Recomanacions

Potser no ens feia cap falta tornar a visitar Flor de Nit. El pas del temps és molt ‘son of bitch‘ i el que fa més de vint anys ens va semblar bo —tot s’ha de dir, també per falta de perspectiva i on comparar— ara, amb un bagatge i una experiència en musicals molt superior ho veiem amb ulls més crítics. La meva opinió és que la història està rovellada, la música aguanta força bé, les interpretacions justetes, justetes i només dono nota alta als músics, en especial al pianista i arranjador Xavier Torras, un crack, una força de la naturalesa. Llegiu-ne més.

Es tracta d’un retrat d’una família que en realitat ja fa temps que va deixar de ser-ho, pel distanciament, les rancúnies, els mals entesos i el tracte que els pares, voluntàriament o no, han pogut transmetre als fills de manera desigual, segons les preferències que els pares sovint tenim vers un dels fills i que marquen psicològicament a la resta …. el bo i el no tan bo, el que aconsegueix triomfar a la vida seguint les indicacions del pare i el que vol seguir els seus passos en llibertat segons la seva pròpia iniciativa, que no té per què coincidir amb les del pare; un munt d’odioses comparacions que fan trontollar les relacions dels germans, sense que segurament cap […]

La primera immensa, la que es correspon a la primera dama (Rosa Renom) i la segona una mica fluixa, la que es correspon al president (Francesc Orella). Bernhard tira amb bala, com és el seu costum, en contra dels que s’han enquistat al poder, el seu pànic a l’anarquisme, la seva baixesa moral, l’autoritarisme i la deriva feixista. L’obra porta quasi quaranta anys a l’esquena i podria haver estat escrita la setmana passada. En cartell fins el 28 de desembre. Llegiu-ne més.

Titllar aquest Shakespeare de pla pot semblar arriscat quan, a primera vista, aquesta de-construcció se’ns presenta exuberant, extrema, acolorida i musicada -de manera bastant tòpica- des del seu principi fins al seu final. La lectura que es fa de l’obra -una de les tragèdies més complexes de l’autor en forma i fons- és plana i dolorosament superficial només en alguns dels seus punts. Semblaria que, a ulls del director David Selvas, traslladar l’Atenes clàssica en que està situada l’acció original a l’Atenes actual significa desprendre de complexitat i profunditat a alguns dels personatges descrits pel bard i fer-los parlar i relacionar-se com adolescents a un micro-món que comença i acaba a una festa de música techno. Shakespeare, com qualsevol altre […]

Aquesta adaptació teatral de la novel·la homònima de Sándor Márai, feta per Christopher Hampton, és fidel a l’obra original, els diàlegs són força similars, però el que no s’ha aconseguit traslladar del paper a l’escenari és l’atmosfera finisecular que l’obra de Márai respira. Els parlaments i les formes dels dos personatges són perfectament exactes i adequats perquè ens puguem endinsar en la Viena anterior a la primera guerra mundial, però en conjunt, l’obra queda una mica freda. Cal destacar el retorn de Rosa Novell, com ja s’ha dit a bastament, després d’haver superat una greu malaltia i haver perdut la visió. Ella, amb la seva veu encisadora i el seu caràcter, ens va seduir en el paper de la minyona […]

Que Sándor Márai té una prosa exquisida i que Christopher Hampton (Les amistats perilloses) és un adaptador de prestigi són dues veritats irrefutables. Ara bé, ¿és suficient ajuntar dos talents com aquests per aconseguir una obra de teatre potent i que funcioni? A mi m’ha semblat que no, i a jutjar per la utilització de recursos metateatrals una mica ingenus podríem dir que fins i tot el director no ha tingut la confiança suficient per cenyir-se exclusivament al text i a la proposta inicial. Una proposta aparentment simple -el retrobament i enfrontament entre dos vells amics després de molts anys- que amaga tota una reflexió sobre l’amistat, la traïció i tot allò que sovint intuïm o sabem… i que no […]

Tot i que encara hi ha molta gent apassionada pel teatre, segurament, gran part del fanatisme i la rivalitat s’ho emporta, com espectacle, avui en dia, el futbol. Liceistes i cruzados és un retrat de la Barcelona del segle XIX, quan encara no existia el Barça ni el Madrid i els veïns de la ciutat es dividien entre els partidaris del Teatre de la Santa Creu (l’actual Teatre Principal) o el (llavors nou) Teatre del Liceu. Serafí Pitarra, pare del teatre català i, malauradament, no tan reconegut com mereixeria, va escriure una sàtira intel·ligent i molt representativa d’aquell ambient social i cultural, amb cert cinisme i clares influències del teatre de Goldoni. La posada en escena de Jordi Prat i […]

Costa d’explicar perquè una obra que no m’interessava massa em va mantenir agafat pels c…… Penso que va ser per la potència de la interpretació. Georgina de Yebra, sota la direcció de Raissa Brighi va estar brillant i molt convincent en aquest monòleg de Fabrice Melquiot, el soliloqui estrany d’una noia que vol escriure i actuar en una societat en que les dones estan vetades pel teatre. Es guanya la vida com pot, ensenyant els pits per tres penics, però acabarà malament… Llegiu-ne més.

