Hebert Parodi

Proposta de Duo Fàcil i Líquido Teatro que no se centra en explicar grans tragèdies de la immigració (si bé se n’apunta alguna) sinó la duresa del dia a dia, les il·lusions i esperances dipositades a una ciutat i vida noves que s’esvaeixen quan topen amb la realitat. Tres joves indis comparteixen una habitació en un pis pastera de Barcelona. Tots ells han arribat a petar a milers de km de casa seva, amb somnis que es transformen, literalment, en malsons. El mur de la quotidianitat els va minant: topen amb el rebuig directe dels veïns o indirecte de tothom (ningú els mira als ulls), feines precàries, pura subsistència i un futur negre. I per això han deixat casa seva? […]

Blanca desvelada és teatre en estat pur on la definició de monòleg es queda curta. La sinopsi ens deixa descol·locats. Com s’entrellacen dues històries a universos de distància: una presa política a la postguerra i una monologuista còmica? L’estructura tampoc és senzilla, amb salts de personatges i èpoques … I aquí comença la màgia. Alejandra Jiménez-Cascón està sublim. Que una actriu representi, sigui millor dit, els 12 personatges que participen en el text, pot ser grandiós o ridícul. Aquí és el primer i més encara. Tendresa, drama, ira, comèdia … tot se succeeix, flueix en una perfecta coreografia interpretativa, es barreja sense atropellaments, oblides que només Alejandra està a l’escenari. Una obra per veure-la més d’una vegada, per sentir-la, esprémer-la […]

24 hores de la vida d’una dona és una proposta musical basada en el llibre de Stefan Zweig que després d’una exitosa temporada a Madrid arriba a Barcelona, traduïda al català. Sílvia Marsó va ser molt valenta quan va decidir no només que volia protagonitzar-la sinó també produir-la. A primera vista, podria semblar que és una proposta demodé, massa lluny dels nostres temps, però els clàssics ho són per alguna cosa, no es tracta de vigència de les situacions concretes sinó de la naturalesa humana, els sentiments, les conseqüències dels nostres actes. Valenta també perquè no és un musical fàcil, dels “lluminosos”, sinó intimista i delicat. Una dona encara de dol, a l’època d’entreguerres, es lliura durant 24 hores a […]

Cert que amb West Side Story no cal res més per passar a l’Olimp de compositors i que, per a molts, jo el primer, la resta de la seva obra ha quedat eclipsada quan no desconeguda. Aprofitant el centenari del seu naixement, arriba I hate Music! que ens recorda i presenta la seva trajectòria. En un format íntim, una soprano me-ra-ve-llo-sa (Joana Estebanell) i un piano (Mauro Arbusti), acompanyats de projeccions i fragments de la correspondència que va mantenir amb col·legues, productors i, especialment, la seva esposa, Felicia Montealegre. En aquestes breus lectures s’aprecia la seva passió vital per la música, el dificultós equilibri entre l’amor a la seva dona i l’homosexualitat, els reptes musicals que es proposava… amb excel·lents […]

Aquí un que va escollir el dia que actuava el cover. L’excés al que de vegades es lliura Llàcer, perfecte per al paper, em pot saturar (a mi m’agrada sobri com a Retrato de un náufrago), i em venia de gust veure ja a l’Oriol Burés com a protagonista: una bèstia. Interpreta a Zaza com exagerada que no estrambòtica, humana, amb lleugera por a deixar de ser una vedette per qui tots sospiren i al mateix temps, una força arrasadora, que ens contagia el seu optimisme, divisme i seguretat. Atès que la direcció és del propi Llàcer, mèrit compartit i segur que la seva Zaza és també deliciosa. Ni tan sols em va sobrar la interacció amb el públic on […]