Hi ha òperes que s’han mantingut en el repertori habitual de molts teatres lírics per motius diversos i curiosos. La Gioconda ha arribat fins al públic actual gràcies al seu famós ballet del tercer acte (la Dansa de les Hores), però no cal oblidar que té mèrits suficients per mantenir-se entre les més representades. Té un munt d’àries notables (Suicidio! potser seria la més coneguda), presenta una àmplia gamma de registres vocals pels seus protagonistes i ofereix tota l’ampul·lositat i magnificència de l’òpera romàntica de finals del segle XIX. El seu estil està a mig camí entre el bel canto i el verisme que ja estava a punt d’arribar. Es tracta del mateix estil que va fer famós a Verdi i que tantes bones notícies para aportar a la música italiana. De fet, el llibret d’aquesta òpera és d’Arrigo Boito, un dels col·laboradors verdians més habituals…
El Gran Teatre del Liceu recupera ara aquesta coproducció del 2005 amb direcció escènica de Pier Luigi Pizzi. Han canviat alguns petits detalls d’escenografia i sobretot hi ha hagut una revisió del vestuari, que ara és molt més vistós i colorit. La producció opta per uns recursos escènics grandiloqüents (canals i gòndoles que passegen per l’escena, ponts que van movent-se de perspectiva segons l’acte) però a la vegada hi ha un minimalisme conscient que juga amb la monocromia i l’absència d’atrezzo i ornamentacions escenogràfiques. El resultat és efectiu, però igual resulta una mica pobre en el quart i intimista acte final.
Els cantants d’aquesta versió han estat un altre dels grans encerts, i també una de les grans sorpreses. La soprano sueca Iréne Theorin era el principal reclam, però en algunes funcions ha estat substituïda per la napolitana Anna Pirozzi, que ha convulsionat el Liceu amb una interpretació que va merèixer més de deu minuts d’aplaudiments. Això ha fet entrar en escena a un tercer relleu a les funcions populars, l’espanyola Saioa Hernández, que ha defensat el rol amb mà mestra i segura. Destacar també a María José Montiel, molt aplaudida en l’agraït paper de La Cieca. I per últim, no oblidar la parella de ballarins formada per Alessandro Riga i Letizia Giuliani, que en un determinat moment de l’òpera acaparen tota l’atenció i fan gaudir al personal amb una coreografia d’alt risc.