FitzRoy: Quatre dones al límit

El tinent de l'Armada Britànica Robert FitzRoy havia comandat un bergantí corbeta anomenat “Beagle” per les gèlides i desolades costes de la Sud-amèrica austral. A la segona expedició consistent a delinear mapes de navegació de la costa de la Patagònia i la Terra del Foc es va emportat a Charles Darwin. Van salpar de  Plymouth el 27 de desembre de 1831 i van tornar 5 anys després. La muntanya porta el nom del capità del Beagle. Aquesta apassionant història es pot llegir al llibre de Harry Thompson “Hacia los confines del mundo”. Em va causar fa anys, una profunda impressió.

Jordi Galceran és l’autor d’aquesta comèdia-drama amb el seu segell personal d’emoció, tendresa, embolic i profunditat.  Ja fa 20 anys de “El mètode Gronholm” i 10 de “El crèdit” i continua tocant temes d’actualitat que remouen de manera còmica i trista a la vegada. Li dirigeix les obres  Sergi Belbel que amb l’escenografia de Max Glaenzel s’han convertit en un trio d’asos. En aquesta ocasió Josep Iglesias acompanya a Glaenzel. El lloc on es troben les quatre escaladores esperant un canvi de temps per continuar l’escalada és un racó dins de la pedra on es desenvolupa tota l’obra. Aquí veiem l’esforç que s’ha fet de documentació sobre l’escalada. Mentre parlen es posen els arnesos i es pot veure tot el material necessari: mosquetons, fissurers i claus, cascos, cordes, cintes exprés, cintes planes, caps d'ancoratge, grampons, etc. El públic no entès en aquest esport s’hi sentirà còmode amb l’ambientació.

Aquest trio d’asos no podria haver triat millors intèrprets. Són quatre dones valentes que volen demostrar que una cordada de dones pot fer el cim del Fitzroy per la banda més difícil, la banda Iugoslava. Míriam Iscla és la cap de l’expedició i demostra que la seva experiència en escalada no és menys notable que la d’intèrpret. Sílvia Bel ens confirma, una vegada més, que és capaç de fer tots els papers amb diferents registres emocionals. A Sara Espígul li ha tocat un paper difícil que broda de meravella i Natalia Sánchez, la jove de l’expedició està a l’alçada de les difícils circumstàncies.

No cal fer massa esforç per recomanar-la perquè tenen sempre ple. L’èxit és rotund.

Amb FitzRoy – Quatre dones al límit, Jordi Galceran es vesteix d’aventurer. Després d’una llarga pausa de deu anys, a partir de l’èxit d’El crèdit, i de fer saltar la banca prèviament amb El mètode Grönholm, el dramaturg demostra que fins que no troba realment allò que busca, encetant trames i arraconant-les si cal, no s’hi llença de cap.

La parella Belbel-Galceran torna a col·laborar per dur a l’escenari una peça que pretén aprofitar l’aventura per crear sensacions i emocions. Utilitzant, salvant les distàncies, una fórmula similar a El mètode Grönholm, fa servir un espai definit, senzill i comprensible, per aconseguir que tot allò que conté sigui significatiu i transmeti, com ho fan les actrius, un missatge inequívoc a l’espectador. No hi ha trampes narratives, ni trucs d’escena, ni salts en el temps... Tot és allò que és, i hi és per alguna cosa.

Sílvia Bel, Míriam Iscla, Sara Espígul i Natalia Sánchez esdevenen quatre pioneres del món de l’alpinisme, quatre escaladores a punt d’aconseguir la primera ascensió d’una cordada femenina al FitzRoy, una muntanya situada a la Patagònia Sud, entre Argentina i Xile. L’escena té lloc en un sortint de la roca que les alpinistes utilitzen per fer un recés a l’espera d’una finestra de bon temps que les permeti seguir. Comunicades permanentment amb el seu contacte a la base, vestit amb la meravellosa veu d’en Jordi Boixaderas, per un fet inesperat, un gir de guió vital, han de prendre una dràstica decisió que canviarà la calma de l’aturada per una tempesta de retrets, recels i rancúnies. La companyonia i el sacrifici, o la competició i l’assoliment d’una fita que pot marcar el seu futur. Quin dilema...

