#Lifespoiler

Com el gat de Schrödinger, som i alhora no som. La mecànica quàntica al servei d’un misteri d’enormes proporcions: està tot determinat? El destí, està ja escrit? Sembla una forma de parlar, oi? Una expressió que utilitzem de tant en tant, sense més pretensions, quan els signes de la vida ens indiquen que alguna cosa havia de passar. Una excusa, potser, que ens desempallega de la frustració, que ens perdona la nostra incapacitat per a fer que les coses vagin on volem. A Lifespoiler, la determinació del destí és real, inexorable, indecent, dramàtica...

A l’espectacle, les anades i vingudes en el temps, i, sobretot, en les dues dimensions de la realitat plantejada són captivadores, vibrants, àgils i ben treballades. Situen l’espectador en un camí incert, en una cruïlla en la que, es prengui el camí que es prengui, tot fa pinta d’acabar fatal. L’inici posa en joc la teva agilitat mental, i en un primer instant és fàcil pensar que necessites rebobinar... Però fas bé si et deixes dur, si relaxes la ment i la racionalitat que sempre acaba per posar aigua al vi. La interpretació de l’Alba Ribas, la Cintia Ballbé i en Sergio Matamala és deliciosa, hàbil, en tots els seus matisos, que en són molts. I l’escenografia completa l’excel·lència. Res no hi sobra, res no hi manca. Sota la direcció de Marc Angelet i Alejo Levis, cada escena t’enganxa per la tendresa, l’angoixa, la ironia o la tensió que s’hi amaga. I és que acaba esdevenint un exercici complet. Pagava la pena agafar-te de la mà de la interpretació, perquè el plantejament no necessita una prèvia. L’experiència dels personatges il·lustra la tesi amb claredat. I fa pensar, i molt, sobre si som realment amos de la nostra vida.

En resum, una experiència teatral fantàstica. Ben mirat, amb el segell Flyhard Produccions, segurament el destí ja estava escrit...

Que aquesta sigui la tercera vegada que #Lifespoiler trepitja els escenaris ja diu molt d’aquesta obra. Espero no haver-me descomptat. En canvi, el compte que segur que he perdut és el de les vegades que la ciència ficció ha tingut èxit a les sales de la ciutat. Com a mínim des del meu parer, sempre hi ha algun patró que freqüenta: les realitats paral·leles com a eina, el desordre narratiu de l’esquema arquitramàtic com a forma, i l’anar i venir en el temps com a revulsiu. Cada un d’aquests patrons, a més, acaben sent causa i conseqüència d’ells mateixos. Em ve al cap l’enginy de la Clàudia Cedó o les distopies de El eje. Però el que tenim davant és un text que han picat uns experts.

Què passaria si, d’avui per demà, descobrissis els detalls del teu futur, simplement contemplant-los a Facebook? Què passaria si, com tu, ho fes tothom? O gairebé tothom. D’aquí parteix la dramatúrgia de Marc Angelet i Alejo Levis, capaç d’enfonsar dins la inabastable física quàntica a l’espectador més neci, a base d'elements quotidians encaixats tots a la perfecció. Sense atabalar, tot i carregar-nos de dubtes. Jugant àgilment amb els successos i amb les dimensions fins interaccionar-les mitjançant aparicions. I tot això, lluint un desordre tan arriscat com deliberat que, fins al tercer acte, no permet encaixar ni la meitat de les peces del trencaclosques que ballen pel cap d’un espectador -neci o no- cada cop més atent.

És la segona vegada que veig aquesta obra i el que més crida l’atenció continuen sent els talls temporals. Una característica que a la pantalla ni qüestionaríem. Només amb això ja es pot dir que la feina de l’Alba Ribas i la Cintia Ballbé és envejable, soferta i acurada a parts iguals. En Sergio Matamala aguanta al peu del canó amb la mateixa contundència que el primer dia, encantador, per matisar la relació entre les dues noies i els destins de tots tres. Encriptat i amè, al seu voltant hi gira la màgia d’una obra trufada de detalls tan exquisits com la clarividència d’estar veient un fantasma. Però per fantasmes, encara hi corre alguna cosa de Vicky Luengo que no se dir si és picada d’ullet sota els focos o nostàlgia a la butaca.

