Recomanacions

Quan el teatre s’ecola en la vida quotidiana, en els seus moments menys heroics i més susceptibles de ser ocultats fins que l’oblit els converteixi en quelcom que va poder passar, o no, l’experiència de l’espectador deixa de ser eminentment contemplativa i esdevé una mena de tour de force amb un mateix que, amb poques excepcions, haurà de transformar-lo en algú altre. A La Flyhard no s’hi va a passar l’estona, cal estar disposat que et cantin les quaranta, a aguantar el xàfec i descobrir que allò que veus prefigura allò que t’ha passat, que et passa o que, potencialment, podria passar-te. La Flyhard té una personalitat, una visió de món, la qual cosa no està renyida amb la diversitat […]

Una proposta de la Marilia Samper, un text escrit en residència a la Sala Beckett, una reflexió sobre la manca d’humanitat provocada en aquest cas per la precarietat i la pobresa que ens envolta i de la que Marilia ens va parlar a la roda de premsa de presentació de temporada. Un inici amb una escena d’una gran delicadesa entre els dos protagonistes principals, la Júlia (Lluïsa Castell) i el seu fill Eli (Alejandro Bordanove). Ella és una mare que te cura del seu fill tetraplègic i observem, atonits, com el vesteix amb una tendresa i un amor infinits, i el somriure a la cara. Una escena del seu dia a dia absolutament creïble on les interpretacions de tots dos […]

Aquesta proposta el debut dramatúrgic i de direcció de l’actriu Marta Aran (a la que recordem en aquesta mateixa sala amb La Pols o La terra oblidada). El projecte va prendre cos després de l’èxit de la lectura dramatitzada de la peça, que es va fer la temporada passada. El text està centrat en el conflicte de l’Alba (Lara Díez), una dona que es queda embarassada en un moment crucial de la seva trajectòria professional. Marta Aran aborda la qüestió de la maternitat des del punt de vista d’una persona que es veu gairebé “obligada” a ser-ho, pressionada pels seus entorns (familiar i laboral) i que ella hauria volgut ajornar-ho en el temps o oblidar-se definitivament. Un text que deixa […]

Només la primera escena d’aquesta obra passa a Islàndia. La resta se situa a Nova York i ens presenta un mosaic de personalitats les vides dels quals han estat trastocades per la crisi de 2008. Accionistes, estalviadors, estafadors…Tots diferents però igualment arruïnats i supervivents en la seva misèria… Llegeix la crítica completa aquí: http://www.masteatro.com/critica-de-islandia/

Es tracta d’una recreació del mite de Don Juan en forma de farsa napolitana, farsa teatral dinàmica i irreverent. Un espectacle a partir dels contes, sobre la figura del Don Juan, de Puškin i Rostand. La companyia Effige Teatro és una companyia teatral italiana a Barcelona, creada el febrer de 2017, que treballa amb una programació anual oferint al públic espectacles en italià i en castellà. La seva filosofia és aixecar espectacles que incloguin diverses maneres de fer teatre: la Comèdia de l’Art, el teatre de l’absurd, el teatre satíric. Un text de Francesco Nappi que podem escoltar en italià (sobretitulat en castellà) amb algunes variants napolitanes. Un idioma que imprimeix una altra cadència a les interpretacions i una manera […]

Ens ho havien advertit alguns amics, ens havien dit que era una proposta difícil, molt difícil i no pas per l’eusquera, malgrat els problemes habituals del Teatre Lliure amb la sobretitulació. Ens havien advertit de la complexitat del text. I era veritat, un text enrevessat i complex que fa difícil el seguiment del conjunt d’històries que conformen l’univers literari d’Obaba. Nosaltres per sort, vàrem poder bescanviar les nostres localitats de fila 2 per unes altres amb una excel·lent visió de les dues petites pantalles laterals de traducció…… però ni així. OBABAKOAK és una obra de Bernardo Atxaga (pseudònim de José Irazu Garmendia – Asteasu, Guipúscoa, 1951) publicada en 1988 i que va ser guanyadora del Premi Nacional de Narrativa en […]

És molt important que dones dramaturgues i directores com Marta Aran tinguin el seu espai en la nostra cartellera. No només es tracta d’una qüestió d’igualtat i de justícia social sinó de què la visió femenina, de forma natural, posa sobre la taula temes de gran importància inherents a les seves vivències i perspectives, sense els quals el relat cultural queda incomplet. Cal celebrar, doncs, que un espectacle com La noia de la làmpada abordi la qüestió de la maternitat i totes les pressions que han de patir les dones del seu entorn familiar i laboral només pel fet de tenir fills o arribar a l’edat de tenir-los. El text és un exercici de subtilesa, ironia i encert formidable, on […]

La producció d’enguany, és del Théâtre du Capitole de Toulouse i el Staatstheater Nürnberg i compta amb la direcció escènica de Vincent Boussard i la direcció musical de Renato Palumbo. L’orquestra i el cor del Liceu així com el conjunt VEUS-Cor Infantil Amics de la Unió, acompanyen un repartiment de luxe, Piotr Beczala en el paper de Riccardo i Keri Alkema en el d’Amelia. El cast d’aquest passat dissabte es completava amb Marco Caria com a Renato, espòs d’Amelia, Dolora Zajick en el paper d’Ulrica, la fetillera i Elena Sancho com a Oscar, el patge de Riccardo. Una senzilla però espectacular posada en escena, per ambientar l’atmosfera fosca i tensa de l’òpera de Verdi que de manera progressiva ens condueix […]

