El Gegant del Pi

Com ens influeixen els nostres avantpassats?

Sabem o creiem que heretem molts trets dels nostres avantpassats (físics, manera de fer, caràcter...).
La manera de fer, la ideologia, les actituds, els recursos, la manera d'afrontar la realitat i els problemes, l'ambient, la conducta i les creences dels nostres familiars ens pot afectar o influenciar?

El gegant del Pi és un monòleg escrit i interpretat per l'actor Pau Vinyals. Es tracta d'una peça d'autoficció que parla dels silencis que habiten dins la família.

Aquest projecte neix d'un teatre radiofònic que es va presentar, durant la pandèmia, al Teatre Lliure.

El gegant del Pi és una reflexió personal d'en Pau davant la descoberta d'un secret familiar, el passat franquista del seu avi. Descobriment que el va portar a qüestionar-se com i de quina manera els va poder afectar a ell i a la seva família.
Qüestionar la seva identitat, l'educació rebuda, els seus valors i privilegis, són fruit d'aquell fet?

El gegant del pi és una obra plena de capes que van caient de mica en mica a mesura que avança l'obra.
Molt ben construït, escrit i interpretat. Amb un contingut molt potent, sense entrar en dramatismes ni melodrames. Molt textual i a la vegada visual. Un text i una posada en escena plena de simbolismes on a través d'ells expressa les emocions i les paraules que habiten dins seu (el poema Pagèsiques del poeta Perejaume, la cançó El Amor, la disfressa de Spiderman, l'aigua, les flors, el ball de la geganta...)
L'espai sonor, dissenyat pel músic Arnau Vallvé, serveix per explicar les emocions.

Tots tenim secrets familiars i silencis que amagar. Sigui per por, vergonya o prejudicis, no els expliquem.
Hi ha secrets amb més pes que altres. Per en Pau descobrir que el seu avi havia lluitat en el bàndol franquista li va generar dubtes, preguntes i reflexions. D'aquests dubtes, reflexions i preguntes va sorgir aquest text que ara podem veure dalt de l'escenari.

En Pau es despulla metafòricament i físicament davant nostre i ens parla de les seves pors. Comparteix els seus pensaments.
Comparteix. En Pau no busca respostes. No calen respostes.

No us la perdeu!

 

Encara que fa dies que la vam programar al Teatre de l’Aurora, va ser tot un encert programar-la a Igualada. Vam gaudir de valent.

Un viatge del poble a la ciutat i de la ciutat al mig del bosc i del bosc al menjador de casa. De l’espai públic al privat. El gegant del pi és una autoficció de l’herència rebuda, un intent per encarar la construcció d’una llar.

Últimament, estem assistint a obres que ens parlen molt dels avis, del nostre passat i d’on venim. I així ho hem vist en algunes de les propostes que s’ha anat programant al Teatre de l’Aurora. El fet que sigui un avi, amb anys a distància amb el seu nét fa que sigui important aquest descobriment. En el cas del Pau, s’adona que el seu avi és franquista. A mirar-ho amb el pas del temps, possiblement ho mirem amb altres ulls.

La narració de l’obra parteix d’un fet en concret, quan en Pau veu que el seu avi tenia un passat i que part de la seva familia va poder gaudir-ne d’aquest fet. El Pau ha marxat d’un poble i ara viu al Raval, lloc on ens ubica.

El Pau Vinyals és autor i director, conjuntament amb la Júlia Barceló. En el teatre és un joc, entre la ficció i autoficció. El Pau necessitava, tenia ganes de fer aquest text. Però a més d’explicar-nos aquesta història, volia buscar-ne una teatralitat que funciona.

Amb un Pau totalment entregat, ens fa nostra aquesta història familiar. Hi ha moments que sembla de ser actor i ens interpel·la directament a nosaltres, d’una forma molt natural.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç 

L’inici ja no t’és indiferent. Un spider-man cantant un poema al costat d’una dutxa del que sabrem que és un pis ubicat al Raval. D’aquesta manera singular entrem en aquest projecte tan personal de Pau Vinyals. L’autor parteix d’una veritat de la qual va ser conscient vora la trentena: el seu avi era franquista.

Feia gairebé dues dècades que en Pi -el seu avi- era mort, però aquesta realitat li va portar a replantejar-se records d’infantesa i l’amor que sentia per ell. Es va trobar amb la desconeixença d’aquell que per a ell sempre havia sigut una persona meravellosa i plena d’amor.

La narració parteix d’aquest fet i construeix tot un monòleg basat en la vida de l’autor/protagonista on es combinen records del passat i situacions del present. Ens ubica al pis que ha comprat Vinyals amb la seva parella per exposar la idea de llar, de sentir-se a casa, que a vegades oblidem o deixem arraconada per viure el moment i anar tirant. Partint d’aquí, fem un viatge al passat, al poble gironí de procedència de la família, on realment va començar aquesta història. És el context que ens ajuda a comprendre els relats i narracions que ens va servint Vinyals en cada fragment... i la resta s’ha de veure.

Text àgil, molt divertit en alguns moments, que crea complicitat i un nexe entre públic i artista. Ens està explicant la seva història, però podria ser la nostra... i potser ho és, la teva o la de la persona que tens asseguda al costat. Una interpretació natural i propera aconsegueix que l’espectadora se senti com una amiga a qui li estan explicant una anècdota familiar mentre prenen una copa. Això sí, de tant en tant surt a escena l’intèrpret còmic i pallasso que necessita potenciar el text amb una posada en escena enèrgica, viva i gens desapercebuda, que crea un impacte en el públic, ja sigui en forma de cançó, ball o dutxa.

La realitat és que no es pot apartar la mirada de l’escenari perquè si ho fas, de ben segur et perdràs algun moment hilarant, còmic, tens o emotiu. Atrapa de tal manera que quan es tanquen els llums esperes per si hi ha alguna sorpresa més amagada a la recambra.

L’escenografia és mínima, però punyent, amanida amb una il·luminació estudiada que entra en escena de manera visible quan és necessària.

Es tracta d’una retrospectiva personal a través dels abismes familiars, amb la que Pau Vinyals omple l’escenari de preguntes i reflexions i ens fa còmplices de tot entre somriures discrets i vergonyes amagades.