La proposta artística s’ha sabut adaptar a una Sala Versus Glòries que dobla l’espai de la Flyhard, conservant tot el seu valor però perdent les olors i el primeríssim pla de l’anterior. #Lifespoiler continua abanderant la ciència ficció de proximitat. Lluny de la divulgació en matèria quàntica, però, encara mareja el gat dins la caixa i, amb el gat, aprofita per marejar-nos a tots amb la vida i la mort. No ha de ser fàcil arrabassar la ciència ficció del seu terreny, la pantalla de cinema i televisió, el lloc on sempre solem veure-la parapetada, i plantar-la damunt l’escenari. I tant de bo totes les propostes que s’hi atreveixen siguin tan rodones com la que ens ocupa. És per això que l’èxit d’obres com #Lifespoiler és un èxit encara més poderós, bidimensional. Un doble èxit.

Lo novedoso, casi por propia definición, es ya atrayente. Y por eso, el tema de la física cuántica genera expectativas a pesar de tener ya un cierto recorrido mediático. Uno definiría #Lifespoiler como una obra de ciencia ficción -a lo Regreso al futuro, con coche incluido- si no fuera porque sabe, o más bien intuye, que hay algo de realidad en el trasfondo de la historia. Es la siguiente: dos personas recién presentadas ya saben que tendrán un futuro sentimental común. Sin embargo, tras un accidente de coche, el camino hacia este futuro puede trazarse a través de diversas realidades paralelas. Y por supuesto, que se materialice una u otra va acarrear, como buen efecto mariposa, efectos y consecuencias drásticas. A partir de allí, las preguntas obligadas: ¿estamos determinados? ¿podemos escoger nuestro futuro?

La obra es, por encima de todo, un divertimento teórico e inteligente. Y asentada, además, sobre un componente divulgativo: ese famosos gato que la ciencia respalda y que el new age se ha llevado ya a su terreno. #Lifespoiler es un logrado thriller existencial que nos abre el apetito hacia el apetecible mundo de los futuribles y del posibilismo. Mundo sobre el que es divertido conjeturar, aunque yo personalmente, voy a abstenerme. Digamos que soy más del carpe diem.

M’encanta la ciència ficció, que no és més que, com deia algú, reflexionar sobre com reaccionem davant de canvis, habitualment tecnològics. L’excusa aquí és la física quàntica de la que no he entès mai ni un bri. Sí, sé de memòria allò del gat d’Schrödinger, i segueixo amb el meu pensament limitat: o està viu o mort, no fotem. Ara, no ens espantem, que l’obra es gaudeix, i molt, sense necessitat de res més que ganes de viure emocions.
La premissa és interessantíssima: de sobte, la gent pot saber com serà el seu futur. Apareixen als murs de Facebook missatges que ells mateixos escriuran d’aquí uns anys. I clar, tot canvia. Si ja està tot decidit, quin sentit té fer el que fem i com ho fem? Lluitem per una relació que sabem que morirà? Si sabem que la relació anirà bé, moren les papallones a l’estómac? On queda la descoberta, la por? Podem refusar aquest coneixement de què serà de nosaltres mentre la resta del món sap del cert el camí a seguir?

Es juga amb dos realitats, diferents, paral·leles,  depenent de quin cas fem als missatges rebuts del futur sobre nosaltres mateixos. Podem canviar el futur? Ens atrevim a fer-ho? Si bé en algun moment et pots perdre i no saber en quina realitat estàs, no importa gaire, de seguida et tornes a situar.  Hi ha una relació incipient, un accident de cotxe que canviarà la vida (o mort) de tres personatges però va més enllà i parla de nosaltres. De decidir, de trencar amb el destí, sí és que és possible, de que cada decisió que prenem, obre un nou futur, una nova línia vital.

Si la sala ja proporciona sempre proximitat, en aquest cas, encara més. Una encertada escenografia ha reduït l’espai on es mouen els personatges a la mínima expressió i de fet es com si veiessis primers plànols televisius de tan a prop com passa tot. Tot això amb una estupenda Bruna Cusí (i van….), molt ben acompanyada per la Vicky Luengo i el Sergi Matamala, amb algun tic ja habitual, i amb gran treball de so i il·luminació. 

