Recomanacions

El Teatre Lliure ha programat durant tres dies DARAL SHAGA un espectacle internacional conceptuat com a òpera circense. Amb direcció escènica de Fabrice Murgia, i direcció artística de Philippe de Coen, la companyia Feria Musica ens parla de la tragèdia de la immigració mitjançant l’òpera, el circ, el teatre i el cinema. Un teló semi transparent cobreix totalment l’escenari, darrere aquest teló, a la dreta, al fons, tres músics (Fabian Fiorini al piano, Lode Vercampt al violoncel i Jean-Philippe Poncin al clarinet) interpreten en directe la música de Kris Defoort. Una foguera i unes persones que s’apropen a escalfar-se les mans, un d’ells llença un passaport al foc. Una càmera ens mostra (força malament) els primers plans projectats al teló […]

BLASTED (REBENTATS) és una obra escrita per Sarah Kane (1971-1999) dramaturga britànica molt reconeguda. El gener del 1995, l’estrena de Blasted a la sala petita del Royal Court Theatre, va causar un gran impacte sobre la societat britànica i en aquell moment l’obra va ser titllada d’immoral, de ser un festival d’immundícia, una càmera dels horrors dissenyada per escandalitzar. L’abril del 2001, quan es va tornar a programar a la sala gran del mateix teatre, els elogis van ploure, i van convertir l’obra en un clàssic contemporani. És una obra dura, on la violència és un dels temes centrals, la violència de gènere, la guerra, el racisme, però és un tema malauradament tan actual que podem pensar que l’obra s’ha […]

No som gens de repetir espectacles i menys dins de la mateixa temporada, perquè per sort tenim una enorme oferta d’arts escèniques al nostre abast, que per nosaltres ens és inabastable, però en aquest cas teníem molt clar que quan fes temporada a Barcelona a l’Antic Teatre, repetiríem, perquè teníem curiositat per veure l’evolució de REBOTA REBOTA Y EN TU CARA EXPLOTA, que vàrem tenir la sort de veure al Festival TNT de Terrassa el setembre passat. Dijous era el primer dia que es podia veure a l’Antic Teatre i nosaltres una bona estona abans ja estàvem asseguts al bar de l’entrada del Teatre, per intentar asseure’ns a primera fila …. i ho vam aconseguir. Agnés Mateus ens ha tornar […]

Una vegada més em rendisc als peus de la feina d’aquesta companyia amb aquest director i aquesta escenògrafa. Quan representem clàssics podriem caure en fer una posada en escena fidel 100% al que l’obra ens sugereix com espais i personatges, o podem optar per anar més enllà i innovar. Quan innovem en els clàssics es corre un gran risc però per projectes així, val la pena arriscar! Es respecta el text de l’època, cosa que no impedeix que apareguen elements contemporanis sense ser estridents ni molestar, més bé al contrari, aportant riquesa i originalitat. El més destacat per a mi una vegada més és la posada en escena, el joc amb els elements que hi ha per transmetre’ns i dir-nos […]

“A mi no me escribió Tennesee Williams” és un obra escrita i dirigida per Marc Rosich i interpretada per l’actor i coreògraf Roberto G Alonso. Vaig veure aquest muntatge al 2016 a Tàrrega i em va encantar; així que de seguida que he vist que la faran a La Seca Espai Brossa, no m’he pogut estar de recomanar-vos-la. Jo sens dubte repetiré !!! “A mi no me escribió Tennesee Williams” és un espectacle meravellós que combina dansa, teatre gestual, teatre de text, interpretació, performance i música. Moltes han estat les raons d’èxit d’aquest muntatge: l’originalitat de l’espai escènic, un text magnífic, tendre i melangiós, irònic, que commou i alhora ens fa somriure; i la interpretació extraordinària de Roberto G Alonso […]

Vaig triar aquesta obra de teatre per dues raons, primer perquè és una obra que parla de la relació d’amistat entre tres dones totalment diferents i aparentment incompatibles ,en la que em podia sentir identificada, i pel seu excepcional repartiment (Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat). “Les noies de Mossbank Road” és una comèdia escrita per Amelia Bullmore i dirigida per Sílvia Munt que ens parla sobre l’amistat. L’amistat perdurable en el temps. El muntatge tot i que ens arrenca més d’un somriure, té algunes escenes de contingut dramàtic. Un muntanya russa de sentiments, que ens fa anar de la comèdia al drama, i del drama a la comèdia al llarg de l’obra. Pel que fa al treball interpretatiu […]

EL SUEÑO DE UN HOMBRE RIDÍCULO és un relat curt escrit en 1877 per Fiódor Dostoyevski. Explicat en primera persona per un narrador protagonista que relata la història de la revelació que va tenir gràcies un somni utòpic. La proposta que ens presenten està versionada per J.S. Aostfjord i Ricardo Moya, que és també codirector i monologuista. El narrador comença la història presentant-se com un home ridícul de qui tothom en fa mofa, però no l’importa perquè està convençut que l’existència està mancada de sentit i que a ell personalment, tot li és indiferent. Per això, ha decidit posar fi a la seva vida i ha comprat un revòlver. Només espera el moment oportú per fer-ho servir. Una nit, en […]

Creieu que és possible parlar del franquisme i riure? Doncs si, la companyia José y sus hermanas ho fa possible. Aquesta companyia que no ha fet més que emprendre el vol. Aquells que tenien unes agendes apretadíssimes a l’octubre passat, entre manifestació i manifestació, i no van trobar un lloc per poder gaudir de “Los bancos regalan sandwicheras y chorizos”, com va ser el meu cas… aprofiteu que tornen a menjar-se l’escenari fins al 4 de febrer! Un grup de joves sense por, atrevits i brillants enfronten els anys més foscos viscuts a Espanya amb un seguit d’idees humorístiques i pensaments irònics, per despertar la realitat que ha acompanyat les generacions posteriors al franquisme i la manera com s’ha ensenyat […]

