Javier Cámara, Israel Elejalde, Marta Nieto i Emilio Tomé es posen punk sota la direcció de Pablo Remón
Estructurada com una vella cinta de casset, amb la seva cara A i la seva cara B, l’obra explica l’ascens i la caiguda d’un grup punk de finals dels 80 i principis dels 90: Verborrea.
Sinopsi
A través de diferents monòlegs i veus creuades, recorrem la vida de dos germans: fills d’un funcionari franquista, tots dos viuen la seva infantesa en els estertors de la dictadura, en un poblat construït en ple Valle de los Caídos per als treballadors de Patrimonio.
A la cara A, el germà gran, Kike, el mànager del grup, explica la infantesa del seu germà Segis, el cantant: com un noi rebel i salvatge es rebel·la contra el seu pare i contra tota l’estructura de poder que l’envolta. El punk, l’anarquia i el nihilisme com a taula de salvació d’una realitat grisa.
A la cara B, els membres del grup expliquen l’ascens i la caiguda de Verborrea, i del cantant, ara convertit en Segismundo Tóxico: una figura mítica, estimada i odiada a parts iguals, sobre la qual tots projecten els seus desitjos, somnis i frustracions. Tot són records, versions —de vegades complementàries, de vegades contradictòries—, un relat oral que s’assembla a un documental musical, durant el qual coneixem les vides d’aquest grup de descastats i proscrits, als marges de la societat.
Amb una narració episòdica, amb ecos de novel·la picaresca, Verborrea és una tragicomèdia salvatge —plena de brutícia i immundícia, però també de poesia— sobre l’herència i la nostra necessitat d’aixecar i enderrocar mites, d’un costat o de l’altre.
