Recomanacions

És una funció en dues parts. La primera amb la visió de la primera dama (una gran Rosa Renom com a protagonista) i l’altre amb el president (Francesc Orella). S’ha de dir que la primera part és la més energètica. Amb Rosa Renom i Montse Perez. Tot i que la veu cantant és Rosa Renom, les repliques que Montse Perez realitza sense paraules, amb un treball gestual genial, són magnífiques. Una segona part amb Francesc Orella com a protagonista, és la contrapartida del que ens ha explicat anteriorment la primera dama. Per mi, una mica més farragós.. Si vols veure la resta…

“A totes les ciutats hi ha homes invisibles i semàfors en vermell” diu repetidament en Llorenç. Ell n’és un, un home invisible que, a més, amaga força coses… Arbres és un thriller poètic escrit per Marc Artigau i dirigit per Aleix Fauró que ens trasllada al bosc interior de tres personatges que no són ni fan el que sembla: la Lluna (Isis Martín), l’Alba (Carmela Poch) i el mateix Llorenç (Norbert Martínez), tres personatges amb una relació poc convencional i identitats que s’encreuen. La Virgueria ens ofereix un conte amb elements de fantasia i d’intriga, però ple de pensaments, reflexions i sentiments absolutament reals -atracció, obsessió, por, vulnerabilitat, mentida, venjança…- escrit amb la sensibilitat, delicadesa i ironia marca de la […]

Bernhard és un autor fort i dur i El president n’és una bona mostra. Dos personatges que han perdut els estreps i el senderi, que viuen cadascú dins el seu món, aliens a la realitat exterior, però que són la parella que governa el país, ens ensenyen la seva demència, pròpia d’una persona esquerdada de dalt a baix. La representació que fa Bernhard de l’alta política austríaca és la d’un matrimoni extravagant i rocambolesc. El president és una crítica ferotge i brutal al sistema polític i la corrupció a Àustria. És ben coneguda l’opinió que Bernhard tenia del seu país, va dir reiteradament que era una nació estúpida i brutal, una claveguera inculta que pretenia estendre la seva pestilència per […]

Presentar un clàssic amb un llegat tan important al món teatral és una aposta ben arriscada, però l’escenari del teatre Apolo no s’ha quedat curt i, sens dubte, ha deixat el teló ben alt. Suspens, intriga, secrets i terror s’allotgen a la casa d’hostes del matrimoni Ralston el dia de la seva inauguració i tots junts construeixen una trama perfecta que porta a l’espectador a passar dues esplèndides hores intentant resoldre el cas d’un assassí que ha aconseguit aterroritzar a tots els clients de la Mansió Monkswell. Recomano encaridament viatgar a Londres per unes hores i vivistar aquesta increíble mansió. També podeu consultar la meva opinió a AllBarcino.

La Companyia Sala Atrium, ha tingut un gran encert en l’elecció d’un gran i colpidor text de la jove dramaturga Saphia Azzedin. Una proposta escènica arriscada i molt treballada utilitzant una forma de narració que no es veu gaire sovint…. un monòleg a dos veus. El tractament, del que sembla un diàleg entre les dues actrius, és en realitat un diàleg que la protagonista es fa amb ella mateixa, com si és tractes d’un desdoblament entre la persona física i la seva consciència. Ens va agradar molt aquesta mirada d’un sol personatge interpretat alternativament per dues actrius que a vegades fins i tot es corregeixen o incriminen. Si voleu llegir la resta de la crónica.

Us asseguro que no exagero ni una miqueta si us dic que Confidències a Al·là és un dels millors muntatges que he vist aquest 2014 (i no són pocs). L’adaptació de Magda Puyo de la novel·la de Saphia Azzeddine és tota una demostració de com convertir una bona història en un impecable text teatral. La història de la Jbara, la protagonista, és una història de misèria però també de rebel·lia, de pobresa, però també de valentia, de perills i desafiaments, una història que emociona des del primer moment. Una història narrada a dues veus (que en realitat en són una de sola) per dues actrius que es deixen la pell sobre l’escenari, tant proper, de la Sala Atrium. Heu de […]

Per què Roland Schimmelpfennig situa la seva obra en algun punt indeterminat del sud-est asiàtic és un misteri tan ben plantat com els personatges que transiten per les diferents escenes esbiaixades, caòtiques, trepidants i brutalment divertides composen aquest mosaic oriental que és El drac d’or. Un mosaic al qual no és tan important el contingut dramàtic com cadascuna de les peces que el formen; cadascuna de les instantànies ben enfocades, delirants que se succeeix sense pausa ni descans per acabar composant un precís collage escènic, original i ple de peripècia. Tot i tothom està a un bravíssim nivell. És difícil distingir, sense haver llegit el text, fins a quin punt els nombrosos instants de genialitat són mèrit de l’autor, de […]

Ens ha agradat moltíssim !!!! Un espectacle basat en fets reals; la mort en estranyes circumstàncies d’Abel Costafreda, un jove poeta del poble de Rajadell. Ha estat un espectacle rodó i molt ben presentat .S’ha combinat: la veu de David Pérez, la dansa impecable del ballarí Jordi Vilaseca, que ens ha deixat bocabadats, les imatges i gravacions del documental Abel Costafreda, cas obert, realitzat per en David Gutiérrez Camps i la música en directa del grup ERM. Un espectacle dividit en quatre parts: AMOR, MORT, FUGA I CONFESSIÓ.Un homenatge a Abel Costafreda; un record dedicat al poble de Rajadell; un exercici de memòria històrica. Com ens ha agradat tan, hem comprat el CD. Si voleu escoltar les cançons : ermperez.bandcamp.com

