El poeta Josep Maria de Sagarra tenia un olfacte molt fi en la forma i el fons del seu teatre. Segons el director Xavier Albertí, que prepara La corona d’espines en el seu retorn a la Sala Gran del TNC, no s’ha fet prou justícia a l’obra d’un autor que defensava escriure les rèpliques en vers per dotar d’eines de tradició teatral als actors. Avui, Albertí confia que es torni a ensenyar als futurs intèrprets la tècnica de la dicció en vers. Tothom es creu mereixedor de reconeixements i adulacions, de medalles i corones. Ara, la corona d’espines, la del Via Crucis, és l’única que ningú cobeja (i que moltes dones han aguantat històricament en silenci).
Àngels Gonyalons encapçala el repartiment de l’espectacle que dirigeix Xavier Albertí al TNC
Sagarra va estrenar La corona d’espines el 1930, un moment que marcava un canvi d’època: era el final de la dictadura de Primo de Rivera i s’intuïen aires de la II República; també començava a ressonar el dret al sufragi de les dones (que es produiria, finalment, l’any 1932). Albertí recorda la versió que Ariel Garcia Valdés va presentar al Centre Dramàtic de la Generalitat, ara fa 30 anys. Admet que lluïa més el paper del senyor de Bellpuig (un saltamarges que mira de treure profit d’un títol nobiliari per salvar les seves penes econòmiques) interpretat per Josep Maria Pou, que el paper de la majordoma Marta que interpretava una celebrada Àngels Poch. Ara, Àngels Gonyalons dotarà al paper un to de denúncia “a la violència sobre el cos de la dona”, confirma el director. Per a Albertí, només recuperar el vers de Sagarra ja és un element suficient per rescatar la peça. Però és que, ara, a més, es mostra la impunitat del patriarcat. L’obra se situa el 1793, amb el ressò de la guillotina de la Revolució Francesa (1789), mentre s’atén la comercialització dels títols nobiliaris. Sagarra observa el descrèdit de l’aristocràcia davant l’ambició capriciosa de la nova burgesia.
Albertí, en la seva època de director artístic del TNC va voler rescabalar algunes peces menys conegudes del dramaturg com ara La fortuna de Sílvia, Ocells i llops i Galatea, adscrites a una influència del teatre coetani europeu. També va recuperar una històrica i va provar que Rosa Maria Sardà dirigís L’hostal de la glòria. Ella va dir que seguiria les sessions de quimioteràpia si trobava l’equip artístic per aixecar la producció, “li feia il·lusió”. Al final, no va trobar l’equip i el TNC va convidar Jordi Prat i Coll que fes una nova adaptació de La Rambla de les floristes (TNC, 2019). L’emblemàtica actriu va morir el 2020.
Sagarra, per compensar la falta d’un teatre català potent en l’època del Barroc, optava per escriure en heptasíl·labs i hendecasíl·labs per dotar de rèpliques que ressonessin adequadament, la qual cosa dotava d’un ritme constant. En canvi, la rima consonant la reservava als monòlegs dels protagonistes i deixava en rima lliure la resta, aclareix Albertí. Joan de Sagarra (fill del dramaturg) era un marmessor del pare, sempre impulsava que tornés a l’escena. Per a Albertí, la seva recent mort no ha de comportar un oblit d’un autor que ha tingut massa prejudicis per considerar-lo col·laborador del franquisme. Albertí lamenta que l’operació de recuperació de Josep Pla no s’hagi produït amb Sagarra, encara que s’hagin publicat articles censurats en temps de Franco. El 1936, Sagarra marxa de Catalunya alertat pel conseller de Cultura, Ventura Gassol, i custodiat per homes armats: Els versos satírics que havia publicat a El be negre van ser la causa de l’assassinat del director de la capçalera, Josep Maria Planes. La vida de Sagarra corria un perill evident. En aquella fugida es casa amb la seva promesa, Mercè Devesa, i emprenen un viatge a la Polinèsia, com recull el llibre de viatges La ruta blava, que Pablo Ley i Josep Galindo convertirien en acció a l’escena (Joan de Sagarra calculava que va ser concebut en aquell viatge).
Xavier Albertí i Lluís Homar han estat al capdavant del Teatro Clásico els cinc darrers anys. Tenien clar que calia incorporar dramatúrgia en català al repertori de la companyia de teatre estatal. Ho van fer puntualment en alguns recitals (A Canciones de amor, de desamor y de piratas hi introduïen rèpliques de Guimerà; a Alma y palabra hi ressonava la música de Mompou; a El templo vacío hi incorporaven Llull i Jacint Verdaguer), però els va quedar pendent aixecar un Guimerà (el primer gran referent català a la cartellera internacional) al Teatro Clásico.
Més informació, imatges i entrades:
