El teatre no només restitueix el passat; també el convoca, l’interroga i el confronta amb el present. Amb Innocència i desig, el dramaturg Òscar Constantí i el director Xavier Albertí s’acosten al drama dels nens robats per convertir una de les pàgines més doloroses de la nostra història recent en experiència escènica. Lluny de la reconstrucció documental, l’obra articula una reflexió sobre la identitat, el silenci i la pèrdua a través de tres personatges que encarnen les fractures íntimes d’una violència sistemàtica les repercussions de la qual encara perduren. En aquesta conversa, Albertí analitza el procés de traslladar aquesta memòria a l’escenari, el diàleg creatiu amb la dramatúrgia de Constantí i el paper del teatre com a espai de pensament crític davant d’aquells relats col·lectius que continuen reclamant veritat, reconeixement i reparació.
Xavier Albertí
Què implica convertir el cas dels nens robats en matèria teatral sense caure en la reconstrucció històrica ni en el melodrama?
Tenia molt clar quin espectacle volia fer: un espectacle de naturalesa clarament política. El més important a l’hora d’abordar aquest tema no és només explicar les ferides no resoltes d’una part de la nostra ciutadania, sinó també les mentides i el sistema de violència i impunitat que les va sostenir: que et robin un fill i t’enganyin dient-te que és mort, o que et facin creure que no tens les condicions necessàries per criar-lo i l’hagis de lliurar a una institució religiosa. És una realitat que continua reclamant reconeixement, reparació i una mirada crítica.
La memòria és sempre una construcció, una disputa entre el record, el relat i el silenci. Com dialoga Innocència i desig amb aquesta idea?
L’obra intenta —i crec que l’Òscar Constantí ho aconsegueix— fugir de les veritats absolutes. Ens presenta uns personatges que busquen la seva identitat, un concepte que sovint no valorem prou. La construcció de qui som depèn de la nostra història, les referències culturals, la llengua, la religió, els vincles o les inclinacions sexuals. En aquest sentit, és molt significatiu que també els lliuri al dubte. Mai no tenen la certesa que estiguin fent el que és correcte, i aquesta mateixa incertesa es trasllada a l’espectador. Recordo la història d’una dona que es preguntava si feia bé de buscar el fill que li havien robat o si, en trobar-lo, li provocaria més dolor que alleujament. És una pregunta profundament humana, probablement sense una resposta única. Per a mi, aquí és on rau una de les grans virtuts del teatre.
Òscar Constantí i Xavier Albertí
La Guerra Civil, el franquisme i la democràcia conviuen dins d’un mateix relat. Com es construeix escènicament aquesta continuïtat històrica?
A través de la peripècia dels personatges. Són ells qui, recordant allò que els va passar, ens condueixen per diferents moments històrics. Els fets s’articulen de manera orgànica, i l’espectador percep el pas dels anys sense grans transformacions escenogràfiques. La paraula escènica conté sovint un grau de veritat superior al de qualsevol intent de reproduir mimèticament la realitat. Si un actor diu “ara tinc setanta anys”, l’espectador accepta aquella convenció perquè la veritat teatral no depèn del realisme, sinó de la força del que s’explica. És el text el que ens situa en cada moment històric i dona sentit al pas del temps. La memòria dels personatges connecta aquestes tres temporalitats i ens permet entendre com aquell passat continua projectant la seva ombra sobre la nostra societat. Més que oferir conclusions, l’obra ens convida a mirar de cara una història que encara interpel·la la nostra societat.
L’obra planteja una pregunta: tenim prou maduresa ètica per construir una democràcia capaç d’afrontar el seu passat?
Més enllà dels personatges, a l’obra hi ha una estructura de poder que condiciona totes les accions. Com aconsegueix la dramatúrgia convertir aquest poder en una presència tangible?
El poder es manifesta a través dels silencis, la manipulació i els mecanismes amb què les institucions es protegeixen. Aquestes estructures —polítiques, religioses o socials— construeixen relats, amaguen la veritat i perpetuen la impunitat. Al final, l’obra planteja una pregunta essencial: tenim prou maduresa ètica per construir una democràcia capaç d’afrontar honestament el seu passat?