La cultura nòrdica, amb la seva fredor social i la contenció de les emocions, podria semblar-nos, en principi, que és diametralment oposada a l’apassionament hispanoamericà de caràcter més extern i immediat. Doncs, bé, a Sonata de Otoño, la versió de l’argentí Daniel Veronese de la reconeguda pel·lícula d’Ingmar Bergman, es demostra que certs conflictes familiars, frustracions i tragèdies internes són tan universals com la mateixa condició humana. L’angoixant història de dues pianistes, mare i filla, que es retroben després de set anys, resulta sublim per la seva senzillesa expositiva. Com al film suec de 1978, tota la trama està centrada en l’enfrontament d’aquests dos personatges femenins que representen, respectivament, l’egoisme i la incapacitat d’estimar envers els estralls de no haver-se […]

Com diu un dels personatges d’aquesta comèdia dramàtica, una bona obra és aquella que et fa “decidir sobre alguna cosa, preguntar-te si el que estàs veient és veritat o mentida, posicionar-te si estàs a favor o en contra”. Amb aquesta sana ambigüitat com a rerefons d’un text molt ben escrit, Vidas prestadas sembla voler explicar-nos que la maldat és relativa, que un conflicte es pot veure des de molts angles diferents i que les víctimes poden ser també culpables. Gabriel Cordoba ha fet, en aquesta ocasió, un gran pas endavant com a autor i director des del seu anterior muntatge, la divertida però més lleugera Esperanto-te, sofisticant el seu personal univers, la profunditat psicològica dels protagonistes i l’estructura narrativa de […]

Després de vuit mesos d’èxit a Buenos Aires , Sonata de otoño la podem veure al Lliure tan sols tres dies, així que si la voleu veure, correu !!!, perquè avui és l’últim dia que es representa. Es tracta d’una obra commovedora i molt dura , d’una gran qualitat interpretativa i amb un text increïble. És el conflicte que hi ha entre una mare i la seva filla des de la sinceritat emocional. Una lluita entre l’amor i l’odi. Rancors i retrets del passat que no s’havien parlat fins en aquest moment de retrobada. Daniel Veronese és un director que es bolca molt en les emocions humanes, i que en aquesta ocasió aconsegueix que les dues actrius, Cristina Banega (com […]

Potser a l’argentina, però molt bé. Un dels millors càstings que he vist en la meva vida; cada personatge clavat tant anímica com físicament. Direcció impecable de Daniel Veronese. La conversa nocturna entre mare i filla en la que s’enrunen els murs de contenció que havien aguantat tants anys és de llibre. Bergman és un mestre i quan parla del que va conèixer de jove (existència de Déu, l’ésser humà amb les seves lluites internes, la mort…) a causa de la seva rígida educació luterana, dóna classe magistral. Només us queda fins diumenge per veure-la, naturalment després d’anar a votar. Llegiu-ne més.

Aclaparadora Sonata de Otoño al Teatre Lliure, ha estat una adaptació de Daniel Veronese magnífica i unes interpretacions que ens han arribat a angoixar pel seu realisme. Basada en l’obra d’Ingmar Bergman ens explica la retrobada de Charlotte, una pianista famosa, amb la seva filla que aprofita el moment per mostrar tot el seu dolor i ressentiment. El resultat és d’una duresa brutal que poques vegades he pogut viure a un escenari, però que independentment de la mala estona que passes assegut a la butaca, tot veient i escoltant sentiments de revenja que es transformen en odi extrem, t’adones de sobte que es teatre amb majúscules…… i que l’angoixa que et fa viure la representació teatral es transforma en gaudi […]

Moltes vegades, el costat femení de la guerra (les dones esperant el retorn dels seus marits) resulta més angoixant i trist que, fins i tot, la mateixa cruesa del front militar. Tractat, de fet, moltes vegades anteriorment en teatre, cinema i literatura, en el cas de La espera, la protagonista resta en la seva soledat l’arribada de notícies del seu home, membre de la Resistència Francesa que ha estat deportat a Alemanya. L’actriu Padi Padilla demostra una gran tècnica expressiva, física i interpretativa, aconseguint moments de gran bellesa, tot i que, en general, també arrossega certa fredor que ens distancia del contingut emocional de l’obra. El text de Marcela Terra aposta per la poètica i, per moments, fins i tot […]

Aquesta comèdia argentina, adaptada amb ofici per Jordi Galceran, ha acabat en mans d’un Echanove que afronta la direcció amb correcció i sense massa estridències. La interpretació dels dos únics actors -o més ben dit, el carisma i, un altre cop, l’ofici- acaba fent la resta. Un pot pensar que a vegades amb això ja n’hi ha prou… i, de fet, grans actors i actrius de casa nostra -i també de fora- han aconseguit viure “tirant d’ofici” tota la vida. Però aquí s’hi troba a faltar alguna cosa més. Pel que a mi respecte hi trobo a faltar veritat, tot i que en els moments en que Maria Galiana es troba còmoda sorgeixen escenes molt creïbles, d’aquelles que et fan […]