S’acostuma a dir, parlant de normes bàsiques de dramatúrgia, que no existeixen els personatges bons o dolents, sinó que només és qüestió del punt de vista. Traslladat al món de la família, Llàtzer Garcia sembla voler dir-nos que tampoc no existeixen les “ovelles negres”, que sempre hi ha una raó pels comportaments més hostils o estranys d’algú envers els seus parents més propers. La pols planteja un conflicte tan senzill com interessantíssim: un jove (fantàstic Guillem Motos) que uns pocs minuts més tard de rebre la notícia de la mort del seu pare, se n’oblida completament i, per tant, no recorda dir-li a sa germana. A partir d’aquí, la història desenvolupa tota una sèrie de diàlegs i discussions entorn de […]

Després de l’amor romàntic, l’amistat és un dels temes que més joc donen a l’hora de parlar sobre les relacions humanes; especialment, si es tracta d’homes i dones heterosexuals on l’afecte i el desig caminen sobre una línia molt prima. Viure sota vidre narra el retrobament de tres vells amics de l’època universitària després d’un gran temps de distanciament. La seva unió, idealitzada amb el pas dels anys, ha generat unes expectatives que, contraposades a conflictes del passat sense resoldre i certs desitjos frustrats, provocarà una triple col·lisió amb miserables conseqüències emocionals. El muntatge és senzill i apel·la a la naturalitat d’un text fred i entretallat que salta del diàleg al monòleg constantment per mostrar que els personatges, per dintre, […]

Amb un text que podria ser com la dels altres d’aquesta temàtica, però que no ens deixa indiferents. Ens vesteixen una història en petits relats. I la força interpretativa de les 3 actrius, i d’un protagonista addicional amb els efectes sonors que tenim durant tota l’obra. Podem passar de l’angoixa al somriure sense adonar-nos. I tot gràcies al treball que ens mostren aquestes actrius. Una de les obres que més m’han agradat en les sales teatrals; i a més ..

Alguna vegada havia de passar…és la primera vegada que una proposta de La Vilella teatre no ens ha acabat de convèncer al cent per cent. Los que me quieren me llaman Fede. Estiu del 1936, la guerra civil espanyola ha esclatat, les diferencies no son acceptades i Federico Garcia Lorca es diferent. Federico García Lorca va ser poeta, dramaturg, músic, pintor i actor ,que va ser assassinat la matinada del 18 al 19 d’agost de 1936, per la seva condició sexual i per les seves idees polítiques, però tot i que fa 73 anys de la seva mort, la seva figura i la seva obra segueix sent molt recordada i homenatjada. ”Los que me quieren me llaman Fede” és un […]

La mateixa Companyia Ignífuga que ja em va enamorar amb La norma de l’extinció ho ha tornat a fer amb Fam oculta. Tres personatges, heroics i apassionats en la seva joventut, s’enfronten a la vellesa des de perspectives ben diferents. Tres personatges interpretats de manera magistral per un repartiment molt jove que fa una autèntica exhibició de teatre físic. Interpretacions impecables per a un text poètic i ple de matisos que Pau Masaló dirigeix amb delicadesa i encert fins aconseguir un muntatge que commou i fascina a parts iguals. Totalment imprescindible. Més informació

Aquest és el segon cop que la companyia Strómboli, dirigida per Sergi Gómez i amb l’autoria d’Iván F. Mula, s’atreveix amb la fórmula del teatre participatiu. Aquest tipus de teatre -més lligat al teatre infantil, al de carrer o al que es basa en les improvisacions- era conegut dins dels circuits més tradicionals per l’obra Pels pèls, on els espectadors triaven qui era l’assassí. Strómboli, però, va un pas més enllà i fonamenta les seves obres en el model de literatura juvenil Tria la teva aventura. Aquest llibres convidaven al lector a escollir, en diversos punts de la trama, un camí o un altre, i en funció d’això la història es desenvolupava de maneres diferents. A la versió teatral el […]

El que comença sent una reunió de veïns ben aviat pren un camí extravagant, gairebé oníric, en què el veí nou és objecte d’examen per veure si els altres el poden acceptar al barri. La gent molesta és alhora una comèdia negra i un thriller psicològic, tot plegat amb un regust de 1984. Els set joves actors que interpreten aquesta obra provenen de l’escola de teatre Eòlia, i des d’aquí els felicito i aplaudeixo, ja que per a mi sempre és una alegria descobrir actors nous. En aquest cas, a banda del treball actoral hi ha també un text original, divertit i incisiu de Carles Mallol. Actualment no és cosa corrent veure una obra amb tants actors a escena, i […]