 

Una de les grans proves de que la dramatúrgia catalana està viva i avança és la gran varietat de gèneres que freqüenta. La ciència ficció va entrar amb força ara fa uns anys i ja no ha abandonat el panorama. Durant aquest temps hem vist als nostres escenaris distòpies, viatges en el temps, superherois i algun que altre experiment de física quàntica, com el que ara ens ocupa. I és que a Life Spoiler hi tenim una premissa interessant -un bon dia el futur surt publicat en el mur de facebook- i una disjuntiva plantejada en dos universos paral·lels. L'experiment del gat de Schrödinger, sense anar més lluny.

La dramatúrgia que ens presenten Marc Angelet i Alejo Levis està ben construïda i fa avançar l'acció dramàtica amb enginy i el ritme adequat. És cert que alguns flash-backs i algunes repeticions d'escena desconcerten, però cal esperar al final perquè tot -o quasi tot- quedi aclarit. Els tres actors -i especialment les cada cop més habituals Vicky Luengo i Bruna Cusí- demostren tot el seu talent defensant uns personatges confosos davant d'un destí que ja coneixen i un present que els hi resulta incert. En definitiva, una proposta molt pròpia de la FlyHard (no s'ha d'oblidar que La desacceleració de les partícules tocava un tema semblant) que no decep ni dóna gat per llebre. El millor que es pot dir de Life Spoiler és que compleix de sobres les expectatives.

LifeSpoiler és la proposta de ciència-ficció que ens ofereix l-oportunitat de tornar de nou a la Sala FlyHard.

I de nou celebrem el treball de l’escenografia de Closca Turla i Sergi Esceno, sembla que cada cop que veiem una escenografia que ens agrada, la “Closca” sempre ha ficat cullarada.

Hem gaudir molt d’aquesta proposta, i sí, surt  el famós gat d’Erwin Schödinger.  Si ja estem enganxats en el que publiquem actualment a les Xarxes Socials i veure el que hem fet el últims anys, actualment ens planteja la història al revés. Que succeeix si podem veure el que publicarem en un futur? Amb aquesta premisa podem gaudir-ne d’aquesta proposta.

Si no ens espanta el multivers que DC va crear en diferents realitzats més o menys independents, ara la proposta tot i semblant, ens oferents la possibilitat de poder escollir entre dos universos semblants, o potser bessons? o millor dit quàntics.

A més podeu veure-ho a...

Moltes expectatives davant aquesta obra de la Sala Flyhard, una tragicomèdia en el món de la ciència-ficció i les xarxes socials, una història ubicada entre dues realitats i amb un futur ja escrit.

I la veritat és que les expectatives han quedat absolutament satisfetes, hem sortit de la sala amb el convenciment que havíem vist una molt bona proposta amb unes magnífiques interpretacions i posada en escena.

La entrada a la petita sala ja és impactant, un cotxe estavellat i fumejant omple el petit espai i un espectacular accident de cotxe conforma la primera escena (magnífica escenografia de Closca Turla i Sergi Corbera i perfecta il·luminació de Xavi Gardés).

Genials interpretacions de la Vicky Luengo i la Bruna Cusí, la Sara i l'Alícia de la nostra història. Dos personatges que s'enfronten de forma diferent a les xarxes socials. En el mur de Facebook nosaltres mateixos hem escrit, des del futur, el que ens passarà en un temps més o menys immediat, sabem quin és el nostre "guió" de vida i de quina persona ens enamorarem abans fins i tot de conèixer-la.

La Sara ho sap tot sobre el seu futur.

L'Alícia no ho vol saber.

Un tercer personatge, Sergio Matamala, és com el gat de Schrödinger, que temporalment viu entre dues realitats possibles. 

Una posada en escena molt dinàmica, on les situacions es van succeint sense respir i on les realitats van canviant a cada escena. Un joc de realitats paral·leles que ens han fet ballar el cap en algun moment, però que ens obliga a reflexionar en sortir de la sala, tenim alguna possibilitat de canviar el nostre destí?

És una obra arriscada, amb un text que sorprèn i que no ens ha deixat indeferents. Difícil parlar d'ella sense fer espòiler, cal deixar-se portar per la màgia d'uns personatges que no saben bé cap on volen dirigir el seu futur, que d'altra banda ja està escrit.

Molt recomanable pel que té de diferent.

