Tot el que necessites per anar al teatre

Après moi, le déluge: “Una manera diferent de representar la realitat actual”

Après moi, le déluge
30/10/2017

Si vaig triar aquesta obra va ser, primer per l’autora, i després per la seva originalitat en veure que es tractava de l’adaptació operística d’un text teatral.

Desconeixia que hi hagués cap òpera en català i la veritat en tenia molta curiositat. Però fa qüestió de pocs dies vaig llegir la següent notícia:  “S’ha localitzat la partitura original de l’òpera “Schiava e regina”, de la compositora modernista catalana Maria Lluïsa Casagemas (1873-1942), que fins ara es donava per perduda”. Es tracta de la primera òpera feta per una dona a l’Estat espanyol , que tot i ser programada dues vegades pel Gran Teatre del Liceu, no s’hi va arribar a representar mai.

N’he vist unes quantes d’òperes, però “Après moi, le deluge” era la primera òpera cantada en català que jo escoltava, és més, pensava que era la primera òpera que s’interpretava en català. Així que vaig fer una ullada a internet i vaig descobrir que són tres les òperes que s’han fet en català ,“El giravolt de maig”  òpera d’un sol acte, amb música d’Eduard Toldrà i llibret en català de Josep Carner, estrenada en el Palau de la Música Catalana de Barcelona  el 27 d’octubre de 1928;  “El triomf de Tirant” òpera en dos actes amb música d’Amando Blanquer Ponsoda, i llibret en català dels germans Josep Lluís i Rodolf Sirera, basat en la novel·la de cavalleria “Tirant lo Blanc”, de Joanot Martorell, estrenada en el Teatre Principal de València el 7 d’octubre de 1992 sota la direcció musical de Manuel Galduf; i “Atlàntida” una cantata escènica amb música de Manuel de Falla i Ernesto Halffter, amb el text en català, que consta de fragments del poema èpic de Jacint Verdaguer “L’Atlàntida”, que consta d’un pròleg i tres parts.

Però anem al que toca, l’obra mestra “Après moi, le déluge” de Lluïsa Cunillé, torna als escenaris de La Sala Tallers del TNC, en forma d’òpera de cambra. Una adaptació d’Albert Arribas i Miquel Ortega, aquest últim també ha posat la música al text de l’obra homònima de la dramaturga, que es va poder veure al Teatre Lliure, al 2008, sota la direcció de Carlota Subirós. (“Après moi le déluge” es va escriure a partir d’un encàrrec del Teatre Lliure, dins del Projecte d’Autoria Textual).

En aquesta ocasió ha estat en Jordi Prat i Coll qui l’ha dirigit, feina digne d’admirar, dons penso que no ha de ser fàcil dirigir una obra de caire operístic.

Protagonitzada per dos actors cantants d’òpera, interpreten a tres personatges, el tenor Antoni Comas interpreta a un home que treballa per una companyia sud africana que es dedica a l’extracció i comercialització del coltan, un mineral que resulta ser essencial en el desenvolupament de les noves tecnologies;  i la mezzosoprano Marisa Martins interpreta als altres dos personatges, el d’un vell congolès, i el d’una intèrpret que resideix en el mateix hotel des de fa temps.

Miquel Ortega juntament amb quatre músics estan col·locats a la banda esquerra de l’escenari. Miquel Ortega toca el piano, Robindro Nikolic el clarinet baix, Patricio Soler la trompeta, Daniel Claret el violoncel i Miquel Vich la bateria.

La música és realment preciosa, una música melòdica al més pur estil de Nova Orleans, la meca del jazz mundial.

L’escenografia de Laura Clos “Closca” és la de una habitació d’un hotel.

Tota l’acció transcorre dins d’aquesta habitació on s’està allotjat un home que ha vingut al Congo a fer negocis .

Un altre detall a destacar són les imatges de pintura brollant projectades al fons de l’escenari, els colors torrats de la sorra, el vermell de la sang, el negre de la mort, …, realment sensacional i visualment molt atractives.

 

Lluïsa Cunillé signa un text psicològic i de denúncia social, on ens ofereix una visió personal sobre la crueltat i la invisibilitat que hi ha entre els que anomenem “els del primer i tercer món”. Un text extraordinàriament intel·ligent. Un text dur, colpidor, punyent. Un text que toca temes d’una gran càrrega polèmica, com les formes de solidaritat, l’explotació, l’abús i submissió dels països africans i la lluita d’aquests per sobreviure. Cunillé amb aquest text ens mostra la realitat d’una societat sotmesa, que malgrat no sabem com afrontar, no podem ni devem ignorar.

Tot i que haig de reconèixer que em va costar una mica entrar en aquest muntatge, pot ser perquè en un principi se’m feia estrany escoltar òpera en català, o perquè l’espai no és el lloc on habitualment veig aquest tipus d’espectacles, al final vaig sortir amb ganes de més. És cert que vaig fer una ullada al rellotge…, però mica en mica em vaig anar enganxant, i al final se’m va fer fins hi tot curta.

 

Enhorabona!!!, espero que aquesta proposta sigui la primera de moltes altres que vindran, tot i que els aplaudiments del públic no han estat gaire efusius.

← Tornar a Après moi, le déluge