La interpretació és formidable. L’agilitat del guió i el domini interpretatiu de les actrius són fantàstics. Hi destaquen, sense prejudici per la resta, la Sílvia Bel, polifacètica en la transmissió d’una àmplia gama d’emocions, i la Míriam Iscla, que deixa anar un to còmic proper a T de Teatre però amb personalitat pròpia.

Malgrat la repetició lleugerament abusiva d’algun recurs, guió i interpretació van de bracet per oferir un espectacle rodó, que es fa gaudir. I mostra, amb una rialla, com només amb la valentia d’algunes persones, el seu caràcter agosarat, la lluita pels somnis i la idea que sempre hi ha un primer cop per a tot (i que algú ha de trencar el motlle), es pot fer avançar el món. Amb dones com aquestes, tot és possible.

No és cap secret que la muntanya guarda perills per tots aquells que decideixen encarar-la. D’això ens parla FitzRoy. Però en parla només en aparença: el dilema que allá s’hi planteja, el de continuar l’expedició o abandonar-la (amb el que ambdues decisiones comporta) suposa en el fons els mateixos petits dilemes que travessem tots en la nostra quotidianitat. Aquí, la muntanya és només un context, una excusa, un decorat. El que importa a metres i metres d'altura és el mateix que importa en el dia a dia dels espectadors. Per això, m'atreviria a dir, aquesta obra funciona i agrada.

FitzRoy ens dona el que promet: intel·ligència i diversió a la vegada. Ens dóna intel·ligència amb un argument ben trabat i una escalada – valgui la redundància –­ de diàlegs ascendent. Ja sabem que Jordi Galceran és tot un expert en no deixar cap frase inconnexe, cap puntada sense fil. Ens dóna diversió i riure amb diàlegs lleugers per parlar de coses ben serioses: les que preocupen a les 4 protagonistes (Sílvia Bel, Míriam Iscla, Sara Espígul i Natàlia Sánchez) però també la resta d’espectadors. No es tracta pas de compartir passió per la muntanya, sinó passió per la vida. I entrega. I aquí, aquestes 4 actrius s’entreguen a fons amb una actuació més que destacable.

Tot i així, ,malgrat que l'obra té un bon grapat d'elements que funcionen hi ha alguna cosa que impedeix un ple gaudi: les expectatives. Resulta inevitable comparar FitzRoy amb el Mètode Gronholm o El crèdit, altres obres consagradas de l'autor. Al meu entendre, FitzRoy no es troba a la mateixa alçada. Continuarem però seguine a Galceran de prop: el record d’obres excel·lents té gasolina per estona!

No sempre s’escull el millor moment per afrontar els problemes ni les veritats que s’han intentat obviar durant molt de temps, però dins del pitjor que es pot triar... hi ha nivells. Les quatre dones d’aquesta obra sembla que l’han trobat mentre escalen una muntanya bastant difícil.

De diferents àmbits, però amb el mateix esperit de superació personal i amb una passió innata per l’escala, les dones d’aquesta producció tenen com a objectiu pujar la paret del Fitzroy, per la via iugoslava, i proclamar-se les primeres dones en fer-ho. Mentre esperen la seva finestra de bon temps per acabar el recorregut, refugiades entre les parets de la muntanya, expliquen històries, anècdotes i plans per fer. Una entrebancada farà tremolar tot el que havien planejat.

Divertit i fresc, el text signat per Jordi Galceran engoleix al públic, el fa riure i acompanyar a les protagonistes en l’aventura dialèctica. El ritme dels punyals en forma de paraules que es llencen les unes a les altres i els punts irònics de cada intervenció estimulen a l’espectadora perquè estigui atenta i recordant, amb elles, les paraules de la “frase maleïda”.

