Hebert Parodi

Una joia aquest muntatge de La Ruta 40 amb text de Thornton Wilder i dirigit per Alberto Díaz. Gairebé un segle de dinars de Nadal de família de casa bona americana, retratada amb tocs d’humor, drama, tristesa i melangia en boi 60 minuts. Amb paraules senzilles, lluny de grans discursos, la vida desfila davant teu, amb episodis que es repeteixen i marquen els marges del full on es va escrivint la vida. Al final és adonar-se que la vida és un cercle pel què transiten totes les famílies, on les alegries i tristors van i venen, es repeteixen i són d’orígens semblants (naixements, matrimonis, morts…). Aquest llarg dinar és petit però enorme, la vida d’una família però que en el […]

L’Andrés Villarosa, personatge tan inconscientment ridícul que és digne, músic de lentejuelas i cassettes de benzinera, no apareix –una altra vegada- al bolo que tant difícil ha estat d’aconseguir. Un magnífic Oriol Genís (Vespres de la Beata Verge), el seu representant i, encara més, amic malgrat tot, ens entreté mentre l’esperem, que no estàn les coses com per suspendre i tornar els diners, explicant anècdotes d’ aquest cantant melòdic, caspós i llampant que va tenir el seu “moment de glòria” quan va actuar, fa més de vint anys, a la Bodega Bohèmia de la Barcelona que tot just començava a ser un parc temàtic. T’acabes encarinyant sense remei d’aquest perdedor que s’ha quedat estancat en un temps on les coses […]

M’encanta la ciència ficció, que no és més que, com deia algú, reflexionar sobre com reaccionem davant de canvis, habitualment tecnològics. L’excusa aquí és la física quàntica de la que no he entès mai ni un bri. Sí, sé de memòria allò del gat d’Schrödinger, i segueixo amb el meu pensament limitat: o està viu o mort, no fotem. Ara, no ens espantem, que l’obra es gaudeix, i molt, sense necessitat de res més que ganes de viure emocions. La premissa és interessantíssima: de sobte, la gent pot saber com serà el seu futur. Apareixen als murs de Facebook missatges que ells mateixos escriuran d’aquí uns anys. I clar, tot canvia. Si ja està tot decidit, quin sentit té fer […]

Nova proposta familiar del Jove Teatre Regina amb els trets habituals de la casa: Bones interpretacions, obres que més enllà de la història en qüestió aporten missatges educatius, cívics… en format musical amb partitures interessants sense ser facilones, escenografies no espectaculars però sí efectives i un bon repartiment. En aquesta ocasió, a la solvència habitual de la Companyia La Trepa l’acompanyen un simpatiquíssim Eloi Gómez (El despertar de la primavera, That’s a musical) i Mireia Òrrit (Rent). El text de Sílvia Navarro i Alicia Serrat (Pegados), dirigit per la primera d’elles (94 minuts), ens parla d’un científic una mica maldestre amb els seus invents, tan entusiasmat amb el dia de Nadal (retrobar-se amb la família) que vol repetir aquell dia […]

La frase “Només vull dir la veritat. És que jo només vull dir la veritat “, no amaga un infern darrere? A través dels ulls murris d’un bufó, veiem la història del Rei Lear (el meu Shakespeare preferit), amb humor, ironia, proximitat, reivindicació … Tots els personatges encarnats per Felipe Cabezas, amb diversos registres i l’ús de màscares, excepte , no és casualitat, la sincera Cordèlia, que parla a cara descoberta, no per casualitat, com el bufó. El bufó, qui diu les veritats sense por (teòricament), aprofita per traçar feridors paral·lelismes amb aspectes actuals, socials, culturals, polítics … a través de l’humor, l’arma més poderosa. Per fortuna, s’aconsegueix l’equilibri, l’original no és només l’excusa per parlar únicament de la situació […]