PORNOGRAFIA, una nova proposta de la Cia Parking Shakespeare, amb un text de Simon Stephens traduït per Carme Camacho i amb la direcció d’Iban Beltran. El lloc escollit per representar-la és la sala d’exposicions Joan Alsina, del Centre Cultural Farinera del Clot, que inicia amb aquesta proposta, el seu projecte de “residències escèniques” per convertir el centre en una fàbrica de creació. Un espai escènic totalment buit amb les parets i el terra folrats de plàstic blanc acullen sis històries, quatre monòlegs i dues històries amb un diàleg entre dos personatges. Tota la nostra atenció en els actors. Un text que parteix dels atemptats de Londres el juliol de 2005. Aquell estiu també passaven altres coses com la designació de […]

Un musical fet a mida, seguint la línia argumental creada, ambientat en el París de la Belle Epoque, l’any 1900. Dirigit pel mateix Ricard Reguant i amb la direcció musical de Pep Sala, està protagonitzat per Gisela i Toni Viñals, incloent-hi temes musicals d’èpoques molt diverses com “Lady Marmelade”, Roxanne“ “Your Song”, “La Boheme”, “One Girl” o “Single Ladies”. Cançons que conformen bona part de la nostra memòria musical i que han estat adaptades i entrellaçades per donar contingut a la història que ens volen explicar. Com a punt molt positiu, la música està interpretada en directe. Com a punt no tant positiu, el resultat és una banda sonora on es barregen estils diferents de música que a vegades semblen […]

Com és possible l’existència de violència en el marc social i polític, avui en dia, dins una societat contemporània, aparentment civilitzada? L’obra “Blasted”, escrita fa més de vint anys per la dramaturga anglesa Sarah Kane, va suposar un canvi dins l’escena anglesa. El seu realisme escènic sobrepassava els límits que hi havia establers fins aleshores. Un realisme visiblement impactant, tant per les fortes imatges teatrals que s’hi poden veure, com per la duresa i explicitat en els seus diàlegs. Puc imaginar-me la reacció dels espectadors i el ressò mediàtic que deuria suposar quan es va representar per primera vegada (vint anys enrere), després de veure la reacció dels espectadors que seien al meu costat, que tot just acabar la funció, […]

Stephens? Busco qui és. Simon Stephens ,un dels dramaturgs anglesos més premiats i estrenats d’aquest començament de segle. Aviat farà 47 anys i ja porta escrites més d’una trentena d’obres!!!, entre elles descobreixo que al 2012 va fer l’adaptació teatral de la novel.la “The Curious Incident of the Dog in the Night-Time” de Mark Haddon. Els Parking Shakespeare han triat “Pornografia” , escrita al 2007 i estrenada al Teatre Traverse , sota la direcció de Sean Holmes. En aquesta ocasió la traducció la firma Carme Camacho i la dirigeix Iban Beltran. Lloc de trobada: la sala d’exposicions Joan Alsina del Centre Cultural la Farinera del Clot, Barcelona. És el dia de l’estrena. Hem quedat amb els amics per anar-hi junts. […]

En els darrers anys ens han arribat diverses obres que volen radiografiar la família catalana actual. Alguna ho fa fet amb un llenguatge poètic (L’hort de les oliveres), alguna altra ha optat per la comèdia dramàtica (Vilafranca) i d’altres, com Avui no sopem o la que ara mateix ens ocupa, s’han decantat més per la comèdia de situació. En totes elles s’han usat tòpics i zones comunes, i encara que cadascuna parteix d’uns objectius diferents al final dóna la sensació que les conclusions són més desesperançades que optimistes. A Adossats ens trobem dos germans que han encarat la vida de forma molt diferent i que ara no saben afrontar la vellesa del pare, amb el que mai han tingut comunicació […]

Ja fa temps que tenim constància del bon gust de l’actor i director Felipe Cabezas a l’hora d’escollir els temes pels seus muntatges. Després d’homenatjar la commedia dell’arte, el París del cinquecento, personatges com Houdini o l’univers literari de Jules Verne, en els seus darrers espectacles, ara li ha tocat el torn a Shakespeare i, més concretament, a la seva obra El rei Lear. Cabezas demostra, una vegada més, un amor incondicional per les arts escèniques, sabent com transmetre aquesta passió al públic. El millor d’El bufón del rey Lear són l’ús de les màscares, la magnífica encarnació de l’esperit bufonesc i els moments més íntims com aquells en els quals veiem com l’artista es maquilla o desmaquilla davant nosaltres. […]

A poc a poc, l’actor i director Roc Esquius està demostrant que, com a dramaturg, té moltes coses a aportar al panorama actual. La seva afició per la ciència-ficció, una visió crítica del món que ens envolta i una personalitat narrativa molt definida, l’estan portant a deixar empremta en un context on, cada vegada més, tenir veu pròpia resulta més valuós i necessari. Després d’iMe, Mars Joan i Claqué o no, Esquius proposa una altra distopia de ritme electritzant, on barreja el thriller amb la comèdia, més algun punt de melodrama. Amb reminiscències a mecanismes habituals del teatre de Jordi Galceran, en aquesta ocasió, la proposta fa un gran pas endavant en termes de complexitat, capes interpretatives i contingut al·legòric […]