Comprar entradas para Lluís Homar: Ricard III

Múltiples personajes, manipulaciones, engaños, traiciones y muertes. Con sus tragedias, Shakespeare era el George R. Martin del siglo XVI. Y así lo vemos en Ricard III, un clásico protagonizado por un malo malísimo en el truculento camino que emprende hacia la corona.

Xavier Albertí recupera el tono magnificente de la obra en un gran montaje con 14 actores en escena y todos los medios de la sala gran del TNC. Se nota que Albertí juega en casa y sabe explotar los recursos del espacio…

Lee la crítica completa aquí: www.masteatro.com/critica-ricard-iii/

A pesar de ser la obra de Shakespeare más representada del mundo, en nuestros escenarios hacía mucho tiempos que no vemos un Ricard III académico, más allá de variaciones interesantes como la que protagonizó Quim Àvila con dramaturgia de Gerard Guix. En este caso, sólo por ver a Lluís Homar interpretar un personaje tan jugoso y emblemático, todo el montaje ya vale la pena. El veterano actor demuestra su talento interpretativo llevándose toda la atención con la complicidad del director Xavier Albertí que le deja un gran espacio de lucimiento. Divertido, lleno de matices, trágico y perverso, cada monólogo del rey deforme resulta una verdadera lección y un placer hipnótico. Desgraciadamente, la sobriedad de la propuesta, en algunos momentos, resulta demasiado fría y monótona. Además de algunos fragmentos con pinceladas de humor bastante simpáticas, se agradece cada vez que algún recurso estético (cámaras u otros elementos) rompe con la línea aséptica por la que camina el espectáculo. En el reparto, por suerte, encontramos también ciertas figuras que destacan por su fuerza emocional y que, junto con Homar, generan los momentos más vibrantes y sobrecogedores. Ellas son las soberbias Julieta Serrano, Carme Elias y Anna Sahun. El vestuario y escenografía, también bastante sencilla, transmiten una elegancia y una oscuridad adecuadas para el tono de la obra, del mismo modo que el inquietante y perturbador espacio sonoro. En definitiva, se trata de una pieza contundente, con fragmentos memorables y, en general, muy satisfactoria incluso con los aspectos antes mencionados que, de ser mejorados, podían haber dado más vida a todo el conjunto.

A l'escena VI del tercer acte, l'estratègia que ordeix Ricard per arribar al poder pren forma definitivament. Amb la complicitat de Buckingham, el seu cosí, aconsegueix que sigui el mateix poble qui li demani que es converteixi en Ricard III, rei d'Anglaterra. No és casualitat que un dels moments clau de l'obra esdevingui un episodi de metateatralitat, tan del gust de Shakespeare, mitjançant el qual, el protagonista duu a terme una representació en què tots són conscients del seu paper i de la naturalesa teatral d'allò que està a punt de succeir. Els dos cosins convencen el poble amb una eloqüència enverinada però amb arguments poc subtils que configuren una trama força òbvia que la ciutadania accepta com a vàlida potser perquè ells mateixos han decidit "signar" la convenció que se'ls està proposant.

A la posada en escena de Xavier Albertí, Ricard (Lluís Homar) afronta l'escena sobre una plataforma mentre Buckingham i el poble se'l miren des de baix. El propi Albertí ha reconegut que no ha volgut tocar massa l'original, i l'original és autoconscient avant la lettre de la mentida que s'està explicant fins al punt de no dubtar a posar-ho en evidència. Ricard converteix els espectadors en còmplices des del minut u, es dirigeix a ells i trenca la quarta paret quan no solia fer-se encara. Ricard, ens sedueix perquè ens recorda a nosaltres, o més ben dit, a una mena de figura primitiva que podríem ser nosaltres, fins al punt que, al final ens sentirem incòmodes de no jutjar-lo com a l'assassí cruel i corrupte que és.

D'altra banda, l'escenografia de Lluc Castells i Jose Novoa entoma la idea de plantejar el Ricard III com una baula més del corpus tràgic shakespearià, amb els reis de sempre, els assassinats de sempre, les lluites pel poder de sempre... i ho fan mitjançant un joc de portes corredisses de vidre que, alhora, fan de miralls que tornen imatges difuses i deformades, però que acaben creant una myse en abyme que fa que graviti durant les tres hores d'espectacle la sensació de repetició ineludible.

Ha dit Lluís Homar que finalment ha sentit que estava preparat per fer el Ricard III. A la seva mateixa edat, fa pocs anys, Juan Diego va sentir quelcom de semblant i va ser dirigit per Sanchis Sinisterra. Homar no s'ha equivocat, i ha afrontat la "comèdia negra" de Shakespeare en un moment de maduresa idoni que l'ha permès dur a terme una feina entusiasta i precisa, rotunda i farcida de matisos que permeten l'espectador no sortir de la sala amb una idea massa rígida del personatge, d'endur-se a casa uns quants Ricards. Homar és poder aquests dies al TNC, i el Ricard III d'Albertí, un festí teatral.