Wajdi Mouawad s’ha convertit en tot un habitual de la nostra cartellera des de que fa cinc anys es va estrenar la versió catalana d’aquesta mateixa obra, la qual va ser un indiscutible èxit de crítica i públic. Ara, ens arriba una nova posada en escena procedent de Madrid, sent difícil treure’ns del cap aquest muntatge que vam veure fa pocs anys i que de forma majoritària ens va sacsejar. Així, el major problema d’aquesta versió no resideix en el propi muntatge, sinó en les pròpies expectatives que portem al tenir tan present l’anterior. Naturalment, jo vaig anar amb aquesta inevitable idea al cap, però us puc dir que vaig sortir encantat de la sala i que em va semblar […]

Es tracta de la reposició d’una peça estrenada el desembre de 2007 a la Sala Beckett i, que tal com ens van comentar a la roda de premsa, ha estat recuperada a partir d’una lectura dramatitzada que va tenir lloc la temporada passada. El text i la direcció són de Victòria Szpunberg (Buenos Aires 1973), dramaturga establerta a Barcelona des de fa quatre dècades, i els actors que interpreten els personatges són Marc Rosich (senyor Bruno), Sandra Monclús (la màquina de parlar) i Jordi Andújar (el gos que dóna plaer). LA MÀQUINA DE PARLAR, és una faula futurista que ens parla dels robots que s’estan introduint a les nostres llars i de com ens poden arribar a canviar la vida. […]

De tan en tant ens visita el Centro Dramático Nacional, i ara ho ha fet amb una obra que és un resum o recull o potaje amb una pila d’ingredients agafats d’un seguit de novel·les de Max Aub referides a la Guerra Civil Espanyola. José Ramón Fernández és el responsable del recull i la versió i, francament, em penso que ha estat ben poc afortunat. Penso que li ha quedat un seguit d’històries inconnexes (algunes d’elles sí connectades) que, al menys a mi, m’han transmès ben poques emocions. Tanta gent a l’escenari que fins i tot s’han hagut d’anul·lar files de la platea. Quinze actors i dos músics que no m’han fet vibrar. Parafrasejant Shakespeare, molt soroll per no res. […]

La Roda Produccions ha estrenat “El vestit POP de l’Emperador” al SAT Teatre. Es tracta d‘un espectacle musical dirigit per Dani Cherta, inspirat en el conte “El vestit nou de l’Emperador” de de Hans Christian Andersen publicat el 1837, adaptat a un context més actual. L’Emperador de Dinamarca conegut com l’Emperador Presumit té per costum estrenar quatre vestits cada dia. Però per més vestits que acumula, cap el satisfà. Sempre vol el millor dels millors, el més sublim, el més modern, …en cap cas pot repetir vestuari !!!. Aquesta és tota la seva feina. Tots els diners se’ls gasta en roba. No el preocupa els problemes de la gent del poble. Li agrada penjar fotos a l’instagram, al facebook i […]

Si vaig triar aquesta obra va ser, primer per l’autora, i després per la seva originalitat en veure que es tractava de l’adaptació operística d’un text teatral. Desconeixia que hi hagués cap òpera en català i la veritat en tenia molta curiositat. Però fa qüestió de pocs dies vaig llegir la següent notícia: “S’ha localitzat la partitura original de l’òpera “Schiava e regina”, de la compositora modernista catalana Maria Lluïsa Casagemas (1873-1942), que fins ara es donava per perduda”. Es tracta de la primera òpera feta per una dona a l’Estat espanyol , que tot i ser programada dues vegades pel Gran Teatre del Liceu, no s’hi va arribar a representar mai. N’he vist unes quantes d’òperes, però “Après moi, […]

Diuen que les comparacions són odioses… i, segurament, amb raó. Per aquest motiu, més val intentar fer l’esforç d’apropar-se a veure aquest Incendios dirigit per Mario Gas deixant de banda el record que tots els espectadors catalans tenim de la ja mítica posada en escena d’Oriol Broggi. Seria una llàstima no poder gaudir en el seu esplendor del magnífic text de Wadji Mouawad amb un repartiment de luxe només perquè la nostra memòria juga a buscar-li les semblances i diferències. Tant el públic que conegui la història com qui no, s’adonarà que es tracta d’una proposta universal, colpidora i una genial barreja de tragèdia clàssica amb una perspectiva contemporània capaç de traspassar el temps i les versions. Tot el repartiment, […]

Per molt que alguns considerin que parlar de la Guerra Civil és remoure el passat i que la ficció hauria de deixar de banda aquests temes, resulta, encara, necessari que la ficció parli de les ferides que, políticament, mai s’han volgut sanar. El laberinto mágico és un complex mosaic d’històries personals situades durant el terrible conflicte nacional que va derivar en la dictadura de Franco. Ambiciós, molt divers i (com diu el propi títol) narrativament laberíntic, el Centro Dramático Nacional defensa amb solvència aquest muntatge que obre tants punts de vista com personatges apareixen en aquest gran entramat de vides humanes. El repartiment fa, en general, un bon treball interpretatiu (amb alguna excepció puntual) sota la direcció d’Ernesto Caballero que […]