És molt important que dones dramaturgues i directores com Marta Aran tinguin el seu espai en la nostra cartellera. No només es tracta d’una qüestió d’igualtat i de justícia social sinó de què la visió femenina, de forma natural, posa sobre la taula temes de gran importància inherents a les seves vivències i perspectives, sense els quals el relat cultural queda incomplet. Cal celebrar, doncs, que un espectacle com La noia de la làmpada abordi la qüestió de la maternitat i totes les pressions que han de patir les dones del seu entorn familiar i laboral només pel fet de tenir fills o arribar a l’edat de tenir-los. El text és un exercici de subtilesa, ironia i encert formidable, on el realisme no està renyit amb la duresa, el sentit de l’humor ni els matisos. Un grup d’actors encapçalat per Lara Díez defensa amb fluïdesa i honestedat una proposta on els conflictes apareixen per obrir debat i no pontificar tesis preestablertes. La grandesa d’aquesta peça és que deixa clara la problemàtica però també tots els punts de vista, cosa que enriqueix el relat i el fa infinitament més captivador. En aquest sentit, el personatge d’Oriol Casals, com a home masclista (però no odiós), víctima de la seva educació i, al mateix temps, carregat d’arguments raonables, és una de les figures masculines més interessants que hem pogut veure darrerament en els nostres escenaris. Aparentment senzill però molt hàbil en el seu desenvolupament, el muntatge treu tot el profit del petit format i deixa en l’aire un bon grapat de preguntes i reflexions de gran valor.
Enllaç copiat!