Una de les qüestions de fons és la transmissió entre generacions. Diries que Innocència i desig és també una reflexió sobre la fragilitat de la memòria democràtica?
Sens dubte. Però, sobretot, és una reflexió sobre la necessitat que aquesta memòria es construeixi des de la veritat. Una memòria democràtica fràgil o edulcorada no serveix. Només és útil aquella que neix d’un compromís profund amb uns valors que ens permetin renovar els nostres pactes de convivència. Això implica assumir el respecte per la dissidència, acceptar la complexitat i conviure amb el dubte. Sense aquests fonaments, la democràcia acaba perdent consistència.
Lola, Adelina i Eduardo encarnen experiències vitals molt diferents davant d’una mateixa ferida. Què aporta la mirada de cadascun d’ells a la construcció de l’obra?
L’obra està construïda des d’un coneixement molt profund de la psicologia dels personatges. No són personatges dogmàtics ni portaveus d’una única veritat. Són persones que dubten, es fan preguntes i intenten comprendre què els ha passat. I aquest dubte és també el de l’espectador. Travessant incerteses, contradiccions, impostures i mentides, acabem preguntant-nos quin ha de ser, avui, el nostre pacte de convivència. Aquesta és una de les grans virtuts del teatre: a partir de l’emoció més íntima d’un ésser humà, és capaç d’il·luminar qüestions polítiques, ètiques i col·lectives.
Manel Barceló, Montse Esteve i Mont Plans protagonitzen aquesta història basada en fets reals.
El repartiment reuneix Mont Plans, Montse Esteve i Manel Barceló, tres intèrprets amb una trajectòria consolidada. Més enllà del talent interpretatiu, què valores especialment en el treball dels actors durant el procés de creació?
El primer que busco és un compromís absolut amb l’ofici i amb el projecte que representa cada espectacle. Treballo amb tres intèrprets que conec molt bé i en qui confio plenament. Però, més enllà de la qualitat artística, necessitava actors capaços de fugir del melodrama més fàcil. Aquesta no és una obra que vulgui provocar una emoció immediata o fer plorar l’espectador, sinó obrir una reflexió ètica. Per això necessitava intèrprets capaços de transmetre una veritat absoluta sense quedar atrapats en l’exhibició emocional.
“Sempre m’he sentit molt compromès amb la recuperació de la nostra memòria patrimonial”
La teva trajectòria ha estat molt vinculada a la recuperació de textos i figures oblidades de la cultura catalana. Com s’inscriu Innocència i desig en aquest recorregut?
Sempre m’he sentit molt compromès amb la recuperació de la nostra memòria patrimonial. Estic convençut que una creació contemporània desvinculada de les seves arrels és molt més fràgil. Necessitem conèixer d’on venim, la nostra llengua i tradició, i els grans debats ideològics que ens han precedit. Però això no és incompatible amb una aposta decidida per la dramatúrgia contemporània. Crec en la necessitat de continuar generant nous textos. La contemporaneïtat només és sòlida quan dialoga amb les seves arrels.
En els teus muntatges acostuma a haver-hi una gran consciència de la relació entre paraula, espai i música. Quin paper té aquí el dispositiu escènic?
En aquest espectacle, la música és, sobretot, la paraula. Ens trobem davant d’una escriptura de naturalesa clarament política, amb una textura propera al llenguatge periodístic. Això demana una altra mena de precisió. El dispositiu escènic està al servei de la paraula perquè aquesta construeixi la memòria d’una època que encara projecta la seva ombra sobre la nostra societat.
Què significa per a tu treballar per primera vegada a la Sala Flyhard?
Per a mi és una enorme il·lusió. Treballar per primera vegada en una sala tan íntima, on la proximitat amb l’espectador és tan intensa, i fer-ho al costat d’un equip tan compromès amb la dramatúrgia contemporània és un privilegi. Sincerament, és un honor.
Més informació, imatges i entrades:
