Tot el que necessites per anar al teatre

L'última trobada: Un retrobament mancat de màgia

L’última trobada
5/11/2014

Aquesta adaptació teatral de la novel·la homònima de Sándor Márai, feta per Christopher Hampton, és fidel a l’obra original, els diàlegs són força similars, però el que no s’ha aconseguit traslladar del paper a l’escenari és l’atmosfera finisecular que l’obra de Márai respira. Els parlaments i les formes dels dos personatges són perfectament exactes i adequats perquè ens puguem endinsar en la Viena anterior a la primera guerra mundial, però en conjunt, l’obra queda una mica freda.

Cal destacar el retorn de Rosa Novell, com ja s’ha dit a bastament, després d’haver superat una greu malaltia i haver perdut la visió. Ella, amb la seva veu encisadora i el seu caràcter, ens va seduir en el paper de la minyona que vetlla pel seu senyor i que s’erigeix en estendard de l’alta cultura quan descriu la Polonesa-Fantasia de Chopin. Però el gran protagonista és Abel Folk, l’aristòcrata distant, conservador i elitista que sent la necessitat de tenir una conversa pendent amb un vell amic perquè aquest li reconegui la veritat del que va passar quaranta-dos anys enrere. Folk, esplèndid, està molt ben envellit per encarnar Henryk i Jordi Brau fa un Konrad una mica pla, però prou convincent.

Els actors són molt bons, el text és esplèndid, però la versió teatral d’aquesta novel·la no és del tot reeixida. Potser hi falta mobiliari, o potser s’hauria de fer fet en un escenari més reduït. En definitiva, l’adaptació teatral és bona perquè la novel·la de Márai és bona, però sense cap mèrit addicional. Però malgrat això, cal reconèixer que el text ho supera tot perquè és dens, elegant, nostàlgic, cadenciós i encisador.

Llegiu la crònica sencera

← Tornar a L'última trobada