Sílvia Bel, Míriam Iscla, Sara Espígul i Natàlia Sánchez son aquestes tres companyes d’aventura, cadascuna amb una personalitat molt marcada. Amb un humor característic, mostren la personalitat del personatge creant una entitat independent que encaixa amb la resta amb una facilitat extrema. Totes emanen una energia desbordant, però Iscla té un magnetisme inequívoc i únic per provocar la rialla irònica a mandíbula oberta.

L’escenografia és un marc incomparable per l’aventura i crea un espai especial i inhòspit al mateix temps, com la mateixa història que ens està narrant la producció.

Es fa curta i deixa amb ganes de molt més. 90 minuts de bon humor, de desconnexió i de passar-ho molt bé.

Fitzroy ens parla d’uns personatges al límit de les seves forces i capacitats, i a la vegada ens parla de reptes i de desafiaments. Però en el fons, l’obra no deixa de ser el retrat de quatre dones que amaguen els seus conflictes o secrets, molt més convencionals que l’entorn que les envolta. I és que la muntanya del Fitzroy, situada a la zona patagònica dels Andes, és només el decorat o l’excusa. Si haguessin estat en una barca al mig del mar o en una perruqueria de Sarrià el desenvolupament hagués estat molt similar, i les resolucions als problemes també.

Sigui com sigui, Jordi Galceran és un mestre a l’hora de crear diàlegs esmolats, rèpliques precises i situacions aparentment banals que donen un gran resultat escènic. Aquí, el joc de formar frases entre totes esdevé un leit motiv original i divertit, a l’igual que aquelles “paraules encadenades” que es jugaven a la peça homònima del 1998. De totes formes, crec que s’han corregut pocs riscos i el plantejament dramatúrgic juga sobre segur. Hi ha humor –no sempre massa subtil- i algunes sorpreses o girs argumentals, tot i que el resultat no tingui res a veure amb El mètode Grönholm ni amb altres peces de l’autor. Estem davant d’una comèdia molt més amable, molts més previsible, que basa la seva originalitat en la premissa inicial i en el context en el que succeeix tota la trama.

Com en d’altres comèdies de Galzeran, els personatges tenen gran quantitat de matisos i passen per diferents estats dins de la història. Només quatre grans actrius podrien treure-hi tot el suc, com finalment així ha estat. Tant Sílvia Bel com Sara Espígul o Natalia Sánchez juguen totes les seves cartes, tot i que potser és Míriam Iscla la que en treu més partit amb el seu personatge astut i contradictori. Totes elles segueixen a la perfecció el ritme que els hi imposa Sergi Belbel, i recreen les vivències de les quatre escaladores en un magnífic escenari que han ideat Josep Iglesias i Max Glaenzel. Un creïble paisatge alpí de parets altíssimes, convenientment emmarcat a l’escenari del Borràs.

Estem sens dubte davant d’un dels èxits de la temporada. S’esperava des de fa temps un nou text de l’autor, i estic segur que la proposta no decebrà als fans en absolut. Ara bé, crec que la qualitat de tot l’equip implicat –tant l’artístic com el tècnic- potser augurava un cim una mica més alt...

FitzRoy: quatre dones al límit és un cant a l'amistat i als valors de la muntanya, un espai pur, on els problemes mundans no han d'arribar, perquè s'han quedar a baix, a terra. A dalt, no hi han de ser, perquè per assolir la fita cal valors sòlids, entre els quals hi ha d'haver la companyonia, el treball en equip, i, en el cas de les dones, la sororitat, entendre's les unes amb les altres, i defensar-se. És una de les lectures de l'obra del tàndem Jordi Galceran-Sergi Belbel, guionista-director d'obres d'èxit com El mètode Grönholm, però sens dubte la representació n'ofereix moltes altres capes.

