gansgtaz uneix Johnny Cash amb el rap d’Eazy-E ), fins al tractament clàssic de piano (Scott Bradlee). Això és La Tendresa, es barregen les comèdies de Shakespeare, i voilà, una obra nova, similar però diferent, que podria ser un despropòsit. I no ho és, conserva el millor dels originals: el llenguatge és cuidat, ric, amb cadència, […]

La veritat, no sabia ben bé que em trobaria a aquest musical. És fàcil que les referències als Addams es confonguin amb els Munsters. La família Addams són els gens ingenus, un pèl sinistres, rebels, encantats de ser diferents dels avorrits “normals”. Una família a qui allò tètric els sembla alegre, els seus millors somnis són els malsons… i ara s’enfronten a un de ben real: la protagonista, Miércoles, la fosca filla sinistra, intel·ligent, flagell del seu germà, altiva, desdenyosa del més mínim indici de romanticisme… va i s’enamora d’un noi normal, d’una avorrida família típica, dels de jersei a les espatlles i mare amb collaret de perles, seguidors de les normes. Les contradiccions, malentesos i mons tan oposats estan […]

Sovint les altes expectatives juguen en contra. Havia llegit tant i tot tan magnífic sobre aquesta proposta d’ )e(spai en construcció que estava convençut que veuria una obra d’aquelles que et marquen, amb alguna similitud amb Blanca Desvelada: petit format (sigui això el que sigui), un tractament diferent, original i captivador d’un tema que pot cansar per massa vist com la Guerra Civil, el drama de les dones que van perdre els seus homes sense no poder ni enterrar-los i tot descansant en les interpretacions, el repte de transmetre molt amb durada reduïda i pocs elements accessoris… En fi, tot a favor. I, clar, m’esperava més. No m’ha arribat el principal, el drama de la protagonista, massa freda i distant. […]