 

Era de prever que Xavier Albertí optara por una puesta en escena aséptica, fría y bastante estática, pero quizás no era tan obvio que el conjunto resultara tan insípido y carente de fuerza. Ricardo III, al igual que Macbeth y también Titus Andrònic, es un relato sanguinario y violento, servido por uno de los personajes más sibilinos y terribles de la dramaturgia universal. Sus actos, pero también sus medidas palabras, son maldad en estado puro. Por lo tanto, nada puede ser inocente ni blando en un montaje de esta obra, y en cambio en el TNC nos encontramos con un primer acto flojo, con escenas que rozan el ridículo (el asesinato del Duque de Clarence o los cabezudos que simulan a los hijos de Eduardo IV) y con algún episodio poco afortunado, como la conversación entre Ricardo y la Reina Elisabet. Aún así, hay aspectos positivos: la utilización de las grabaciones, todo el tramo final del segundo acto y, sobre todo, la lección interpretativa de Lluís Homar. Él solo salva la propuesta de Albertí y vuelve a demostrar que conoce muy bien el terreno que pisa, a veces incluso más que el director o el resto del reparto. Ya pasaba algo similar en Las brujas de Salem, y creo que este Shakespeare imperfecto lo ha vuelto a demostrar.

“Ricard III” va ser un dels grans èxits de Shakespeare des del mateix moment en que es va estrenar, convertint-se en una de les obres més representades en teatre.

És una tragèdia que pertany a la última obra de la tetralogia sobre la història d’Anglaterra.

Després de “Hamlet”, “Ricard III” és la peça més llarga de Shakespeare (si fos representada en la seva totalitat passaria de les quatre hores). La que podeu veure al TNC és una adaptació de Lluïsa Cunillé a partir de la traducció de Joan Sellent, que a part d’actualitzar el llenguatge a un català contemporani, (tot  respectant els versos als originals, tal qual una partitura musical), l’ha reduït a unes tres hores de funció amb entreacte inclòs. Però no patiu, perquè tot i tractar-se d’una trama complicada en el que hi ha una gran quantitat de personatges, és molt fluida i es pot seguir amb facilitat. Si més no, el missatge que ens vol transmetre s’entén perfectament.

Tota la trama transcorre en el Palau de Westminster a Londres. L’escenografia està dividida en dos espais. La duresa de l’obra demana un espai auster, fred i fosc.

Hi ha una càmera que segueix l’actor. Les imatges projectades a la part alta de l’escenografia són molt subtils per no eclipsar la figura de l’actor. Al final, en el cinquè acte l’escenografia avança com a metàfora de la guerra.

El vestuari és fosc i gens recarregat. Destaca el dels dos assassins, un simbolitza la comèdia antiga amb un Oriol Genís enfundat en un vestit vermell com un dels personatges de l’època de Shakespeare, i en Roger Casamajor que simbolitza la comèdia moderna, vestit tal qual es tractés d’un personatge de Tarantino; les màscares dels prínceps hereus serveixen per crear un àmbit distant; i el vestit brillant de Ricard III quan ja és coronat rei. M’ha faltat entendre la metàfora del taló de color fúcsia d’una de les sabates de Ricard.

La intensitat de la llum és molt important al llarg de l’obra. Clars obscurs que ajuden a fer el recorregut narratiu per l’espai de cada acte. Llum sòbria i freda, sense color, per algunes escenes, i en altres més càlida amb un punt de torrat.

La música és un altre element a destacar dins les representacions de Shakespeare. Xavier Albertí ha incorporat un piano i música en directe, cançons interpretades pels cantants lírics Antoni Comas i Robert González, i un sensacional El Bolero de Ravel en el moment de la batalla final, amb tots els actors tocant algun instrument.

Dels quaranta personatges que surten a l’obra de Shakespeare, al TNC els podreu veure interpretats per tretze actors (algun d’ells fent més d’un paper).

Les interpretacions les he trobat molt desiguals. Fins hi tot Lluís Homar, que tot i que ha fet un treball des de dintre brillant i rigorós interioritzant el personatge, m’ha faltat veure-li la maldat. Homar m’ha transmès a l’home envejós, ambiciós, cínic, sàdic, manipulador, corrupte, astut i intel·ligent, però no he vist la maldat personificada. La duplicitat en el personatge de Ricard III, per una banda l’afany de poder i per l’altre el no haver assumit les seves mancances,  fa que decideixi per ell mateix ser malvat, convertint-se en un criminal, un psicòpata que mata sense cap mena de remordiment  als seus essers més propers .

