Lluís Homar: Ricard III

Era de preveure que Xavier Albertí optés per una posada en escena asèptica, freda i força estàtica, però potser no era tan obvi que el conjunt resultés tan insípid i mancat de força. Ricard III, a l'igual que Macbeth i també Titus Andrònic, és un relat sanguinari i violent, servit per un dels personatges més sibil·lins i terribles de la dramatúrgia universal. Els seus actes, però també les seves mesurades paraules, són maldat en estat pur. Per tant, res pot ser innocent ni tou en un muntatge d'aquesta obra, i en canvi en el TNC ens trobem amb un primer acte fluix, amb escenes que freguen el ridícul (l'assassinat del Duc de Clarence o els cabeçuts que simulen els fills d'Eduard IV) i amb algun episodi poc afortunat, com la conversa entre Ricard i la Reina Elisabet. Tot i així, hi ha aspectes positius: la utilització de les gravacions, tot el tram final del segon acte i, sobretot, la lliçó interpretativa de Lluís Homar. Ell tot sol salva la proposta d'Albertí i torna a demostrar que coneix molt bé els terrenys que trepitja, a vegades fins i tot més que el director o la resta del repartiment. Ja passava alguna cosa similar a Les bruixes de Salem, i crec que aquest Shakespeare imperfecte ho ha tornar a demostrar.

Múltiples personatges, manipulacions, enganys, traïcions i morts. Amb les seves tragèdies, Shakespeare era el George R. Martin del segle XVI. I així ho veiem a Ricard III, un clàssic protagonitzat per un dolent dolentíssim en el truculent camí que emprèn cap a la corona.

Xavier Albertí recupera el to magnificent de l'obra en un gran muntatge amb 14 actors a escena i tots els mitjans de la sala gran del TNC. Es nota que Albertí juga a casa i sap explotar els recursos de l'espai...

Llegeix la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-ricard-iii/

 

En aquest Ricard III on únicament es pot destacar la fredor, l'estatisme i una manera de recitar el text que sembla que els actors tinguin l'ordre arribar com més ràpid millor al final de la seva intervenció, només  Homar, que té moltes hores de vol a les esquenes, salva els mobles amb una interpretació que, malgrat tot, dista molt de les seves millors feines.

Una direcció carregada d'obvietats i reiteracions que no aconsegueix fer brillar ni el text ni els actors. Un muntatge malaguanyat per un text que no ha perdut ni un bri d'actualitat.

Més informació a Somnis de teatre

“Ricard III” va ser un dels grans èxits de Shakespeare des del mateix moment en que es va estrenar, convertint-se en una de les obres més representades en teatre.

És una tragèdia que pertany a la última obra de la tetralogia sobre la història d’Anglaterra.

Després de “Hamlet”, “Ricard III” és la peça més llarga de Shakespeare (si fos representada en la seva totalitat passaria de les quatre hores). La que podeu veure al TNC és una adaptació de Lluïsa Cunillé a partir de la traducció de Joan Sellent, que a part d’actualitzar el llenguatge a un català contemporani, (tot  respectant els versos als originals, tal qual una partitura musical), l’ha reduït a unes tres hores de funció amb entreacte inclòs. Però no patiu, perquè tot i tractar-se d’una trama complicada en el que hi ha una gran quantitat de personatges, és molt fluida i es pot seguir amb facilitat. Si més no, el missatge que ens vol transmetre s’entén perfectament.

Tota la trama transcorre en el Palau de Westminster a Londres. L’escenografia està dividida en dos espais. La duresa de l’obra demana un espai auster, fred i fosc.

Hi ha una càmera que segueix l’actor. Les imatges projectades a la part alta de l’escenografia són molt subtils per no eclipsar la figura de l’actor. Al final, en el cinquè acte l’escenografia avança com a metàfora de la guerra.

El vestuari és fosc i gens recarregat. Destaca el dels dos assassins, un simbolitza la comèdia antiga amb un Oriol Genís enfundat en un vestit vermell com un dels personatges de l’època de Shakespeare, i en Roger Casamajor que simbolitza la comèdia moderna, vestit tal qual es tractés d’un personatge de Tarantino; les màscares dels prínceps hereus serveixen per crear un àmbit distant; i el vestit brillant de Ricard III quan ja és coronat rei. M’ha faltat entendre la metàfora del taló de color fúcsia d’una de les sabates de Ricard.

La intensitat de la llum és molt important al llarg de l’obra. Clars obscurs que ajuden a fer el recorregut narratiu per l’espai de cada acte. Llum sòbria i freda, sense color, per algunes escenes, i en altres més càlida amb un punt de torrat.

La música és un altre element a destacar dins les representacions de Shakespeare. Xavier Albertí ha incorporat un piano i música en directe, cançons interpretades pels cantants lírics Antoni Comas i Robert González, i un sensacional El Bolero de Ravel en el moment de la batalla final, amb tots els actors tocant algun instrument.