Si voleu veure la valoració original, només heu de clicar AQUÍ

Parlar de Life Spoiler (Sala Flyhard) sense fer, efectivament, cap spoiler, serà difícil però ho intentaré. Tot comença amb aquesta premissa: què passaria si poguessis saber quin serà el teu futur? Voldries saber-ho? Això influenciaria en la teva vida? Intentaries canviar el teu futur? Podries? De l’argument només dir que tot comença amb un accident de cotxe i, la resta, millor no saber-la. Part de la màgia d’aquesta obra és la desconeixença de cap a on ens portaran els personatges. El text és vital, reflexiu i enginyós.

Dels actors, remarcar el redescobriment que he fet de la Vicky Luengo, la seva entrega al personatge és tal, que vivim les seves reflexions, les seves pors, els seus sentiments. De la Bruna Cusí mai es pot dir res dolent. Ella es transforma en cada personatge que interpreta, i aquí la Bruna és l’Alícia, sense artifici. I què dir de Sergio Matamala? Només elogis. Aporta humor senzill i tendre al text.

L’altre gran protagonista és la posada en escena. Entrar al teatre i trobar-te mig cotxe encastat a la paret ja anuncia que aquesta no és una obra sense pretensions. Arrisca i convenç. Sorprèn i no deixa indiferent. Potser nosaltres no tenim una app per saber què passarà demà, però si us puc dir que si aneu a veure Life Spoiler el dia serà molt més interessant.

Més a www.fentcaptures.wordpres.com

Darrerament la Flyhard ha fet una aposta decidida i encertada per la ciència ficció al teatre. Després de muntatges com Tortugues o L'última nit del món, #lifespoiler ens proposa què passaria si poguéssim llegir el nostre Facebook dels propers set anys.

Amb una posada en escena minuciosa, on destaca un treball excel·lent d'escenografia i llums, però, sobretot, amb les magistrals interpretacions de Vicky Luengo i Bruna Cusí, #lifespoiler ens parla del destí, del que significa crèixer, prendre decisions i adquirir compromisos i, sobretot, de com ens veiem i ens imaginem a nosaltres mateixos. Tot això, amb lleugers tocs de física quàntica per afegir una nota de color i un divertidíssim Sergio Matamala amb un paper fet a mida.

Sens dubte, una de les millors propostes off Grec!

Més informació a Somnis de teatre

El fet que veure una obra de ciència ficció als nostres escenaris ens sembli ja tan habitual i, segons quines temàtiques, fins i tot, repetitives, ens dóna una pista important de com s’ha diversificat en els darrers anys l’oferta teatral de Barcelona. Probablement, va ser Javier Daulte, amb els seus muntatges Gore, ¿Estás ahí? o, sobretot, 4D Óptico, un dels encarregats d’obrir el camí a certs gèneres més associats tradicionalment al cinema i la televisió. En aquest sentit, Life Spoiler segueix l’estela d’altres propostes que abans han barrejat comèdia, intriga i física quàntica, amb un resultat més que efectiu, tot i no ser ja una novetat. En realitat, el més engrescador del seu conjunt és el seu brillant punt de partida: una societat on totes les publicacions de Facebook dels futurs set anys apareixen publicades de la nit al dia. El producte és un enginyós joc de realitats paral·leles que aprofita per fer una reflexió sobre la possibilitat de canviar el nostre destí, superant amb èxit tots els embolics, paradoxes i girs impossibles que el mateix text planteja. L’espectacle és un cant a les noves oportunitats, amb el seu punt d’emoció, un bon ritme, solvents interpretacions i trucs visuals força atractius. Per tant, malgrat el déjà vu que suposa tornar a sentir l’explicació sobre el gat de Schrödinger i el risc de transitar una trama un pèl retorçada, Life Spoiler és un entreteniment intel·ligent, àgil i refrescant que dóna peu a converses per a després de la funció que poden arribar a ser molt interessants.

“Life Spoiler” és la tragicomèdia de ciència-ficció escrita i dirigida per Marc Angelet i Alejo Levis , i interpretada per Bruna Cusí, Vicky Luengo i Sergio Matamala que podeu veure a la Sala FlyHard fins a principis d’agost.

“Life spoiler” és una d’aquelles propostes que crea diversitat d’opinió. Dels vuit que hi vàrem anar només a tres ens va agradar. A mi com la ciència ficció i el misteri m’agraden, vaig gaudir molt d'aquesta proposta.

