Els que coneixíem aquesta obra de Santiago Rusiñol ja fa anys que pensàvem que era el moment oportú perquè el TNC la recuperés, sobretot per les similituds entre el context de quan es va estrenar i el que viu actualment Catalunya. També era interessant revisar-la pel seu divertit i amable retrat del catalanisme més exacerbat, aspecte que en el seu moment va causar escàndol i avui ens provoca un somriure una mica més sa. Tal com deia el propi autor, “per estimar Catalunya, la cal riure”.
El TNC ha apostat fort per aquesta proposta, i el resultat és un collage de folklore reciclat sota l’excel·lent i elegant direcció de Jordi Prat i Coll. El director i adaptador ha optat per barrejar el text de Rusiñol -una peça no excessivament llarga- amb cançons que conformen la nostra història i la nostra identitat. D’aquesta manera, el muntatge es transforma en un espectacle de varietats, on es barregen cançons populars, esbarts dansaires, cuplets, part del repertori dels Cors de Clavé, sardanes i un munt de petits himnes excursionistes, entre molts altres. El principi de la primera i de la segona part són moments externs al text que ens ajuden a situar-nos dins de la festa, perquè si realment hi ha algun propòsit en aquest projecte és el de divertir-se i fer gaudir a l’espectador. Així, dins d’aquest envelat simbòlic, ens podrem trobar a la Marieta de l’ull viu, a una Moreneta totèmica i quasi aterradora i a un munt d’estereotips de la Catalunya de principis del segle XX (el mossèn poeta, la solterona, el jutge aprofitat, els escriptors glorificats o la joveneta de poble).
A part de barrejar el còctel amb gran habilitat, Prat i Coll s’ha sabut envoltar d’un magnífic equip. La música en directe funciona de meravella, el vestuari és més que encertat i l’escenografia de Laura Clos sap aprofitar molt bé els recursos del TNC sense que resultin excessius o gratuïts. La part interpretativa és realment notable, amb un equip de més de vint persones del que destaquen Anna Moliner, Àngels Gonyalons i Rosa Boladeras, totes elles divertidíssimes i molt compromeses amb la gresca. En definitiva, un espectacle que cal veure… tant pel gaudi teatral que suposa com per la imperant necessitat de parar un moment i “riure Catalunya”.