S’acostuma a dir, parlant de normes bàsiques de dramatúrgia, que no existeixen els personatges bons o dolents, sinó que només és qüestió del punt de vista. Traslladat al món de la família, Llàtzer Garcia sembla voler dir-nos que tampoc no existeixen les “ovelles negres”, que sempre hi ha una raó pels comportaments més hostils o estranys d’algú envers els seus parents més propers. La pols planteja un conflicte tan senzill com interessantíssim: un jove (fantàstic Guillem Motos) que uns pocs minuts més tard de rebre la notícia de la mort del seu pare, se n’oblida completament i, per tant, no recorda dir-li a sa germana. A partir d’aquí, la història desenvolupa tota una sèrie de diàlegs i discussions entorn de la “normalitat” conductual, els deutes i obligacions entre pares, fills i germans o les normes de comportament davant les tragèdies domèstiques. Amb gran intel·ligència i sensibilitat, l’autor fa derivar totes aquestes converses cap a les mateixes entranyes de la disfuncionalitat familiar, assenyalant els veritables problemes, obrint els ulls dels personatges de forma magistral davant la hipocresia. En aquest sentit, l’evolució del personatge que interpreta Laura López és un dels conceptes millor aconseguits del muntatge, a més de culminar en un monòleg emotiu, lúcid i revelador. Per la resta, l’espectacle transita per les emocions i els detalls, més que per una estructura arquetípica, amb alguns petits desnivells en qüestions de ritme. No obstant això, la versemblant interpretació dels actors resulta tan convincent que gairebé fan oblidar certs defectes de la trama que, tot i ser-hi, són el de menys rodejats de tanta suspicàcia, veritat escènica i sensatesa dramàtica.
Enllaç copiat!