 

S’ha de reconèixer que la FlyHard tot i que és una sala petita, sempre ens sorprenen amb les escenografies. Aquest cop no va ser menys, Closca Turla i Sergi Esceno han creat una escenografia digna de recordar.

 

Les actuacions de Bruna Cusí i Vicky Luengo són del tot creïbles, malauradament a en Sergi Matamala no me’l vaig creure tant, pot ser hauria d’aparcar el paper còmic (que sabem que ho fa molt bé), i mostrar-nos la seva part més seriosa, penso que el seu personatge era una bona oportunitat per demostrar-nos un altre registre diferent al que ens te acostumats .

El tema l’he trobat molt original. Facebook, un futur previsible i les lleis de la mecànica quàntica.

 

Tot es redueix a una pregunta:  què passaria si poguéssim conèixer el nostre futur a través de Facebook?

La resposta...

Una de les derives més sovintejades i interessants de la ficció contemporània és aquella que podríem encabir en l'etiqueta "Què passaria si...?" Algunes prefereixen quedar-se en la part més epidèrmica de l'assumpte i abocar-ho tot a les peripècies dels personatges que desemboquin en un final sorprenent. N'hi ha d'altres, però, que escullen un camí més tortuós i sens dubte, molt més inquietant: posar el focus en la manera com afronta la humanitat una situació excepcional. Lifespoiler pertany a aquest segon grup.

Quan entres a La Flyhard et trobes un cotxe estimbat fumejant, i ja saps, d'entrada, que l'experiència serà intensa. Amb una habilitat narrativa, tan clàssica com poc comuna, Marc Angelet i Alejo Levis ens posen en situació: què passaria si sabéssim tot allò que ens passarà en els propers anys? És a dir, què passaria si, tal i com la humanitat ha sospitat durant segles, el nostre destí ja estigués escrit? I sí, hi ha un accident, un trio amorós, conflictes de parella, morts... però Lifespoiler decideix fixar-se en les dones i els homes que han de decidir entre conèixer el seu futur o no, i en com es comporten davant d'un fet tan extraordinari.

Angelet i Levis posen sobre la taula el conflicte moral derivat de la confrontació amb la possibilitat que estiguem realment sols. Té sentit la nostra existència? I, com som? Som un? o molts a la vegada?

Posada en escena dinàmica i tensa alhora, sense respir. Teatre que ens parla de prop, sense embuts, amb sentit de l'humor i amb actuacions més que notables de Bruna Cusí, Vicky Luengo i Sergio Matamala.

A La Flyhard, no te n'adones i ja ets dins; quan en surts, en canvi, ja ets un altre. Assistiu a la transformació, a la vostra transformació.

"Avui estem de celebració, i és que fa ja dos anys que vivim el denominat efecte Crouch. Aquesta filtració dels secrets del nostre destí, aquest spoiler de les nostres vides que ha suposat un abans i un després a la història de l'espècie humana".

Així comença i enganxa, des del primer minut, Life Spoiler, una tragicomèdia de ciència-ficció escrita pel dramaturg Marc Angelet i el guionista i realitzador Alejo Levis que planteja, a partir de la història de tres personatges que s'hi enfronten de maneres diferents, quin sentit té viure si ja saps què passarà. Un tàndem que funciona a la perfecció (esperem que no es quedi aquí) i que aconsegueix el bo i millor del teatre i el cinema. I és que la primera sensació de l'espectador és la d'estar veient una pel·lícula, però en viu, amb els actors a tocar i certs jocs que només permet la teatralitat.

És un plaer absolut veure a quatre pams els somriures, la incertesa i la tendresa de l'Alícia (Bruna Cusí); els ulls vidriosos i les contradiccions de la Sara, un personatge molt ben dibuixat pels autors que creix encara més a mans de Vicky Luengo (que li donin un Butaca aviat, a cada obra fa un pas endavant i torna a sorprendre!); i els trucs i la comicitat de Sergio Matamala, que té la dificultat d'actuar amb un registre completament diferent sense desentonar. Un plaer immens gaudir d'un text i una direcció intel·ligent i àgil que no només manté l'espectador fascinat per la història, sinó que a més a més fa reflexionar i proporciona bons moments còmics. Una proposta rodona a la qual encara cal sumar-hi un molt bon ús de la il·luminació, el so i l'escenografia de la sempre sorprenent Laura Closca i Sergi Corbera.

