Tot el que necessites per anar al teatre

Señora de rojo sobre fondo gris: Una tragèdia bella i mesurada

Señora de rojo sobre fondo gris
7/04/2019

Señora de rojo sobre fondo gris és una adaptació de la novel·la homònima de Miguel Delibes. De la mà de la direcció de José Sámano, la representació dramatitza una de les novel·les amb més caràcter autobiogràfic de Miguel Delibes on la mort, la seva concepció i la pèrdua d’un ésser estimat prenen protagonisme com a temàtica central.

Es tracta d’una adaptació d’un text narratiu, amb un estil dens, amb una narrativa molt poètica, densa i existencial. Tot i això, la pròpia adaptació aprofita aquella densitat per a proposar un monòleg profund per part d’un gran actor com és José Sacristán. No només es tracta d’un gran actor, sinó que la seva veu encaixa amb la gravetat del text i les seves reflexions. El text, dens i amb una poètica molt cuidada, afavoreix una recitació bella, pausada i que Sacristán realitza amb gran èxit.

Escènicament, la representació proposa un decorat molt simple, una habitació fosca i dessolada on la reflexió sobre la mort hi encaixa perfectament. És important destacar també la importància dels recursos d’il·luminació, que ajuden a projectar escenes d’àmbit nostàlgic, fosc o fins i tot còmic, segons el text ho requereixi. Una escena amb un sol personatge, Sacristán, aconsegueix gràcies a llums, objectes i veus en off que s’hi evoqui la presència (o fins i tot absència) que és motiu d’aquestes reflexions.

La representació és escènicament viable i José Sacristán domina un text profund i bell a la perfecció, per així poder donar veu a un text tràgic, mesurat, sobri, metafísic i transcendental alhora. Tot i això, l’adaptació no pot evitar el seu origen narratiu. L’obra, en alguns moments, pot pecar de densa, excessivament reflexiva i poc teatral. Al meu parer, en canvi, la bellesa de la prosa de Delibes és portada amb molt d’èxit al teatre de la mà d’un actor consagrat com Sacristán, que gràcies a una exitosa direcció i uns recursos escènics encertats. Aconsegueix, finalment, representar un monòleg reflexiu, tràgic, mesurat i amb el que fàcilment s’hi empatitza i del qual s’hi desprèn una expressió mesurada del dolor i la pèrdua.

← Tornar a Señora de rojo sobre fondo gris