Diuen que les comparacions són odioses… i, segurament, amb raó. Per aquest motiu, més val intentar fer l’esforç d’apropar-se a veure aquest Incendios dirigit per Mario Gas deixant de banda el record que tots els espectadors catalans tenim de la ja mítica posada en escena d’Oriol Broggi. Seria una llàstima no poder gaudir en el seu esplendor del magnífic text de Wadji Mouawad amb un repartiment de luxe només perquè la nostra memòria juga a buscar-li les semblances i diferències. Tant el públic que conegui la història com qui no, s’adonarà que es tracta d’una proposta universal, colpidora i una genial barreja de tragèdia clàssica amb una perspectiva contemporània capaç de traspassar el temps i les versions. Tot el repartiment, en aquest cas, fa un treball interpretatiu esplèndid. Menció apart mereix la incommensurable Núria Espert que s’emporta els moments més emotius de l’espectacle. És impossible no sentir-se afortunat de poder veure actuar encara, a la seva edat, a una actriu de la seva categoria i trajectòria. En alguns moments, Gas busca les solucions més pràctiques i cau en alguna estridència que hauria de poder mesurar-se. Malgrat això, es tracta d’una de les grans obres del teatre contemporani i, per tant, si se li sap treure profit, com és el cas, el resultat és (i serà sempre) certament impactant.
Enllaç copiat!