Dels quaranta personatges que surten a l’obra de Shakespeare, al TNC els podreu veure interpretats per tretze actors (algun d’ells fent més d’un paper).

Les interpretacions les he trobat molt desiguals. Fins hi tot Lluís Homar, que tot i que ha fet un treball des de dintre brillant i rigorós interioritzant el personatge, m’ha faltat veure-li la maldat. Homar m’ha transmès a l’home envejós, ambiciós, cínic, sàdic, manipulador, corrupte, astut i intel·ligent, però no he vist la maldat personificada. La duplicitat en el personatge de Ricard III, per una banda l’afany de poder i per l’altre el no haver assumit les seves mancances,  fa que decideixi per ell mateix ser malvat, convertint-se en un criminal, un psicòpata que mata sense cap mena de remordiment  als seus essers més propers .

Carme Elies en el paper de la Reina Margarita ha estat genial, tot i que m’hagués agradat veure-la en el paper de Reina Elisabeth per poder gaudir del enfrontament que hi ha entre ella i Ricard III davant la idea de voler-se casar amb la seva neboda Elisabet un cop quedés vidu.

En Joel Joan ens mostra un registre totalment diferent al que estem acostumats, tot i així en alguns moments veiem al Joel Joan de les series televisives.

Tot i que no és una obra rodona, paga la pena d’anar-la a veure. Us adonareu que l’obra de Shakespeare segueix vigent malgrat hagin passat quatre segles des de la seva mort. A “Ricard III” Shakespeare ens parla de la maldat en la seva forma més menyspreable i cruel. Ens ensenya la part més fosca de la condició humana i la incapacitat que tenen algunes persones d’estimar. Shakespeare ens parla de Ricard III, però Ricard és Nerón, Calígula, Adolf Hitler, Francisco Franco, Benito Mussolini,...Ricard és el pare que mata als seus fills. Ricard són els banquers, empresaris, polítics i jutges corruptes.

Ricard és la personificació de la maldat humana.

 

*** 1/2

 

Pel meu gust massa coses. El càsting, la posada en escena, el vestuari...? El muntatge s'ha fet d'una manera en que ningú s'ha pogut lluir, i com que la culpa al final és del que mana, doncs se l'empalma el director. Ni per un moment pell de gallina, i això en un Shakespeare és pecat mortal. Una altra cosa: aquestes escenografies monumentals que després no podran girar pel territori —la nació, i el teatre "és" Nacional— amb el muntatge inicial, potser s'haurien de reconsiderar, però com deia la meva tieta Enriqueta, això són figues d'un altra paner.

 

 

 

Crítica completa » http://bit.ly/2r7pS0h

Ja ho havíem intuït a la roda de premsa i ens ho havien dit els que ja l'havien vist, Ricard III es Lluís Homar, un "monstre" dalt l'escenari que dóna vida a un altre monstre, a una persona que es defineix ella mateixa com a dolenta.

Albertí ens presenta Ricard III com un home ferit, que com a reacció a la seva condició física i al rebuig que ha sentit des de petit, treu la fúria i la violència per aconseguir arribar al poder. Ens presenta la dualitat entre el dolor humà i la utilització dels mecanismes de poder per apaivagar-lo i que provoquen més dolor. En paraules de l'actor protagonista: Ricard III neix malvat o el fan actuar així les circumstàncies?

Amb la complicitat del seu cosí Buckingham (no ens ha convençut la interpretació de Joel Joan) ordeix una estratègia per arribar al poder i que sigui el mateix poble qui li demani que es converteixi en el rei d'Anglaterra. En aquesta escena Lluís Homar que aparentment està pregant, està situat en un plànol per damunt (a sobre de l'estructura metàl·lica) del seu cosí i dels membres del poble que li demanen que accepti ser rei.

En general tota l'escenografia de Lluc Castells i José Novoa es basa en un joc de portes corredisses de vidre que alhora fan de miralls que tornen imatges difuses, deformades. A sobre de l'estructura, un piano.

En alguns moments de la producció s'utilitzen càmeres que ens canvien la perspectiva del que estem veient i vídeos que ens mostren la imatge del rei com va quedant alterada a mesura que la seva malignitat es manifesta.

La producció compta amb un repartiment molt extens, 14 actors que interpreten una trentena de papers, i entre ells els cantants lírics Antoni Comas i Robert González que canten i toquen diversos instruments.

Tots ells han estat a un nivell d’interpretació similar quedant “eclipsats” per la força escènica de Lluís Homar, però destacaríem a una magnifica Reina Margarida interpretada per Carme Elías i a l’evolució del personatge de Sir William Catesby interpretat per Roger Casamajor.

