20 Anys no son ná és més que un repàs a la trajectòria dels 20 anys (ja?!) de Joan Vàzquez. No ben bé un concert sinó més, tot un show. Un autohomentage, retrospectiu, cançons (i quines cançons!), conèixer una mica el Joan Vázquez persona, i molt, molt espectacle. Perfectament acompanyat per Gerard Alonso (Ciutat de Gespa) al piano, amb Jofre Alamany al saxo i Laura G. Ballbé (Broadway a cappella), que no només l’acompanya sinó que és part del contingut dramatúrgic, en el paper d’alumna que pot pujar a escena amb un crack, que fa que s’ho creu, dels escenaris.
Veiem, i en algun moment no ha de ser fàcil, el Joan més humà i còmplice. Intel·ligent, divertit, seriós quan toca i autoparòdic, moments gairebé de monòleg, amb anècdotes i pulles (aquelles que tots pensem) a la professió i companys, des del carinyo. Ambicions, somnis perseguits i assolits, entrebancs, alegries…. que han rodejat molts dels musicals on ha participat, des de les escandaloses audicions de Rent a Mamma Mia (amb espineta de voler interpretar alguna peça de les Dynamos), enamorar-se de projectes, aquell protagonista no del tot guanyat, perseguir actuar allà on es mesura l’èxit (NY i Londres), els referents, papers que ja formen part d’ell com Paquito i propostes fetes per ell com la propera Ocaña.
Al Joan l’acompanyen a cada representació amics i germans d’aventures com Marta Ribera, Àngels Gonyalons, Mariona Castillo, Chipper… El dia que jo hi vaig anar, vaig gaudir (i com!) amb Jordi Coll, que va pujar a recordar un apassionant Hair i Sylvia Parejo , a més de la veu, simpatia i comicitat total.