Ja fa temps que tenim constància del bon gust de l’actor i director Felipe Cabezas a l’hora d’escollir els temes pels seus muntatges. Després d’homenatjar la commedia dell’arte, el París del cinquecento, personatges com Houdini o l’univers literari de Jules Verne, en els seus darrers espectacles, ara li ha tocat el torn a Shakespeare i, més concretament, a la seva obra El rei Lear. Cabezas demostra, una vegada més, un amor incondicional per les arts escèniques, sabent com transmetre aquesta passió al públic. El millor d’El bufón del rey Lear són l’ús de les màscares, la magnífica encarnació de l’esperit bufonesc i els moments més íntims com aquells en els quals veiem com l’artista es maquilla o desmaquilla davant nosaltres. Més enllà d’això, es troba a faltar que se’n tregui més profit del contingut real de l’obra del cèlebre dramaturg anglès. Temes cabdals d’aquest text com la vellesa, la bogeria, l’avarícia o la renúncia als bens materials no tenen espai en aquesta producció els interessos de la qual miren cap a cantons més romàntics. Tampoc les referències a l’actualitat, malgrat el seu potencial, resulten massa acurades ni la digressió a una trama secundaria que, finalment, no porta enlloc. En qualsevol cas, es tracta d’un exercici de llibertat personal interessant, impregnat de personalitat i molt de carisma. La proposta és tan trapella i juganera com calia esperar, fa riure, entendreix i emociona; per tant, compleix, en general, les seves pretensions, tot i que es podria haver aspirat a un resultat molt més ambiciós i profund.
Enllaç copiat!