Recomanacions

És el que em va passar a mi perquè jo al Almazen veient Brujas no hi havia d’estar, però per un equívoc hi vaig fer cap. Jo en humor tiro cap a Monty Python, prefereixo la subtilesa a la sal gruixuda i Brujas és un espectacle d’aquest últim estil, força barroer i molt cridaner. Explicat això vull deixar constància que el públic que abarrotava la sala (i uns quants es van quedar sense entrada) s’ho va passar de conya a jutjar per les riallades i els aplaudiments. Me n’alegro, doncs al final és gent que va al teatre, i que no sigui la meva opció, al final és el meu problema.

Dijous passat vaig assistir a una de les poquíssimes representacions que s’han fet (de moment) de Waikiki Honolulu, un text escrit i dirigit per Paul Berrondo. Waikiki Honolulu ens presenta dos personatges perduts, desil·lusionats i amb vides complicades que es coneixen a un bar de barri i es permeten somniar, per una nit, en una vida diferent. Borja Espinosa i Joel Miguet interpreten aquests antiherois amb tendresa i intensitat, i aconsegueixen que ens emocionem amb la seva història d’amor improvable. Waikiki Honolulu és un text amb ritme, dur, gens amable però, malgrat tot, amb un fons d’esperança. Un text que em va sorprendre i que espero que pogueu gaudir aviat sobre un escenari. Més informació

De vegades oblidem que Pinter pot ser divertit. Potser perquè les seves obres mai són obertament còmiques, alegres o optimistes. És difícil de saber. Però el cas és que moltes d’elles, des d’una mirada plena d’ironia, tracten les misèries del comportament humà generant situacions d’estrany desconcert que podem qualificar, innegablement, d’humorístiques. Sembla clar que Xicu Masó, director d’aquesta subtil i acurada peça, ha volgut potenciar aquest aspecte satíric de l’univers pinterià, abordant els personatges gairebé com a clowns que juguen a embolicar-se en converses sense sortida, i envoltats d’una atmosfera de thriller de l’absurd de rerefons realista. L’encarregat, primer èxit comercial de qui va ser Premi Nobel de Literatura l’any 2005, és una obra moderna i, al mateix temps, universal, […]

I els secrets familiars no són ni petits ni grossos, són els seus, exclusius. Sera Sánchez, l’autor i director, ha sabut transmetre la problemàtica familiar amb naturalitat i bon ofici. Les tres germanes continuen la tradició familiar de comunicar-se les coses importants en paperets que tanquen en una capsa i que quan es troben llegeixen juntes, però el que ha passat ara ultrapassa el que fins ara es podia considerar un joc de criatures. Molt bona direcció que ha portat a una excel·lent interpretació del trio actoral. Llegir més.

Es tracta d’un espectacle bellíssim, on i molt especialment a la primera part, es pot gaudir com espectacle de dansa, ja que coreogràficament és perfecte, pels moviments, els colors, el vestuari molt especialment estudiat i sobretot per la representació de figures, vaixells, cavalls, gossos, amb tan sols el cos humà. La segona part, sense deixar de banda l’espectacle visual de la primera part, és centra més en el teatre de text i és on es pot gaudir més del desenvolupament de la història i dels personatges. A destacar en Ramón Barea, que va ser “Premio Nacional de Teatro 2013″ dins d’un magnific treball coral. Podeu llegir la crónica aqui.

Temporada de doblet amb Dagoll Dagom, primer amb Mar i Cel i ara amb Flor de Nit-el Cabaret. Una revisió en petit format que guanya durant la funció. Tenen tot disponible per un èxit, amb un bon material que ha realitzat Guinovart amb les seves partitures, i una història que enganxa des de l’inici. Com que tenim l’escenari d’un cabaret, ja és un punt guanyat el punt canalla que han buscat. I han begut de les fonts del cabaret que tothom tenim al cap. La visió que Bob Fosse el tenim present en tot moment. Hi ha moment genials, un d’aquells detalls que et guanya per l’original del joc de llums i ombres per presentar-nos els burgesos i ..més

Ni tots els actors són capaços de fer-se sentir bé a la Biblioteca. El Timó d’Atenes que ha inaugurat el Festival Shakespeare m’ha avorrit. L’he trobat llarg i l’adaptació que se n’ha fet (Selvas – Pompermayer) desafortunada. Ha començat bé, però amb l’aparició del Cobrador del Frac ha començat a grinyolar. A més la Biblioteca continua tenint problemes d’acústica. És un lloc preciós, però va ser construït com a sala d’hospital. Els de La Perla haurien de començar a pensar en solucions definitives. Llegiu-ne més.