El plantejament és atractiu i genera expectatives: dues persones tenen una primera cita, però ja saben que seran parella i coneixeran detalls de la seva vida en comú futura. Aquesta premissa genera preguntes: Com ens afectaria saber el nostre futur? Si el coneixem, tenim la possibilitat de canviar-lo? Seguim creient en el destí com a ens abstracte?

Mig cotxe presideix l’escenari, com si hagués travessat la paret del teatre. L’obra comença amb un accident de cotxe. A càmera lenta. Molt cinematogràfic. Aquest serà l’únic moment de pausa, d’agafar aire, de suspendre el temps. La resta de l’obra no ofereix respir. Argumentalment, és una ràfega d’idees, de girs, de canvis de to, de pluja d’efectes, que costa de digerir per la rapidesa en què succeeixen. Pel que fa al to, es tracta d’una barreja irregular de comèdia i drama que no acaba de definir-se ni d’agafar cos.

No obstant, entremig del caos, sorgeixen escenes aïllades que brillen per si soles, que conjuguen perfectament el suspens i l’humor. Són aquestes escenes les que et mantenen alerta durant l’obra i les que fan que surtis del teatre amb ganes de més.

A primera vista, costa pensar en la física quàntica com a un element poètic. Però la veritat és que les realitats paral·leles, el destí programat i el famós gat d’ Schrödinger, viu i mort a la vegada, donen per molt en el món de l’art. I en el del teatre.

Veient aquesta obra em van venir al cap molts referents relacionats amb la física. Un dels més recents, el dels Afasians, la delirant conferencia dels Corderos.sz i Za!. També el propi Angelet ja va tocar el destí a Ego, obra que també es va poder veure fa uns anys a la Flyhard. Allí era una aplicació la que prenia les millors decisions per tu, estalviant-te el mal tràngol d’haver de triar. Però l’exemple més clar és el de la tragicomèdia Constelaciones de Nick Payne – text del que vaig poder veure un preciós muntatge a la desapareguda Kubik Fabrik de Madrid, amb la genial Imma Cuevas, i que també va ser representat fa uns anys pels Obskené al Teatre Akadèmia -. Allí es tractava també la història d’una parella en moltes de les possibles realitats.

Ara bé, de la mateixa manera que la física quàntica proposa que un mateix fet pot ser viscut de formes diferents i produir infinits resultats, en el teatre un mateix tema es pot tractar a cada producció de forma diversa. A Lifespoiler, obra creada per Marc Angelet i Alejo Levis, una fuga en l’espai-temps ens ha permès veure a facebook tot el que farem – i penjarem- en els pròxims 7 anys. Adéu al misteri de la vida. Quan les dues protagonistes d’aquesta història –Vicky Luengo i Bruna Cusí -es troben, una d’elles ja sap tot el que han de viure juntes. L’altra no ha volgut saber-ho. Però l’aparició fortuïta (?) d’un tercer i enigmàtic personatge –Sergi Matamala- sembla que pot trastocar-ho tot.

Costa explicar l’argument d’aquesta història sense fer spoilers. I és que al principi és difícil entrar-hi. Amb una trama que es repeteix i uns salts temporals que no s’entenen, ens trobem amb una mena de thriller que es pot arribar a fer pesat. La cosa canvia cap a la meitat de la funció, quan es produeix un punt d’inflexió en el que l’espectador compren el joc i es converteix en còmplice de la història. A partir d’aquí, s’entra de ple en el territori de la ciència ficció però també es potencia molt més la comèdia.

Interpretativament, es tracta d’una obra molt complicada per la quantitat de salts temporals i la rapidesa amb la que es duen a terme. El repte és gran però val a dir que els tres actors el superen amb nota. Un altre desafiament és també el de l’escenografia, que a mida real continua impressionant tot i les fotografies que inevitablement s’han acabat filtrant. La il·luminació, plena de simbolisme, ens transporta de seguida a una mena de món apocalíptic que potencia el misteri.

En conjunt, una obra curiosa i un muntatge més que acceptable per el que val la pena tenir paciència i deixar-se portar. Al final el misteri s’acaba aclarint i el gat acaba enganxant-nos.