Hebert Parodi

No, malgrat el que digui el títol, no és Frankenstein, sinó Fronkonstin, coi, que cal fugir dels pecats de la família… fins que els abracem si comporten recompensa. La proposta és la versió musical de la pel·lícula de 1974, de Mel Brooks. Un humor absurd, paròdic, de dobles sentits, de forçar el tòpic, poc subtil a estones i que molts se saben de memòria (els cavalls renillant, la gepa saltadora…). Hi ha, això sí, referències actuals que sobren i trenquen lleugerament la màgia d’estar en l’ambient de la pel·lícula de referència. Dirigida per Esteve Ferrer (La Familia Addams, amb la que comparteix que és menys infantil i més picant del que sembla), té ritme i dinamisme, ajudat per efectes de […]

Una proposta que, crec, funcionaria millor en un teatre més petit, on aquesta delirant història comptés amb la complicitat de no prendre’s massa seriosament: noi poca cosa enamorat de la seva companya en una floristeria de mala mort, una noia maca amb predilecció pels malotes, i de l’espai, apareix una planta, Audrey2, boja per la sang. Si a La Jaula, la producció prèvia de Llàcer-Guix, vaig trobar a faltar espectacularitat en una proposta de brilli brilli, aquí potser l’hi escauria més senzillesa. Què recordes en sortir? Les Sey Sisters, espectacularment soul, que bé s’ho passa Manu Guix (i ho té difícil, tocant, dirigint i “doblant” a Audrey2) i mira com li agrada al públic el cubaneo de Corbacho (que ja […]

De pares desconeguts, amant de la poesia, i enemic del poder, el Teatre ha estat assassinat. Premissa prometedora, una mica de repàs a la història de l’art, molt bons recursos musicals i interpretatius però un pel reiterativa. Ron Lalá, com sempre amb humor i música, repassen (molt menys del que jo esperava) la biografia del teatre (amb interessants flashbacks), la seva estructura, autors, professions a ell vinculades … en el marc de la investigació detectivesca en un futur distòpic on s’han prohibit les referències, difusió, lectura … de les arts. Amb aquest argument d’homenatge al teatre i reflexions apuntades sobre el seu futur, els aficionats a les arts escèniques estem d’enhorabona. No obstant això, i crec que sóc l’únic, m’ha […]

Sempre m’han encuriosit les obres que comencen pel final (o la meitat de la història) i des d’allà, flashback (El crepúsculo de los dioses). Valoro molt el mèrit de la dramatúrgia o narrativa en explicar quelcom que sabem com acaba i que tot i així ens atrapi, conèixer els fets i els perquès més que la conseqüència. Això trobem -bé, una mica, a Karen-, registre d’intriga familiar amb tints policials, amb text d’Ever Blanchet i direcció de Marta Gil Polo. No ens mostren d’inici el final, sinó les conseqüències d’uns fets -que desconeixem- que van passar fa 13 anys i que van transformar totalment les vides dels protagonistes i dels personatges absents. Anirem descobrint, doncs, en una tensió creixent, a […]

El silenci del títol es doble. D’una banda, al·ludeix al cinema mut, l’època ¿llunyana? de les aspirants a actriu tot just arribades a la meca de Hollywood, enlluernades per les llums de les marquesines i la brillantor de les joies de les estrelles els dies d’estrena. També el silenci al voltant del ¿llunyà? infame sofà del productor, el de l’abús dels poderosos sobre les aspirants, secrets coneguts per tothom però que ningú no denuncia si no vol veure tallada d’arrel la seva carrera al món de l’espectacle. L’ambientació dels anys 20, sense disposar de gran escenografia, és excel·lent, començant pel vestuari, la música que uneix les diverses escenes, la visualització dels subtítols … La proposta ens la porta Escapade Theatre, […]