Carme Elies en el paper de la Reina Margarita ha estat genial, tot i que m’hagués agradat veure-la en el paper de Reina Elisabeth per poder gaudir del enfrontament que hi ha entre ella i Ricard III davant la idea de voler-se casar amb la seva neboda Elisabet un cop quedés vidu.

En Joel Joan ens mostra un registre totalment diferent al que estem acostumats, tot i així en alguns moments veiem al Joel Joan de les series televisives.

Tot i que no és una obra rodona, paga la pena d’anar-la a veure. Us adonareu que l’obra de Shakespeare segueix vigent malgrat hagin passat quatre segles des de la seva mort. A “Ricard III” Shakespeare ens parla de la maldat en la seva forma més menyspreable i cruel. Ens ensenya la part més fosca de la condició humana i la incapacitat que tenen algunes persones d’estimar. Shakespeare ens parla de Ricard III, però Ricard és Nerón, Calígula, Adolf Hitler, Francisco Franco, Benito Mussolini,...Ricard és el pare que mata als seus fills. Ricard són els banquers, empresaris, polítics i jutges corruptes.

Ricard és la personificació de la maldat humana.

 

*** 1/2

 

Ja ho havíem intuït a la roda de premsa i ens ho havien dit els que ja l'havien vist, Ricard III es Lluís Homar, un "monstre" dalt l'escenari que dóna vida a un altre monstre, a una persona que es defineix ella mateixa com a dolenta.

Albertí ens presenta Ricard III com un home ferit, que com a reacció a la seva condició física i al rebuig que ha sentit des de petit, treu la fúria i la violència per aconseguir arribar al poder. Ens presenta la dualitat entre el dolor humà i la utilització dels mecanismes de poder per apaivagar-lo i que provoquen més dolor. En paraules de l'actor protagonista: Ricard III neix malvat o el fan actuar així les circumstàncies?

Amb la complicitat del seu cosí Buckingham (no ens ha convençut la interpretació de Joel Joan) ordeix una estratègia per arribar al poder i que sigui el mateix poble qui li demani que es converteixi en el rei d'Anglaterra. En aquesta escena Lluís Homar que aparentment està pregant, està situat en un plànol per damunt (a sobre de l'estructura metàl·lica) del seu cosí i dels membres del poble que li demanen que accepti ser rei.

En general tota l'escenografia de Lluc Castells i José Novoa es basa en un joc de portes corredisses de vidre que alhora fan de miralls que tornen imatges difuses, deformades. A sobre de l'estructura, un piano.

En alguns moments de la producció s'utilitzen càmeres que ens canvien la perspectiva del que estem veient i vídeos que ens mostren la imatge del rei com va quedant alterada a mesura que la seva malignitat es manifesta.

La producció compta amb un repartiment molt extens, 14 actors que interpreten una trentena de papers, i entre ells els cantants lírics Antoni Comas i Robert González que canten i toquen diversos instruments.

Tots ells han estat a un nivell d’interpretació similar quedant “eclipsats” per la força escènica de Lluís Homar, però destacaríem a una magnifica Reina Margarida interpretada per Carme Elías i a l’evolució del personatge de Sir William Catesby interpretat per Roger Casamajor.

Lluís Homar ens ha presentat un Ricard III ple de matisos que trenca la quarta paret des de l’inici. Divertit, acomplexat, tràgic, pervers. Uns monòlegs que ens han captivat amb un monòleg final realment hipnòtic i on, excepte el rei, tots els actors estan damunt la plataforma interpretant el Bolero de Ravel.

Si voleu veure la crònica original sencera, només heu de clicar AQUÍ

En este Ricard III del que únicamente se puede destacar la frialdad, el estatismo y una manera de recitar el texto que parece que los actores tengan la orden llegar cuanto antes mejor al final de su intervención, solo Homar, que tiene muchas horas de vuelo a sus espaldas, salva los muebles con una interpretación que, a pesar de todo, dista mucho de sus mejores trabajos.

Una dirección cargada de obviedades y reiteraciones que no consigue hacer brillar ni el texto ni los actores. Un montaje malogrado para un texto que no ha perdido ni una pizca de actualidad.

Más información (en catalán) en Somnis de teatre

Pel meu gust massa coses. El càsting, la posada en escena, el vestuari...? El muntatge s'ha fet d'una manera en que ningú s'ha pogut lluir, i com que la culpa al final és del que mana, doncs se l'empalma el director. Ni per un moment pell de gallina, i això en un Shakespeare és pecat mortal. Una altra cosa: aquestes escenografies monumentals que després no podran girar pel territori —la nació, i el teatre "és" Nacional— amb el muntatge inicial, potser s'haurien de reconsiderar, però com deia la meva tieta Enriqueta, això són figues d'un altra paner.

 

 

 

Crítica completa » http://bit.ly/2r7pS0h