Recomanacions

José Sacristán puja una vegada més als escenaris protagonitzant Señora de rojo sobre fondo gris, una adaptació de la novel·la amb el mateix títol de Miguel Delibes. Sabre Producciones i Presentación Espectáculos presenten una adaptació teatral produïda i dirigida per José Sámano. L’adaptació realitzada és esplèndida i elevada, sens dubte, per la gran actuació de Sacristán. Això sí, no podem oblidar que el text de referència no és teatral, cosa que es pot apreciar en el lèxic i les expressions. Tot i que s’hagi teatralitzat un monòleg novel·lesc i, com a conseqüència sigui més estàtic, aquest no es fa ni pesat ni llarg. De manera que la producció ha sabut solucionar de manera excel·lent dos possibles handicaps inicials: el text […]

Com molts sabreu, El monstre de colors de la il·lustradora d’Anna Llenas s’ha convertit en un clàssic entre els més menuts. Si no el coneixeu, us diré que té merchandasing i tot. O sigui, un veritable fenomen. Va publicar-se per primera vegada l’any 2012 i, a dia d’avui, els nens i nenes que l’han gaudit imprès es compten per centenars de milers i es troben repartits per molts països. El protagonista del conte és un monstre que no sap ben bé què li passa i que gràcies a la coprotagonista, una nena molt espavilada, veurà que està fet un embolic d’emocions i apendrà a posar-les en ordre. Pares i educadors aprofiten aquesta sencilla història per tal que els infants comencin […]

És innegable l’èxit internacional que ha tingut Rent a les seves diverses representacions nacionals i internacionals. Es tracta d’un musical que al seu moment va reinventar molts codis dels musicals de Broadway i que s’ha convertit en un musical icònic degut al gran potencial del seu argument i al seu gran impacte cap al públic. El seu èxit porta a que, 20 anys després de la seva estrena original, es puguin seguir donant versions que tractin d’emular l’original afegint o matisant alguns passatges. En aquest cas, aquesta versió dirigida per Daniel Anglès i protagonitzada per Iñaki Mur en el paper de Mark porta a l’escenari de l’Onyric Teatre una producció amb un elenc inmens i uns recursos exitosos, complexos i […]

Raquel Gualtero torna a l’escenari amb la seva nova peça Amaro, un treball de recerca corporal sobre l’in crescendo i la capacitat de transformació. La seva interessant proposta corporal aposta per moviments abstractes, l’ús del punt fix i la idea del límit, mostrant-nos les diferents formes i dinàmiques que un mateix cos pot adoptar. Resulta indispensable el treball del músic Rodrigo Rammsy, també en escena, i la potent il·luminació d’Arnau Sala construint un diàleg molt conscient entre les tres capes que treballen a l’uníson. La peça ens convida a viatjar i transformar-nos amb ella en aquesta progressió cap a una intensa catarsi final que haurem de baixar amb un xopet digestiu d’amaretto en sortir. Un viatge sense treva, un empatx […]

A partir d’una posada en escena austera, Diego Lorca i Pako Merino ens parlen de la repetició de la història. Un miner espanyol arriba a un poble del Perú amb l’objectiu d’extreure or de les seves terres, la trobada entre aquest neocolon i l’alcalde de la localitat donarà pas a una trista història en paral·lel a la del conqueridor Pizarro i l’emperador Inca Atahualpa. L’obra arrenca com un conjunt de fragments inconnexos que aniran connectant-se per a formar el relat complet. Els intèrprets canvien de personatge a través de la manipulació d’objectes i jocs d’il·luminació. Construeixen així un relat sobre la cobdícia, la desconfiança i el sentiment de culpa que malgrat el toc humorístic no deixa de tenir un rerefons […]

Señora de rojo sobre fondo gris és una adaptació de la novel·la homònima de Miguel Delibes. De la mà de la direcció de José Sámano, la representació dramatitza una de les novel·les amb més caràcter autobiogràfic de Miguel Delibes on la mort, la seva concepció i la pèrdua d’un ésser estimat prenen protagonisme com a temàtica central. Es tracta d’una adaptació d’un text narratiu, amb un estil dens, amb una narrativa molt poètica, densa i existencial. Tot i això, la pròpia adaptació aprofita aquella densitat per a proposar un monòleg profund per part d’un gran actor com és José Sacristán. No només es tracta d’un gran actor, sinó que la seva veu encaixa amb la gravetat del text i les […]

Mai m’hagués imaginat escoltar a la Mariona Castillo versionant cançons d’en David Bisbal, i encara menys fer-ne un concert, ni emocionar-se com qualsevol altra fan davant d’una vídeo conferència amb el propi cantant, ni acabar confessant i proclamant la seva admiració cap a ell. Si vaig anar a aquest concert va ser principalment perquè sóc fan de la Mariona , tot al contrari que d’en David Bisbal, que és lluny dels meus gustos musicals. Haig de dir que el concert em va encantar!!! Em va agradar tant, que fins hi tot em vaig qüestionar el fet que no m’agradés en Bisbal. Així que tant punt vaig arribar a casa, vaig buscar algunes de les cançons que va cantar la Mariona […]

Rent és un musical reconegut mundialment, escrit per Jonathan Larson, inspirant en la Bohème de Puccini. La seva trama central gira entorn un grup de joves, dels anys 90, bohemis que lluiten per tirar endavant. Un musical que li falta concreció, ens parla de molts temes, però són petites pinzellades molt superficials (la sida, el futur, la ideologia, l’art…) L’obra en si no acaba de crear un bon grup com a protagonista, sinó que ens ressalta el personatge Mark Choen, un noi que lluita per aconseguir realitzar els seus documentals a partir dels seus principis ètics. Tanmateix la seva lluita queda dissimulada dins la història. Quan vas a veure aquest musical és per escoltar les cançons, conegudes per molta gent. […]

Moltes vegades he pensat que la història a través de generacions i segles pesa sobre les nostres vides, costums i tradicions. També pesen les rancúnies i els odis. Els segles i la desaparició de persones i generacions sembla que no permetin oblidar i que la història es transmet com si fos talment un gen o com es transmeten per via oral els contes, les rondalles i les cançons. Aquest és un dels nuclis d’aquesta obra de Diego Lorca i Pako Merino que són els principals protagonistes de la Zanja ja que són els dos únics actors, els directors i dramaturgs. L’altre pensament de l’obra de la Companyia Titzina és que la història es repeteix, que les persones no evolucionen al […]

Hi ha òperes que s’han mantingut en el repertori habitual de molts teatres lírics per motius diversos i curiosos. La Gioconda ha arribat fins al públic actual gràcies al seu famós ballet del tercer acte (la Dansa de les Hores), però no cal oblidar que té mèrits suficients per mantenir-se entre les més representades. Té un munt d’àries notables (Suicidio! potser seria la més coneguda), presenta una àmplia gamma de registres vocals pels seus protagonistes i ofereix tota l’ampul·lositat i magnificència de l’òpera romàntica de finals del segle XIX. El seu estil està a mig camí entre el bel canto i el verisme que ja estava a punt d’arribar. Es tracta del mateix estil que va fer famós a Verdi […]

Potser el més curiós de les propostes de Titzina Teatre és que la seva forma i personalitat no s’assemblen gaire a la d’altres companyies i fenòmens teatrals que han tingut, recentment, un cert èxit internacional. L’austeritat escènica, un contingut compromès i textos de nova creació on el sentit de l’humor es barreja amb la quotidianitat, la poètica i diàlegs de calat filosòfic són alguns dels trets característics que defineixen allò que alguns ja anomenen el “segell Titzina”. En el seu nou muntatge, La zanja, aborden un tema tan interessant com ambiciós: la repetició de la història, concretament, l’explotació de Sud-amèrica per part dels espanyols. L’espectacle posa davant d’un mirall amb una senzillesa i efectivitat notables el conflicte entre el tècnic […]

Venir de Madrid a Barcelona només per veure Rent ha valgut la pena. És inevitable no emocionar-se amb aquest musical que va capgirar-ho tot en el seu moment, però que segueix mantenint els aires de revolució. Amb aquesta són tres les vegades que s’ha representat a Barcelona, en aquest cas el que podem veure sobre l’escenari del Teatre Condal és, pràcticament, Onyric. Tornem a viure una nova revolució de la vida bohèmia de la millor manera possible, creant i obrint les portes a nous espectadors que descobriran el que és Rent. El musical de Jonathan Larson accepta tantes poques versions contemporànies que les diferències entre anteriors muntatges només es poden valorar en aspectes tècnics com la llum, el so i […]

La ciència ficció està trobant formes innovadores cada cop més interessants a les sales petites. Angelet s’ajudava del morro d’un cotxe, Cedó s’hi recreava en una habitació de matrimoni i ara Mar Pawlowski despulla un espai que només compta amb dues fràgils cortines blanques i una taula austera per tractar una història bonica i crua a parts iguals. Si no fos perquè ja sabem que és una obra teatral, d’entrada colaria com a espai de dansa. La companyia El eje és capaç de portar al seu terreny una proposta instal·lada en un futur humiliant que, de tant llunyà a nosaltres, acaba per ser-nos absolutament proper. Ells mateixos ho etiqueten de “thriller tràgic, distòpic, futurista i heterofòbic”. Quatre pilars sobre els […]

The Feliuettes s’han reunit al Maldà en un Akelarre de talent, reflexió i gamberrisme. Akelarre és un espectacle molt ben construït, amb una brillant direcció de Miriam Escurriola, que utilitza la música, el cabaret o l’humor per plantejar al públic interrogants i posar-lo enfront dels tòpics masclistes i mircomasclismes que traguem cada dia a les converses, a la feina, a la televisió, a la literatura, al cinema… aquell que el mateix sistema patriarcal ens ha anat inoculant al llarg del temps. És un espectacle que connecta gradualment amb l’espectador, amb un ritme que en cap moment decau i que t’acaba clavant a la cadira. Et deixa absort amb els diferents esquetxos escrits amb molt gust per noms com Clàudia Cedó, […]

Mar Pawlowsky, ens presenta la seva primera obra escrita: Röbota, un distòpic futur on l’Eva ha d’enfrontar-se als seus obscurs desitjos. Una societat on les relacions heterosexuals estan prohibides per culpa de la sobre població. A partir d’una escenificació futurista, amb un joc de dues cortines blanques, la companyia El Eje ens planteja una posada en escena amb un moviment corporal molt característic. És en les escenes claus on els protagonistes són els cossos i no les paraules. Una actuació molt destacable d’Eric Balbàs, dins la pell (si és que tenen) d’un robot. Maria Hernandez ens porta fins a un final tràgic, carregat de crítica, on la gent comença amb aplaudiments secs carregats d’emocions i dubtes; escèptics. Un epíleg que […]