Tot el que necessites per anar al teatre

L'última nit del món

L'última nit del món

“Sempre he volgut endinsar-me en el terreny de la ciència ficció i/o fantasia. Les principals obres del gènere acostumen a partir de la següent pregunta: “Què passaria si…?” Això obre un món de possibilitats per a ficcions on moltes vegades no hi ha gaire ciència ni gaire ficció. Perquè, com diu Borges, més que de ciència ficció hem de parlar de Ficciones de cosas probables. Imaginación razonada.

Les ficcions de coses probables, doncs, és un gènere que, incomprensiblement, poques vegades ha trepitjat l’escenari. És molt més freqüent trobar-lo a la literatura, al cinema i a la televisió. Aquesta última ens va deixar un gran exemple d’històries d’imaginació raonada: la mítica sèrie creada per Rod Serling, Twilight Zone. I com si fossin històries de La dimensió desconeguda, com es va anomenar la sèrie a casa nostra, L’última nit del món parteix de relats breus de tres dels millors escriptors del gènere: Richard Matheson, Charles Beaumont i Ray Bradbury. Tots ells van contribuir a la sèrie de Serling oferint les seves millors fantasies i per parlar de les més grans pors de l’home que encara ara són absolutament vigents: El futur incert, els visitants inesperats, la crisi de l’identitat, la mort, l’usurpació de la personalitat, l’automatisme, la desaparició de la humanitat… Els tres relats que he escollit per confeccionar el text responen a l’última temàtica. De fet, l’espectacle podria tenir un subtítol: Formes de desaparició”.

Llàtzer Garcia

Fotos
Valoració col·laboradors

Valoració espectadors
  • Hebert Parodi

    “L’ÚLTIMA NIT DEL MÓN” és una nova i arriscada aposta de la Flyhard per un gènere més televisiu que teatral, un dels meus preferits, el de relats de ciència ficció o misteri, una ficció humana més que de robots. Un món que canvia, una humanitat que s’acaba, com ens adaptem a misteriosos o fantàstics canvis, com l’inexplicable passa a ser part del dia a dia, com es difumina la frontera entre el real i l’irreal… I aquesta vegada per mi l’han encertat.
    No vull que em quedi (més) llarg així que només dir que és un delicat treball de Llàtzer Garcia que fa molt més que adaptar tres relats de Bradbury, Matheson i Beaumont (a qui desconeixia). Un sentit homenatge a un d’aquells records d’adolescència que no he deixat mai enrera: La Dimensió desconeguda, amb magnífiques interpretacions.
    La darrera de les històries és per mi simplement preciosa, poètica, delicada i tot un exercici de direcció i interpretació, amb la sincronització de dues parelles que comparteixen temps, que no espai. M’ha recordat a un d’aquells diàlegs que porto a la motxilla, de Ray Loriga. “Si solo pudieras hacer una cosa más, ¿qué harías? – Nada. – ¿Y eso qué tiene de bueno? – Que no tiene nada de malo.” Una història que et deixa mig grogui, mig en pau amb la vida, que t’obliga a pensar, un cop s’encenen els llums, què faries tu.

    13/07/2016
  • cesar s

    Poner sobre una situación cotidiana algo extraño que altere el devenir y modifique lo que parecía real,misterios fuera de toda lógica,3 relatos originales y muy bien interpretados,una pequeya joya que te mantendra expectante.
    -¿qué pasaría si…? abre un mundo de posibilidades tan infinitas que ni siquiera tienen que ser ciencia o ficción…..
    No os la perdais¡¡¡¡

    10/07/2016