En l'obra, les febleses humanes apareixen una darrere de l'altra, però a còpia de parlar-hi i plantar-hi cara es converteixen en fortaleses. El mal també hi serà present, és clar, en forma de veu d'home, que alhora també és el desig, compartit per dues dones. Justament aquest fet, la relació infidel de l'home, és un dels menys aconseguits pel fet de ser massa previsible quan es posen dones juntes en un escenari. Sempre hi ha d'haver conflicte per un home? És una pregunta.

Per acabar, ressalto el gran coneixement que desprèn l'obra del món de la muntanya. Aquells que estan avesats a les excursions i a l'escalada s'hi trobaran en el medi habitual; la resta el coneixerà amb detall. També destaco la dicció i la pronúncia excel·lents de les quatre actrius, que fan aixecar somriures només per la manera com diuen una única paraula. Ara bé, i aquí escric la segona i última situació que considero menys aconseguida: els jocs de paraules, recurrents fins a tres ocasions, són excessius. El primer i el tercer, imprescindibles. El segon, allargassat, fa que l'espectador perdi fins i tot el fil de l'acció.

Per tota la resta, des del principi fins al final, excel·lència.

El tàndem Jordi Galceran i Sergi Belbel està més que confirmat que funciona. El mètode Grönholm, El crèdit i Paraules encadenades en són alguns exemples.
FitzRoy és el cinquè espectacle en què treballen junts, i ja us dic sense por d'equivocar-me que tornarà a ser, sense cap mena de dubte, un dels èxits teatrals d'aquesta temporada.

També s'ha de dir que, a banda de ser un text que funciona molt bé, el fet de rodejar-se d'un bon equip de professionals és una de les claus del seu èxit. Sergi Belbel en la direcció, els seus col·laboradors habituals: Max Glaenzel a l'escenografia, Jordi Bonet al so i Kiko Planas a la il·luminació, i quatre grans actrius: Sílvia Bel, Míriam Iscla, Sara Espígol i Natalia Sánchez.

Com a novetat dir que aquesta obra està protagonitzada i interpretada només per dones. Tot i que s'ha de dir que hi ha un personatge masculí (que no surt a escena), al que li posa veu l'actor Jordi Boixaderas.

Un repartiment de luxe. Només dir-vos que totes quatre són grans actrius, són molt versàtils en l'àmbit interpretatiu i que cap destaca per damunt de l'altra.

A FitzRoy, Galceran juga amb les armes més clàssiques del teatre: unitat de temps, d'espai i d'acció.
Tot transcorre en un sol acte i en un mateix espai. Una única escena on totes quatre protagonistes són a l'escenari. La durada de l'espectacle coincideix amb la temporalitat en què dura la història.

FitzRoy és una obra plena de detalls on es barreja realitat i ficció.
Galceran es va documentar a fons sobre el món de l'escalada: argot, material, procediments típics, vestuari... De fet, el vestuari i material empleat són reals. Va parlar amb alguns professionals i experts en escalada per crear uns personatges del tot creïbles. I va buscar indrets i paisatges naturals reals on situar la seva història.

També repeteix algunes de les fórmules utilitzades en alguns dels seus anteriors espectacles, com frases enginyoses, girs inesperats i històries plenes de sorpreses.
Si a Paraules encadenades hi havia el joc de les paraules encadenades a FitzRoy hi ha el joc de la frase maleïda. Una altra coincidència és que tant al Mètode Grönholm com a FitzRoy els personatges són quatre i tota l'acció transcorre en un espai tancat.

FitzRoy és una obra que ens fa riure i emocionar. Els diàlegs són àgils, àcids i enginosos. És una història tendra, commovedora i divertida que parla de superació, d'empoderament femení, de solidaritat, de valentia, coratge i astúcia.

Tot i que han passat deu anys del seu últim èxit, el públic, fidel als seus projectes, vam omplir el teatre de gom a gom. Les meves expectatives es van complir amb escreix.
Quan al final es van entendre els llums de la sala, el públic, tots dempeus, vam aplaudir durant una bona estona. Crits d'eufòria, com feia temps que no s'escoltaven en un teatre.

No us la podeu perdre. Estic del tot segura que en gaudireu força.