Lluís Homar ens ha presentat un Ricard III ple de matisos que trenca la quarta paret des de l’inici. Divertit, acomplexat, tràgic, pervers. Uns monòlegs que ens han captivat amb un monòleg final realment hipnòtic i on, excepte el rei, tots els actors estan damunt la plataforma interpretant el Bolero de Ravel.

Si voleu veure la crònica original sencera, només heu de clicar AQUÍ

Tot i ser l’obra de Shakespeare més representada del món, als nostres escenaris feia molt temps que no veiem un Ricard III acadèmic, més enllà de variacions interessants com la que va protagonitzar Quim Àvila amb dramatúrgia de Gerard Guix. En aquest cas, només per veure en Lluís Homar interpretar un personatge tan sucós i emblemàtic, tot el muntatge ja val la pena. El veterà actor demostra el seu talent interpretatiu emportant-se tota l’atenció amb complicitat del director Xavier Albertí que li deixa un gran espai de lluïment. Divertit, ple de matisos, tràgic i pervers, cada monòleg del rei deforme resulta una veritable lliçó i un plaer hipnòtic. Malauradament, la sobrietat de la proposta, en alguns moments, resulta massa freda i monòtona. A més d’alguns fragments amb pinzellades d’humor força simpàtiques, s’agraeix cada vegada que algun recurs estètic (càmeres o altres elements) trenca amb la línia asèptica per la qual camina l’espectacle. Al repartiment, per sort, trobem també certes figures que destaquen per la seva força emocional i que, juntament amb Homar, generen els moments més vibrants i corprenedors. Elles són les superbes Julieta Serrano, Carme Elias i Anna Sahun. El vestuari i escenografia, també força senzilla, transmeten una elegància i una foscor adequades pel to de l’obra, de la mateixa manera que l’inquietant i pertorbador espai sonor. En definitiva, es tracta d’una peça contundent, amb fragments memorables i, en general, molt satisfactòria fins i tot amb els aspectes abans mencionats que, de ser millorats, podien haver donat més vida a tot el conjunt.

A l'escena VI del tercer acte, l'estratègia que ordeix Ricard per arribar al poder pren forma definitivament. Amb la complicitat de Buckingham, el seu cosí, aconsegueix que sigui el mateix poble qui li demani que es converteixi en Ricard III, rei d'Anglaterra. No és casualitat que un dels moments clau de l'obra esdevingui un episodi de metateatralitat, tan del gust de Shakespeare, mitjançant el qual, el protagonista duu a terme una representació en què tots són conscients del seu paper i de la naturalesa teatral d'allò que està a punt de succeir. Els dos cosins convencen el poble amb una eloqüència enverinada però amb arguments poc subtils que configuren una trama força òbvia que la ciutadania accepta com a vàlida potser perquè ells mateixos han decidit "signar" la convenció que se'ls està proposant.

A la posada en escena de Xavier Albertí, Ricard (Lluís Homar) afronta l'escena sobre una plataforma mentre Buckingham i el poble se'l miren des de baix. El propi Albertí ha reconegut que no ha volgut tocar massa l'original, i l'original és autoconscient avant la lettre de la mentida que s'està explicant fins al punt de no dubtar a posar-ho en evidència. Ricard converteix els espectadors en còmplices des del minut u, es dirigeix a ells i trenca la quarta paret quan no solia fer-se encara. Ricard, ens sedueix perquè ens recorda a nosaltres, o més ben dit, a una mena de figura primitiva que podríem ser nosaltres, fins al punt que, al final ens sentirem incòmodes de no jutjar-lo com a l'assassí cruel i corrupte que és.

D'altra banda, l'escenografia de Lluc Castells i Jose Novoa entoma la idea de plantejar el Ricard III com una baula més del corpus tràgic shakespearià, amb els reis de sempre, els assassinats de sempre, les lluites pel poder de sempre... i ho fan mitjançant un joc de portes corredisses de vidre que, alhora, fan de miralls que tornen imatges difuses i deformades, però que acaben creant una myse en abyme que fa que graviti durant les tres hores d'espectacle la sensació de repetició ineludible.

Ha dit Lluís Homar que finalment ha sentit que estava preparat per fer el Ricard III. A la seva mateixa edat, fa pocs anys, Juan Diego va sentir quelcom de semblant i va ser dirigit per Sanchis Sinisterra. Homar no s'ha equivocat, i ha afrontat la "comèdia negra" de Shakespeare en un moment de maduresa idoni que l'ha permès dur a terme una feina entusiasta i precisa, rotunda i farcida de matisos que permeten l'espectador no sortir de la sala amb una idea massa rígida del personatge, d'endur-se a casa uns quants Ricards. Homar és poder aquests dies al TNC, i el Ricard III d'Albertí, un festí teatral.