Quan a La Roda Produccions es plantegen crear un nou espectacle —i ja en porten divuit—, sempre parteixen d’un imaginari. Per això, si els preguntes què va primer, si l’ou o la gallina, ho tenen clar: primer, el continent i, després, el contingut. “Ens inspirem en grans produccions anglosaxones i en capturem l’essència per fer-ne una versió familiar i a la catalana”, explica el codirector de la companyia, Jordi González. Així va néixer En Joan sense por i la casa encantada, estrenada el 2022. Amb referents com The Rocky Horror Picture Show, Beetlejuice o La família Addams, la companyia teixeix una adaptació molt lliure del conte popular homònim recollit pels germans Grimm.
En aquesta versió, però, és la família del protagonista qui està preocupada perquè el seu fill no és capaç de sentir por i decideix passar un cap de setmana en una casa encantada per ajudar-lo. Això es tradueix escenogràficament en una gran estructura desplegable plena d’efectes especials i aparicions que mantenen el públic expectant. I, malgrat que, d’entrada, en Joan no es deixa espantar ni per fantasmes ni per galetes d’escorpí, acabarà descobrint l’esglai gràcies a un pou maleït. “S’adona que, en realitat, el que li fa por és perdre la seva família”, comenta González, que també forma part del repartiment de l’espectacle, dirigit per Dani Cherta.
Lluny de presentar la por com una cosa negativa, el muntatge la reivindica com una emoció necessària que ens alerta dels perills i ens prepara per afrontar-los. Perquè sense temor tampoc no hi ha valentia: “Tots els sentiments tenen la seva funció i la por ajuda el protagonista a posar en valor els vincles familiars”.
Monstres que fan riure
Els personatges del musical, però, disten molt de ser terrorífics. Fins i tot els titelles de gran format que representen els monstres acaben convertint-se en antiherois còmics: “Tan bon punt obren la boca, el públic ja veu que són clowns”. Aquest humor fa que l’obra connecti des de la primera escena amb un públic molt ampli, especialment amb infants d’entre quatre i dotze anys, sense deixar de fer l’ullet als adults.
Si el rock-and-roll marcava la seva versió de La Ventafocs i el pop donava ritme a Aladdin, aquest musical opta per una banda sonora molt més eclèctica, que transita pel suspens, la cançó de taverna, la balada o el rap. “Cada musical és com un fill i, tot i que els estimem tots per igual, aquesta és l’obra més rodona que tenim”, confessa l’actor.
L’afirmació no és menor després de vint-i-cinc anys de trajectòria i d’haver signat apostes tan ambicioses per al teatre familiar com Armstrong, un musical molt espacial, un espectacle amb què la companyia va fer un salt endavant incorporant músics en directe. Una manera de sacsejar els prejudicis que encara arrossega un gènere massa sovint infravalorat, segons González: “S’estan fent propostes molt potents, tant pel que fa al contingut com al format; un teatre molt fi. Ara només falta que arribi el reconeixement”.
Més informació, imatges i entrades:
