Sovint les altes expectatives juguen en contra. Havia llegit tant i tot tan magnífic sobre aquesta proposta d’ )e(spai en construcció que estava convençut que veuria una obra d’aquelles que et marquen, amb alguna similitud amb Blanca Desvelada: petit format (sigui això el que sigui), un tractament diferent, original i captivador d’un tema que pot cansar per massa vist com la Guerra Civil, el drama de les dones que van perdre els seus homes sense no poder ni enterrar-los i tot descansant en les interpretacions, el repte de transmetre molt amb durada reduïda i pocs elements accessoris… En fi, tot a favor. I, clar, m’esperava més.
No m’ha arribat el principal, el drama de la protagonista, massa freda i distant. En canvi, funciona molt bé com a mirall de l’amistat femenina (qui et segueix on calgui i qui, finalment, et diu “fins aquí”).
Una dona es cansa d’esperar (“Esperar sense esperança és la veritable heroïcitat”) i decideix iniciar un viatge -que fas teu- per esbrinar què ha passat amb el seu Joan, desaparescut fa quatre anys, acompanyada de dues amigues, excel·lentment interpretades per Maite Bassa i Blanca Solé (La rebel·lia possible).
Una intel·ligent, precisa i minimalista posada en escena i una brillant ambientació sonora-musical però transicions massa lentes i “teatrals” entre escenes que em feien desconnectar i personatges onírics-surreals-humorístics un pèl exagerats.