Feia més de dotze anys que La Traviata no es representava al Liceu, cosa estranya en una òpera tan popular. Malgrat la meva predilecció per l’òpera germànica, La Traviata m’agrada molt perquè té un argument senzill, una música incisiva i diàfana, i sobretot, un segon acte meravellós i corprenedor. Ara bé, La Traviata que hem vist al Liceu deixa un regust no gaire dolç. Vaig optar per sentir el repartiment encapçalat per Elena Mosuc i Àngel Òdena. El tenor que havia de completar el trio protagonista, Michael Fabiano, va cancel·lar, com ja és habitual al Liceu, i va ser substituït pel mediocre Leonardo Capalbo. El gran triomfador de la nit va ser, sense cap mena de dubte, Àngel Òdena, que […]

No he tingut el gust de veure anteriorment aquesta pel·lícula de Santiago Carlos Oves, així que anava “verge” a l’obra. Per tant, no puc comparar tots dos textos… però, els diàlegs, em van semblar molt emotius i inteligents: Tracten el cas personal d’una família que pateix en primera persona la recessió econòmica d’aquest país… sense caure en tòpics ni vulgaritats. Una obra intimista, interpretada solsament per dos artistes consagrats: María Galiana i Juan Echanove (actors de la serie Cuéntame como pasó). Són esplèndids! Es nota la complicitat entre tots dos i, tot i ser una obra de text i tractar un tema tant delicat avui en dia per a tots els espanyols, els dos protagonistes aconsegueixen formar una perfecte sintonia […]

María Galiana i Juan Echanove protagonitzen la comèdia de l’argentí Santiago Carlos Oves, una comèdia romàntica que va sobre les relacions que hi ha entre una mare i el seu fill, un lligam que fins hi tot ,després de la mort, no es trenca. És una obra plena de tendresa on es nota que hi ha molta complicitat entre tots dos actors. Unes interpretacions per treure’s el barret. El paper de la mare és molt divertit i dóna aquell punt d’humor a la part més trista de la història. Un treball ben fet.

Representar de forma conjunta les tres Comedias bárbaras de Valle-Inclán és una feina ingent i molt complicada. De fet, només s’ha realitzat en dues ocasions, una en el 1991 dirigida per José Carlos Plaza i una altra en el 2003 per Bigas Luna. Amb Montenegro es fa un tercer intent, tot i que a l’igual que a la versió del 2003 els textos es presenten adaptats i escapçats, cosa que li no resta valor ni gosadia. La versió d’Ernesto Caballero comença pel final, amb unes escenes de l’última de les tres obres, Romance de lobos. I a partir d’aquí, just en el moment en que el patriarca Juan Manuel Montenegro es dirigeix a l’enterrament de la seva dona, comencem a […]

Per fi, la màgia de Broadway aterra a Barcelona. Sister Act és un musical molt fàcil de veure, fresc, divertit… resumidament un plaer diví. Tots coneixem la història d’aquest musical, oi? Qui no ha vist la película Sister Act? L’actriu Whoopi Goldberg ens va encandilar a tots l’any 1992 encarnant el personatge de Deloris Van Cartier en la gran pantalla… Whoopi va ser una monja de incògnit sublim!!! (que he de dir si va ser nominada com a millor actriu de musicals gràcies a aquest paper). El que no ens haguèssim imaginat mai és que aquí a Barcelona algú altre poguès igualar a la excèntrica actriu (almenys jo no les tenia totes….) però Mireia Mambo està de 10! Una gran […]

A mi m’ha passat això, que per més que he intentat treure l’entrellat del que em volien comunicar, no me n’he sortit. Ni m’ha arribat, ni m’ha interessat ni m’ha produït la més mínima emoció. Ben presentada, però amb això no n’hi ha prou. Per mi una nit perduda. Llegiu-ne més.

Un estudi de les relacions humanes, pensat al mil·límetre, de les emocions dels membres d’una família que viuen junts per interessos dispars, però que tots ells són conscients que qualsevol desencadenant pot desfer aquesta relació. Durant el desenvolupament de la representació apareixen sobretot les pors de tot tipus, però també la recerca de l’afecte, de la solidaritat mal entesa, pensant en ells mateixos… L’escenografia és senzilla i al mateix temps impactant i extraordinària, La direcció del mateix Claudio Tolcachir, autor de la obra, és una classe de Teatre amb majúscules. Una interpretació coral dels cinc actors, que fan estimar el teatre, perquè notes que cada un dels papers són viscuts intensament per ells. Vàrem tenir la gran sort de coincidir […]

Víctor Ullate Ballet torna al Teatre Poliorama amb el seu espectacle El Sur, un homenatge al desaparegut cantautor de flamenc Enrique Morente. Un espectacle que hem valorat amb la màxima puntuació, per que el que em vist ha estat absolutament extraordinari !!!. El lloc… qualsevol racó del sud d’Andalusia; el cel és d’un color blau càlid i hi ha llençols blancs estesos. Estrella és una dona menyspreada pel seu marit que es llança a buscar l’amor en els braços d’un altre home, però la gelosia i l’odi del seu marit acabarà en tragèdia. Un drama, on els personatges en transmeten d’una forma molt entenedora, amor, menyspreu, engany, llibertat, passió, violència, i finalment la mort… Una història que ens recorda a […]