La popular història dels dos joves amants veronesos va tenir molt d’èxit a la Itàlia del segle XIX, però molt més per les versions de Matteo Bandello i Luigi Scevola que no pas per l’obra de William Shakespeare. De Scevola, precisament, el llibretista Felice Romani pren la història que Vincenzo Bellini convertirà en I Capuleti e i Montecchi, un relat que se situarà al bell mig de les guerres entre güelfs i gibel·lins.
Vincenzo Bellini és el primer compositor operístic romàntic i el principal representant de l’escola belcantista —juntament amb Gioachino Rossini i Gaetano Donizetti—, és a dir, un estil compositiu caracteritzat per unes melodies molt recognoscibles, d’una bellesa i un poder d’atracció capaços de generar una certa addicció en qui les escolta. I Bellini és el “rei” d’aquest estil, per bé que això va anar en detriment d’una orquestració que resulta més aviat pobra en comparació amb la dels seus contemporanis. De fet, quan es comença a sentir una melodia belliniana, no se sap com evolucionarà, de tan llarga i fascinant com resulta.
Bellini compon I Capuleti e i Montecchi el 1830. L’òpera comença amb la família Capuleti jurant venjança per l’assassinat d’un dels seus fills a mans de Romeo. Romeo apareix per proposar un armistici entre les famílies i s’ofereix per casar-se amb Giulietta i segellar així el pacte, però el pare ho refusa enfurismat. La reacció de Romeo també és violenta i, en una magnífica ària (La tremenda ultrice spada), avisa que hi haurà guerra. Giulietta es mostra contrariada pel matrimoni forçós —tal com expressa en la bellíssima ària La tremenda ultrice spada—, ja que estima Romeo. Tanmateix, quan ell li proposa fugir de la ciutat, Giulietta ho refusa en un duet memorable: Sì, fuggire: a noi non resta.
Quan Giulietta sap que Tebaldo planeja endur-se-la de Verona, accepta el pla que li presenta Lorenzo: prendre un beuratge que faci que sembli morta durant un temps per poder reunir-se després amb Romeo. Tanmateix, Lorenzo és arrestat quan Capellio veu la filla “morta” i, per tant, no podrà avisar Romeo del pla. El final ja el sabem tots: ell se suïcida en veure la seva estimada “morta” —bellíssima l’ària de lament de Romeo, Deh! Tu, bell’anima— i ella, quan es desperta i veu el seu enamorat agonitzant, s’acaba de prendre el verí d’ell. Tots dos moren abraçats, mentre les famílies presencien la tragèdia i culpen Capellio de tot plegat per la seva intransigència.
El muntatge és una producció de l’Òpera Reial de Valònia a càrrec d’Allex Aguilera, i Riccardo Frizza —tot un especialista en el bel canto— dirigirà l’Orquestra del Liceu. El repartiment vocal compta amb dues grans Giuliettes: Lisette Oropesa, en un rol gairebé fet a mida per a ella, i la fantàstica Marina Monzó —l’Adina de L’elisir d’amore de la temporada passada—. El rol de Romeo recaurà en les mezzosopranos Raffaella Lupinacci i Caterina Piva, i el de Tebaldo, en el magnífic tenor peruà Iván Ayón-Rivas.
Més informació, imatges i entrades:
