Recomanacions

Els que coneixíem aquesta obra de Santiago Rusiñol ja fa anys que pensàvem que era el moment oportú perquè el TNC la recuperés, sobretot per les similituds entre el context de quan es va estrenar i el que viu actualment Catalunya. També era interessant revisar-la pel seu divertit i amable retrat del catalanisme més exacerbat, aspecte que en el seu moment va causar escàndol i avui ens provoca un somriure una mica més sa. Tal com deia el propi autor, “per estimar Catalunya, la cal riure”. El TNC ha apostat fort per aquesta proposta, i el resultat és un collage de folklore reciclat sota l’excel·lent i elegant direcció de Jordi Prat i Coll. El director i adaptador ha optat per […]

Adaptar un clàssic és reconvencionalitzar-lo, és a dir, pormenoritzar quins són els nous contextos que han d’enmarcar-ne la seva representació, l’acomodament als nous codis i als nous públics, que són diferents d’aquells per als que fou escrita l’obra. Però també és tenir en compte la literatura que “ha dialogat” amb el clàssic al llarg del temps i n’hagi transformat necessàriament la seva recepció. Tot això és el que Els jocs florals de Canprosa traspua i grava (és més un desig que una constatació) amb lletres d’or a la història del teatre català per a fixar els passos a seguir a l’hora de dur a escena un clàssic. Jordi Prat i Coll (Liceistes i Cruzados, La fortuna de Sílvia) du aterme […]

“La ira de Narciso” és un monòleg escrit per Sergio Blanco i interpretat per Gerardo Otero, amb direcció de Corina Fiorillo, produït i estrenat a la sala Timbre 4 (Argentina). L’obra és un thriller pausat i intel·ligent, que juga amb les pròpies identitats de l’autor i l’actor, un conte dins un altre conte dins un altre conte, que va creant, lentament, capes de suspens i t’endinsa en un món de realitat i ficció que t’atrapa i et sacseja. L’actor, Gerardo Otero, és a l’hora narrador, protagonista i manipulador de l’escena, i va portant l’espectador, molt suaument, a un terreny delirant en què els punts de referència es desdibuixen i res ja no és el que sembla. “La ira de Narciso” […]

Aquesta versió en castellà de LA JAULA DE LAS LOCAS (La cage aux folles) està basada en el musical de Jerry Herman i Harvey Fierstein que es va presentar a Broadway en 1983. Està dirigida per Àngel Llàcer amb direcció musical de Manu Guix i Andreu Gallén. El musical està inspirat en la comèdia, del mateix títol de Jean Poiret (estrenada al 1973) que en el teatre, i a casa nostra, van interpretar Paco Morán i Joan Pere. La plàcida vida de parella d’Albin (Àngel Llàcer) i Georges (Ivan Labanda), propietaris del club nocturn “La Cage aux Folles” de Saint Tropez, es veu totalment alterada per una notícia inesperada. Jean Michel (Roc Bernadí), el fill de Georges, es va a […]

Vivimos en una sociedad de apariencia feliz. Nos empeñamos en responder una y otra vez que estamos bien, que la vida nos sonríe. Publicamos ficciones perfectas en nuestras redes sociales. Huimos de las llamadas malas vibraciones y consideramos la tristeza como un defecto que nos hace débiles. Esa es la sociedad que retrata Nosotros no nos mataremos con pistolas, una tragicomedia costumbrista contemporánea que le valió un Max a su autor y director Víctor Sánchez Rodríguez. Una cena de reencuentro entre viejos amigos treintañeros es el contexto en el que se desarrolla la trama. Pero el motor de la obra gira en torno al contraste. La modernidad frente a la tradición. La nostalgia frente al futuro incierto. La alegría del […]

Els títols amb els quals Tricicle bategen les seves criatures són breus i explícits. “Hits” compleix amb la tradició que, per llei de fertilitat, ens informen que s’acaba aquí. Aquest neòfit tanca la saga d’una família nombrosa en la història recent d’una Espanya que segueix recorrent un llarg camí. En aquest espectacle no hi ha res de nou, aquesta és la seva grandesa. Es reconeixen gestos i picades d’ullet a cada dosi d’aquest tractament de memòria col·lectiva que no té data de caducitat. En aquesta clínica de doctors familiars i amables no prescriuen xarops amargs ni punxades temibles. Aquest trident d’actors aconsegueix el somriure i fins a la riallada, còmplices d’un públic que accepta el pas del temps amb aquest […]

NOSOTROS NO NOS MATAREMOS CON PISTOLAS es tracta d’una producció de les companyies valencianes Tabula Rasa i Wichita Co, del dramaturg Víctor Sánchez Rodríguez que també s’encarrega de la direcció de la peça. Un text que el va fer guanyar el Premi a la Millor Autoria Revelació als Premis Max 2016. El text es va estrenar l’any 2012 al Teatre Lliure en format d’Assaig Obert, i reflexiona sobre la generació dels 80, els anomenats “millennials”. Una generació educada en l’individualisme amb l’objectiu d’aconseguir l’èxit professional, generació en la qual es van dipositar moltes expectatives, i que avui lluita per sortir del sot de la precarietat i la incertesa. L’acció està situada en un petit poble al costat del mar, és […]

OBLIVION O CISNES QUE SE REFLEJAN COMO ELEFANTES de la companyia andalusa “Teatro Xtremo“, vol reflexionar sobre la cara fosca del món de l’òpera, especialment enfocat a l’assetjament sexual. Així almenys ho va afirmar el seu creador Ricardo Campelo, el dia de la seva estrena, tot dient que “els cantants d’òpera pateixen pressions, per la pròpia autoexigència, es veuen avocades a dopar-se, a assistir a audicions abusives … i fins i tot també a vegades pateixen assetjament sexual“. Els tres actors que surten a escena utilitzen la lírica per cridar l’atenció sobre aquests problemes, en un format en el que han buscat la inspiració en el compositor Monteverdi, que va compondre l’òpera “Oblivion” segles abans que aquest gènere és poses […]

Nosotros no nos mataremos con pistolas és una obra que tracta el retrobament d’un grup d’amics que fa 5 anys que no es veuen. A diferència d’altres peces que comparteixen premisa, aquesta s’allunya dels clixés del gènere i aprofita els tòpics per avançar a tota velocitat. Les rèpliques són ràpides i esmolades. Els personatges estan ben definits des del principi i tenen una bona evolució encara que en alguns moments tingui salts un pèl bruscos/forçats i algunes accions quedin precipitades. No obstant això, han aconseguit crear (recrear) una situació altament reconeixible. Uns mil·lenials de 30 que fan balanç de què han “aconseguit” i de qui són a partir de retrets, desitjos, mentides… i, sobretot, moltes veritats (d’aquelles que fan mal). […]

Ahir vaig anar a l’estrena de Oblivion o cisnes que se reflejan como elefantes, un espectacle de la Companyia Teatro Xtremo de Madrid, que podrem veure durant només dues funcions al Teatre Tantarantana. O sigui que ja podeu còrrer, ja que avui és l’últim dia. Ens trobem amb una performance entorn a la lírica, el teatre, videocàmara on tot s’uneix en una mateixa proposta. La part visual de la proposta m’ha fascinat, poder veure el que succeeix en la platea a més de poder veure l’apropament a través de la pantalla (un mirall del que podem veure). Tot i que hi ha moments que Ricardo (el noi que porta la càmara) a vegades ens impedeix veure a les dues actrius. […]

Aquesta és la història de tres amigues amb un pacte de joventut, però també és un viatge cap a la maternitat desitjada i l’alliberament de traves i encotillaments. Es tracta d’un musical íntim, amb un bon punt de partida, unes cançons que resulten i unes intèrprets (Mar Maestu, Maria Viñas i Elia Corral) que vocalment i actoralment donen el màxim. El que succeeix és que la dramatúrgia s’enreda en una mena de McGuffin que no porta enlloc, i a sobre no acaba de lligar bé amb la partitura d’Òscar Peñarroya. En ocasions dona la sensació que la trama avança cap a una direcció, mentre que les cançons alenteixen la seva evolució i parlen de temes secundaris, i en un musical […]

Divertida, esbojarrada i fresca, així es podria definir aquesta obra. Es tracta d’un musical senzill, sense gaires pretensions, però que enganxa al públic amb els seus diàlegs i les seves ocurrències, dins d’un marc auster i molt resolutiu. La Teresa, l’Olga i la Carmen, són tres dones, amigues des de la infància, que s’han acompanyat al llarg de la seva vida en tota les seves aventures. Sota un jurament infantil, totes tres tenen la obligació d’acudir quan una de les altres dues ho necessiti i invoqui la promesa feta quan eren unes nenes petites. Olga ja va tenir el seu moment, i ara és Teresa la que vol que les seves amigues l’acompanyin a París. Allà es trobarà amb el […]

Quan a Oriol Pla li van donar carta blanca per muntar un espectacle al Teatre Lliure va decidir fer-ho amb la seva família i a la sala petita, cosa que demostra una clara voluntat inicial de treballar des de l’intimitat. L’obra comença amb un enginyós numero de mímica d’Oriol Pla on veiem com l’èxit professional ho porta a un estat de bogeria. Així, tornarà a casa amb l’objectiu de muntar un espectacle conjunt amb la seva família. El contrast entre els diferents membres de la família, a més d’una gran col·lecció de situacions còmiques, posa sobre l’escenari temes com l’emancipació dels fills o el relleu generacional en les arts escèniques. Els personatges dels pares, Quimet Pla i Núria Solina, representen […]

Fa 25 anys, Dagoll Dagom ens va enlluernar amb Flor de nit, un musical en el que apareixia el personatge carismàtic del Paquito i que va ser interpretat en el seu moment per Paco Alonso. Però, qui va ser en Paco Alonso? Doncs, precisament, això és el que podrem esbrinar molts amb aquest Paquito forever, un musical en el que un immens Joan Vázquez dóna vida a l’actor explicant-nos la seva trajectòria artística i personal que, entre d’altres coses, el va portar per escenaris del tot el món i a compartir-los amb artistes de gran renom. L’espectacle que ara es pot veure al Club Onyric del Teatre Condal és d’aquells que et van atrapant de mica en mica fins a […]

I un altre inici de temporada, aquesta vegada a L’Aquitània Teatre amb PERDUTS una comèdia escrita i dirigida per Ramon Madaula. PERDUTS és la quarta obra escrita per Ramon Madaula (Sabadell, 1962), després de “Coses nostres” que vam veure en 2015 a la Sala Atrium, “L’electe” la temporada passada a la Sala Muntaner, “Ignots” que es va poder veure a El Maldà i “Adossats” al Teatre Romea, també la temporada passada i on vam veure treballar per últim cop a l’escenari a Carles Canut. PERDUTS està basada en fets reals i ens parla de l’amistat de dos homes, pares de família i companys de feina. El Joan i el Lluís, dinen cada dia al mateix restaurant. Estan casats i porten […]